1

La poesia: una pugna entre la part visceral i la part cerebral

“És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l’emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s’esdevingui), però alhora l’aparició de l’engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s’escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l’atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d’alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.”

 

Poesia: emoció

“Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m’acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d’una fotografia mental que prenc arran d’una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada. [...] M’agradaria molt que [la meva poesia] s’assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.”

Dins Òscar Palazón. “Busco entendre el significat de l’existència”. [Entrevista] Diari de Tarragona (30 des. 2007).