1

De 3:atzar (Arola Editors, 2007)

Que la carn es faci vers

Que la carn es faci vers
i que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
i tremolós d’aquell punt àlgid
―febre de l’entrecuix―,
i que l’ungla del dit sigui
síl·laba encavalcada dins del sexe.
Que una M es faci pell:
pell de mà, melic, mugró,
mirada mig tancada de desig,
munió de cabells eriçats en el joc,
el joc de sempre i sempre nou,
la forquilla d’una N apassionada,
que insisteix en els punts febles
del plaer. Que el silenci      
faci un crit a la metàfora
i que junts copulin sempre i sense fi,
sobre el llit ben escandit i rítmic
d’un poema etern i anatòmic.

 

Atzar

Aïllo l'esfera i et tinc a tu,
estrafet i maldestre,
capaç d'omplir volums
múltiples d'orgasmes.
L'ara i l'atzar, per si no ho sabies,
s'escriuen amb o i tenen set lletres,
i són d'un color molt clar
o d'un color molt fosc:
cal atenir-se sempre
a les circumstàncies,
al seu joc esfèric.
I són també, en cada cas, impronunciables:
accent a la p, dièresi al llavi
i concordança imprevista.
L'atzar et traeix sense enganyar-te:
és això d'ara i mai més.
I l'o esfèrica i incorruptible
esdevé un punt sense suspens.

 

Present

Totes les lletres. Et diria
cada lletra del teu nom
sense entendre'l ni voler-ho,
el cridaria entre deliris,
febre de les entranyes,
dent enfebrida, carn enfebrida,
cabells elèctrics, pell humida.
Avui m'he aixecat
amb la suor entre les ungles,
la sensació que constructe i realitat
són una cosa, un horitzó líquid
i hermètic, un alfabet
que intenta dir l'atzar i fer-ne suma.
Només són set:
el mot impronunciable del present.
Te'n diré totes les lletres; ho juro.

 

D’Evito el verb (Cossetània Edicions, 2009)

Pecat

És curiós per què ens fixem
en certes coses; en el teu braç,
per exemple, recolzat a la cadira,
darrere meu. Parlo de tu
i només em surt la descripció,
la voluntat de dir-te i precisar-te,
sense rancúnia, com si el final
no hagués estat. Tal com ha de ser
al cap i a la fi, traient profit d’allò
que ens va passar, d’aquell espai
que ens explicava com a amants,
inevitable i breu per força,
amb culpes imposades.
El mot pecat és anacrònic;
jo ja l’entenc d’altra manera:
melic, inici etern, cos extasiat
per la vivència, arbre febril
i extremitat en deute permanent.

 

Tres vermells

Arriba el dubte i tanco els ulls:
tot és vermell, planícia indivisible
de mans i de plaer, immensa
intensitat. El reconec: és el vermell
d’una mirada que es desperta
al costat dret, després d’aquesta
nit d’excitació, d’hores compactes
de suor i extremitats.
És el vermell dels teus cinc dits
als meus cabells en convulsió,
l’encert de dominar-me controlant-me
els dos extrems, de fer-me neutra
i fer-me fluid, instint i flux encabritat,
un pintallavis d’oli cru en erecció.
És el vermell d’un llençol llis,
tacat de mots a mitja veu,
dits i esgotats dins de l’espai,
la pell, el llit, l’habitació,
amb pretensions que l’endemà destruirà.
Puc tancar els ulls; puc córrer i ser inconscient.

 

Evito el temps

Evito el temps i evito el verb,
l’espai, els dits, la veu, l’oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l’argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.

S’atura el mot i entra el sentit.
M’aboco al marge i em retinc.

I em poso sobre teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.

 

Inèdit

Em retrobo aquí en el vers

Em retrobo aquí en el vers,
el meu mar, el meu llit,
ara que ets lluny per uns moments.
Em retrobo en el paper,
torno a ser per uns moments
tot allò que he descobert:
un dit que es mulla en el plaer
de la inquietud i de l’atzar;
la lletra indefinida del desig,
la calma d’un futur indesxifrat,
la tria oberta dels camins per concretar.

I veig objectes que has inscrit
dins del meu mot, l’encenedor,
les sabates decidides a instal·lar-se
al meu espai, el gest d’uns ulls il·limitats
que desfan les meves conviccions.
M’admiro de la pell i de la mà.
M’adono dels contraris del meu joc.
Escriure i viure; em contradic.