1

Ariadna es treu la túnica clàssica i la canvia per una minifaldilla de cuir, mitges amb lligacames i unes altíssimes sabates de taló d'agulla. Condueix per Knosos, travessant engranatges sense control de la ciutat furiosa i, abans d'endinsar-se en el laberint, pren una nova dosi de novocaïna i es pinta els llavis de roig violent.

Ariadna entra en el laberint. No l'encerclen parets de pedra, sinó enormes pantalles, ulls cibernètics, televisors paranoics que emeten constantment poemes en moviment. Nits de pel·lícules vermelles. Sèries, seqüències, somnis. Un àngel alat telefona des d'un motel de carretera. Poc més enllà, a Central Paradise, un àngel caigut empunya una navalla ben afilada i brillant. Ariadna, reina freda, no atura el seu pas, sempre en moviment com les imatges, com els neons que encobreixen ombres tortuoses i pertorbadores. Una vampiressa ros platí dispara el seu revòlver assassí des del seu cotxe blindat amb tapisseria de vellut. En un revolt, entre les cendres dels tabús transgredits, Ariadna veu la tomba sagrada de la paraula, just al capdamunt d'un abisme on hi dormen, estimbats, més somnis i els drames existencials sense existència. Ficció, fricció, fragmentació. El laberint és ple de paranys, com els de la nit de les aranyes o el mur on un déu exterminador grapeja una estarlet nimfòmana, mentre la cobra que els embolica va bevent la sang de tota la fúria acumulada en la ciutat dels miralls i els enganys. En un altre racó, Ariadna veu la màquina cega, a prop de la reina de Nova York que maneja computadores i ignora la drag queen que es xuta heroïna amb una hipodèrmica blanca. Ariadna evita les torres dels telèfons radioactius i, al final de la nit, llamps d'heli trenquen les tenebres de les soledats i, als bulevards, s'ensumen fums d'opi que conjuren secrets i tallen l'adrenalina a velocitat de vertigen. Ariadna travessa flaixos hipnotitzadors, imatges i poemes, poemes i imatges, indestriables, i, en concloure el passeig per l'imaginari del caos filmat des del caos, surt del laberint.

El laberint clàssic s'ha transformat com la mateixa Ariadna, perquè ja no és l'original que va projectar Dèdal, sinó un nou disseny arquitectònic de The Uncle, que així és com s'ha presentat també alguns cops Marcel Pey. The Uncle's Labyrinth, una visió de la seva creativitat resumida en un títol en anglès, tal com s'escau per parlar de Marcel Pey. I en el seu laberint hi trobem parets d'imatges, paraules i estètiques, tot un univers condensat i ric de subtilitats.

Quan se'm va proposar l'encàrrec de fer un comentari global sobre la trajectòria creativa de Marcel Pey, vaig buscar un fil conductor que em servís per presentar-ne una lectura -com totes sempre subjectiva, i encara més quan la fa una fidel seguidora i admiradora-, una idea de síntesi que la pogués definir i explicar, i aquesta ha estat, sense dubtes ni altres tries, la del mite clàssic del laberint cretenc. I per diverses raons.

Una raó primera és l'embolcall, la presentació, l'arquitectura externa, peça importantíssima per a aquest autor. La producció artística de Marcel Pey és un laberint metropolità i urbanita. Cada obra, sigui en el suport que sigui, ha anat conformant un mateix cos, un mateix edifici, divergent des dels matisos, convergent per la seva compactació. La seva és una construcció en què cada peça conforma un engranatge independent, però que, lligat a la resta amb formes alambinades, engrandeix tota la maquinària i dibuixa el paisatge laberíntic.

Les obres, interrelacionades però autònomes, també conformen murs del laberint, amb repeticions i recurrències, trampes que confonen. Un maó de la paret en anglès, el títol, però si segueixes aquella ruta, els poemes són en català. Com laberíntica és la lectura en el sentit de la subjectivitat marcada per una gairebé inexistent puntuació que permet formar els maons i edificar formes sempre canviants, plenes de matisos.

Les altres raons rauen en el fet de la metàfora i relectures del mite i, també, com aquestes han bastit tot un projecte creatiu i li donen, a més d'originalitat, un sentit de continuïtat que va unint tot un univers creatiu coherent i consistent. I no és cap paradoxa usar el mite del laberint per explicar un artista sempre definit al costat de paràmetres avantguardistes i transgressors, perquè Marcel Pey, postmodern abans de l'extensió del terme, parteix del pressupòsit que tota creació és un plagi i el mite, tal com succeeix en d'altres ordes ficcionals com són les de Borges, el laberint no deixa de ser una metàfora d'aquest plagi.

En el laberint de Marcel Pey, ja no ens trobem a Ariadna que, per amor, dóna un fil a Teseu per guiar-lo perquè, quan trobi el Minotaure, el mati. En aquest laberint, a Ariadna no li cal cap fil per conduir cap Teseu i salvar-lo del Minotaure. Ariadna no ha necessitat ningú per conduir Teseu per la vida i salvar-lo de la mort. En el laberint de Pey, tots i totes som Teseu que no veiem la llum del dia, però també som Ariadna i el mateix Minotaure. Som els i les joves que necessita devorar cada any el Minotaure, som ícars que fabriquem ales de cera per fugir del laberint. Som, també, Ariadna que es venja de Teseu per haver-la abandonat i després riu en els braços de Dionís i som el Minotaure, humans i animals, monstres fruits del sexe, la passió i les ambicions de déus furiosos i volubles. Sobretot, en el laberint imaginari de Marcel Pey, tots i totes som minotaures, monstres que, en la vida quotidiana, ens vestim provocadores com Ariadna o fem d'aventurers com Teseu, però, tot i les disfresses que conformen els nostres personatges, ens movem per instints en una societat que ha eufemitzat de civilització les lleis de la supervivència. L'acumulació d'elements o la seriació iterativa de fotogrames i conceptes en l'univers de ficció de Marcel Pey va en paral·lel al de la informació en excés i constant que vivim en la nostra pròpia quotidianitat.

El laberint és també l'emblema del caos, la metàfora unificadora d'allò que és previsible però també imprevisible, perquè el laberint confon. Com també confonen les imatges i la informació, que transformen el caos vital. Marcel Pey ens va narrant en tota la seva obra aquest caos vital de passions i desigs, de racionalitat i animalitat dins del laberint de la vida d'on no en podem sortir. Però, també, Pey ens adverteix com el poder de la pantalla glamurosa és capaç de transformar en façana de luxe aquest caos. Com les nines russes, el laberint vital passa pel sedàs d'una creació que fa servir altres laberints, que els transforma, que els atorga altres òptiques i identitats, el plagi dins del plagi fins a mai no acabar, com ha fet sempre la literatura, com fan, des del segle XX, el cinema i altres arts visuals. El monstre del Minotaure, emblema de la mort, el nostre món actual ens el ven com a King-Kong o Godzilla, que ens fascinen i que ens fan oblidar com són desacralitzats. Una desmitificació, però, que en comporta una altra, com la forma desmitifica el fons per crear una altra mitificació. De nou, l'acumulació i repetició, però cada pas, manipulat des d'altres visions, transforma, perquè manté canviant i subvertint. Sabem del terror i la crueltat dins nostre mateix, però la pantalla ens dibuixa doctors Jekill i senyors Hyde que ens pertorben menys que el poder de ser part de la pel·lícula.

La tragèdia humana a la recerca de la veritat, en el laberint literari i artístic de Marcel Pey, se'ns ofereix amb el luxe del Hollywood daurat, amb les foscors de l'underground, amb la contenció del classicisme i, amb el luxe pervers de l'estètica, és també un factor de transgressió i subversió. Marcel Pey agafa els racons arcans de pensaments i comportaments, els manipula en un laboratori d'alquimista postmodern, els va passant per diversos sedassos, cada vegada més filtrats, més concisos, pinzellades i impressions concretes a través d'objectius, paraules, seriacions, compendis minimalistes mitjançant un laberint mític. Retalls contundents com trets. Reproducció, repetició, reducció. I, recorrent aquest laberint creat per Marcel Pey, podem veure l'engany de les imatges, la façana del glamur per vestir les tenebres, les cendres, els tabús, la violència, la soledat.

Montserrat Palau. Torredembarra, 4 setembre 2004