1

Vaig néixer a Tarragona el 12 de juliol de 1973, a la Clínica Aldecoa. Fins als sis anys vaig viure a l’antic carrer Colom i, a partir d’aleshores, fins als divuit, vaig viure, tot i que amb algunes pauses i canvis de casa, a la Punta de la Mora, prop d’Altafulla. De la meva infantesa, doncs, recordo molts dies sencers de platja, excursions a Tamarit, banys al mar cap al vespre, desplaçaments amb bicicleta, sopars a la terrassa, barbacoes, molt de sol i el pèl suau i els ulls foscos i humits de la meva gossa. També recordo que no em cansava mai de jugar, sola, amb amics, amb el Xavier i la Gemma, amb les meves cosines petites, de qui em feia càrrec algunes nits... Vaig jugar a nines fins als dotze anys, quan ja començava a sortir a passejar per la Rambla.

 

 

 

Amb els meus pares (1954)

A la terrassa del c. Colom (cap al 1975)

 

De la meva infantesa també tinc molt present l’escola. Em vaig educar al Pax, que em va marcar molt, tot i que al setembre, quan hi havia de tornar després de vacances, no ho feia amb massa ganes. Era una estudiant bastant normal i no m’agradava gens que em preguntessin a classe. A Plàstica m’ho passava bé, però tenia pànic de la M. Antònia Recasens, la nostra professora, i el plínton i el poltre em feien por; tenia vegetacions i, quan corria, com que havia de respirar per la boca, sempre m’agafava flat. En canvi, fora de l’escola, em passava hores ballant; de fet, vaig començar a ballar als tres anys i no vaig parar fins als tretze (clàssic, jazz, flamenc, claqué...), i amb algunes intermitències he ballat fins ara. M’encanta i moltes vegades he pensat que hauria estat molt feliç dedicant-m’hi.

       

El que em va influir més de l’escola va ser poder jugar en aquell bosc immens que tenia, ple de racons, i el catalanisme en què es basava el seu mètode eduactiu. A vuitè d’EGB, un dia la Maria Güell ens va demanar que féssim un exercici de redacció, la descripció d’una casa; no sé per què, aquell cop m’ho vaig agafar amb ganes i, per primera vegada, em vaig deixar a anar, vaig confiar-hi i vaig explorar les meves possibilitats. Em va sortir molt bé i vaig començar a escriure per mi, en català i en castellà. Reflexions, primer, sobre l’amor (era el primer cop que m’enamorava) i poemes i relats, després.

Un dels primers festivals de ballet (1977)

 

D'excursió cap a Tamarit

 

Als catorze anys vaig començar el batxillerat a l’institut, el de Torredembarra, que era més aviat petit. Quan feia segon, vaig guanyar el meu primer premi literari, un concurs en què havies d’escriure algun text sobre el futur d’Europa... Em van regalar una càmera de fotos i a l’institut em van rebre amb una pancarta immensa a la façana de l’edifici. Va ser emocionant. De l’institut recordo molt les classes de literatura espanyola, l’astronomia, i sobretot el grec i el llatí. Garcilaso de la Vega, Catul... I la gent, és clar. Quan vaig fer COU el centre va decidir impartir la classe de llatí encara que jo fos l’única alumna de l’assignatura; em volia dedicar a la Filologia Clàssica, ho tenia molt clar. I en aquell moment també vaig conèixer Salvat-Papasseit, que va fer que comencés a admirar-me de la nostra literatura.

 

 

 

A la Mora, amb la Penny

 

A la Mora, recollint els regals dels Reis

 

Si a l’institut em vaig sentir més lliure que a l’escola, la universitat va ser, per a mi, l’alliberació total. Em sentia a gust amb els companys, a les classes. No tenia cap obligació, tot ho feia perquè volia. Em vaig matricular a la URV. El primer curs era compartit pels estudiants de totes les filologies i la lectura de Joan Vinyoli va ser una de les causes perquè vaig canviar d’idea i vaig escollir Filologia Catalana. Van ser anys molt divertits i prolífics: al taller d’escriptura que va començar a impartir la Margarida Aritzeta i que, més tard, va continuar el Magí Sunyer, vam crear una revista literària, la D’ard, de la qual vam editar, gràcies a la perseverança de l’Alfons Gregori, fins a onze números; vam penjar algunes irreverències literàries a les parets de la Facultat, i llegíem el que escrivíem en molts recitals, als bars, a la Universitat, allà on sortia l’ocasió...

 

Després dels cinc cursos, sabia que la investigació m’apassionava i vaig sol·licitar una beca per cursar el doctorat. Un dels professors que m’havia agradat més havia estat el Josep M. Pujol, perquè transmet, com ningú altre, l’essència del coneixement universitari: el rigor, la universalitat, la connexió profunda que hi ha entre les coses. Ell em va descobrir la importància del folklore, de la literatura que conté, i em vaig decantar per aquí. Per aquí i per un poeta de qui havia llegit una antologia i que m’havia agradat bastant; m’impactava aquell poema dels vint-i-set anys. Em refereixo a Jaume Vidal Alcover. Per mi va ser apassionant anar descobrint de quina manera les rondalles mallorquines van modelar la seva literatura poètica, narrativa i dramàtica, com alguns dels herois llegendaris i bíblics es barrejaven amb els seus personatges literaris i reals, i com va arribar a escriure versos i novel·les genials. Vaig treballar en la tesi durant quatre anys i, tot i que tinc més de dos-centes pàgines escrites, no he acabat encara la feina; tot i així, molts dels resultats els vaig poder publicar en articles i en algun llibre i, sobretot, n’he tret un profit personal, la satisfacció de conèixer amb detall un escriptor de primera línia.

 

Amb el Magí Sunyer, el Xavi González, el Joan Cavallé, l'Olga Xirinacs i l'Adam Manyé a Kaunas, Lituània (2006)

 

Amb la Txus Garcia, la Laura Gutiérrez i diversos membres del col·lectiu La Pell del Llavi (2006)

 

Un dels motius perquè no vaig finalitzar la tesi va ser perquè la beca es va acabar i em vaig posar a treballar. Vaig tenir molta sort i l’ajuda també del Magí, que havia estat el meu tutor de tesi, a qui sempre agrairé l’empenta. A l’Ajuntament buscaven algú que pogués coordinar els Premis Literaris Ciutat de Tarragona i el Joan Cavallé em va agafar a mi. Em vaig abocar a la feina plenament i vaig viure sis anys molt intensos en què vaig conèixer a fons l’ofici de la gestió cultural. Vaig coordinar els Premis Literaris Ciutat de Tarragona i hi vaig poder desenvolupar programacions tan diverses com la Tardor Literària, Lletres a Taula, La Pell del Llavi i les Trobades d’Escriptors del Camp de Tarragona. Més tard, el 2007, vaig tornar a tenir l’ocasió de créixer professionalment i d’aprendre aspectes nous de la gestió cultural; l’Adam Manyé em va proposar treballar als Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comuncació a Tarragona i actualment encara hi sóc, desenvolupant projectes per a un àmbit territorial i disciplinar més ampli.

 

Amb el Rubén Moral, la Rosa Casas i el Toni Martí a la presentació de 3: atzar a la Vaqueria (2007)

 

Amb Carles Hac Mor, al Delta, durante la revista caminada de la Bouesia (2007)

El 2006 vaig canviar d’amors, després d’onze anys de relació, i em va tornar a sorgir la necessitat d’escriure poemes. No he pensat mai que sigui escriptora, perquè els escriptors escriuen, és a dir, cada dia, habitualment; jo, en canvi, sempre he escrit per necessitat, en els moments de revolució interna, en què m’he hagut d’expressar tant sí com no. No entenia com el desamor es podia instal·lar en la vida d’una manera tan capritxosa. I això em va dur a parlar de l’atzar, dels fets únics, puntuals i irrepetibles que et poden canviar la vida completament.

D’aquí va sorgir 3: atzar, el llibre que vaig publicar el 2007 a Arola amb el Xavier Argente. Amb ell havíem jugat hores i hores quan érem petits, a la Mora érem veïns i íntims amics, i ens vam retrobar després de molts anys. Va ser emocionant saber que compartíem totalment la visió de l’atzar, l’interès per la casualitat, que ell tracta des de la fotografia, de manera que va sorgir un projecte autènticament comú.

Treballant amb la Mariona Savall al'Ajuntament de Tarragona (2007)

 

A casa la Montserrat Abelló, desrpés d'un dinar boníssim (2008)

 

I la mateixa evolució interna que vaig viure durant els mesos d’aquell 2007, una de les experiències més plenes que he tingut, em van dur a modelar la perspectiva de l’atzar i de la vida, a fer camí en el concepte i a pensar en el fet que potser la veritat de la vida no es troba tant en aquests moments incontrolats i irrepetibles, sinó en la suma dels elements, en el punt en què conflueixen les diferents visions d’un fet, d’una persona, de tu mateix. Havia vist el llenguatge com una xarxa racional ineficaç per explicar l’atzar, per arribar, doncs, a la veritat del món, i ara em plantejava que potser sí que era possible canviar la realitat amb el llenguatge, amb la narrativa, amb la suma de paraules.

Evito el verb va ser la conseqüència de tot això. Cossetània me’l va publicar el juny de 2009, però els poemes ja estaven acabats un any abans. De fet, el llibre es tanca amb uns versos que enceten un nou gir: el de la certesa de saber que, finalment, el silenci és l’únic camí per explicar les coses realment importants, les emocions realment autèntiques. I així semblava com si es tanqués el cercle: aquest nou rumb me’l marcava ara l’amor, en comptes del desamor, l’oportunitat de tenir unes sensacions que fins aquell moment no havia pogut experimentar mai i que ara tinc la sort de poder viure.

 

Rosa Comes
Tarragona, març de 2010

 

 

L'Alexis "llegint" Evito el verb (2009)