1

De Un glop de calvados, 2003.

L'edifici de la USA ja no hi era, i la platja on es banyava amb l'Andreu s'havi reduït a la meitat. L'any 1955, els pocs xalets que hi havia en aquella part de la platja —li semblava recordar que eren tres— tocaven a la sorra; obriren la portella i ja hi eren, damunt de l'arena fina, suau, calenta, plena de lluentines. A la nit, aleshores, estava tot fosc, només amb una tènue bombeta que es distingia en una sola finestra.
El sol del mes de juny era nítid, càlid, i l'Esther mantenia l'olor de salobre i sorra, i la saliva dels petons que no paraven de fer-se estirats sobre les tovalloles blaves. Ella i l'Andreu. Ningú més. Sí: un gos, lluny, que anava i venia amb un bastó a la boca per donar-lo a un noi. Un pescador amb la canya a la vora del mar i unes dones, joves, amb banyador i criatures que omplien galledes de ferro dibuixades de colors, un rasclet i una pala. Barrets de palla per protegir els caps.
Una noia rossa, molt jove, sortia d'un dels xalets del fons; duia un vestit de flors, fresc i alegre, i contemplava el mar blau-verd, que se li reflectia en els ulls del mateix color, fent-se visera amb la mà. Anava descalça i els peus se li enfonsaven en la sorra calenta.
—Maria Lluïsa! —cridà algú des de dins, i ella va desaparèixer cap a l'interior de la casa.
Un núvol corria intentant tapar la calentor del sol, però es desfeia, impotent.
L'Andreu tenia la mirada embriagada: era tan a prop seu! Sentia l'olor del seu cos i el panteix del tòrax.
—Andreu, no vull anar-me'n d'aquí!
—Calla. Entrem a l'aigua.
Dins del mar jugaven amb les mans, i tot semblava ingràvid. I tornaven a l'arena, cansats, anhelants, delint-se per les hores d'amor que havien de venir.
La cambra, tan senzilla, clara, amb cortines blanques que voleiaven. Un quadre: una marina.
— Un cromo emmarcat -deia l'Andreu.
I reien tots dos.
Llençols blanquíssims, masegats, maculats per la primera abraçada. Aigua a la tauleta de nit, una mica coixa, i un llum al sostre que semblava trist.
Aquell vespre l'Esther no havia vist el cel estrellat, ni els llums de Cambrils, lluny, ni la lluminositat que venia del port, ni el passeig, al darrere. Només havia sentit el soroll del mar, un mar que no havia canviat.

De Jardí abandonat, 1993.

Sota l'om hi havia el Gus, que dormia. En Pol el va xiular i les orelles del Gus es van alçar una mica; al segon xiulet, la bola de pèl gris es va aixecar corrents i es va llançar sobre el noi. Tots dos van caure a terra; en Pol es va deixar llepar i van jugar una estona sobre la catifa de gespa. Després, una mica més calmats, van iniciar un tomb pel jardí. L'objectiu era el cirerer.
Darrere de la casa hi havia un cirerer preciós; en Pol s'hi va enfilar pel tronc fins a una branca. Uns quants pardals, instal·lats entre les fulles, espicossaven els fruits més madurs; quan van veure en Pol, van fugir espantats i incomodats per la intromissió. En Pol anava triant les cireres que no estaven picades pels ocells; eren dolces i fresques, turgents i sucoses. El Gus lladrava des del peu de l'arbre perquè ell no podia pujar-hi. En Pol li va tirar una cirera, el gos la va ensumar, però va decidir que no li agradava i es va ajeure a l'ombra a esperar que en Pol acabés de menjar. En aquell lloc s'hi estava igual de bé que sota l'om i el Gus va començar a adormir-se dolçament, lentament...
— Meec, meec!
El clàxon de la furgoneta del pa el va despertar. Es va aixecar i es va dirigir com una fletxa a la porta a fer els lladrucs de cada dia; el noi que repartia el pa no li va fer cas, va posar la barra dins de la bossa penjada a la reixa i va continuar el camí.