1

A propòsit d'Aquella tardor amb Leprechaun

La força de la trama, la història narrada, s'imposen des de l'inici, aquest és el seu encís. [...] La novel·la fon magistralment les concessions a la fantasia amb el sentit comú i la presència d'ànim del jove Bru. En aquest joc subtil rau la seva originalitat. [...] La fluïdesa del relat i l'expectació que es crea enfront del desenllaç són elements fonamentals de la seva estructura. La novel·la està bastida sobre un teixit de llenguatge consistent, en el qual la tria d'elements lèxics i construccions sintàctiques evidencia el tret estilístic més remarcable del llibre: l'harmonia absolutament natural entre la selecció dels mots i la frescor en l'expressió. Espontaneïtat, exigència i riquesa lingüístiques, en una paraula. [Montserrat Corretger. "Llibres refrescants". Reus Diari (1 set. 1988).]

O pulso narrativo

Qué grande acerto o de narrar a base de continuas analepses. ¡Qué dominio no seu emprego! Demostra unha sabiduría compositiva nada común. Poténciase aínda máis co habelencioso estilo indirecto libre. Ambos recursos están magnificamente combinados; condúcennos de xeito expresivo anque sinxelo polo fio do discurso narrativo, con incidencia moitas veces do narrador onnisciente (multiselectivo) no mundo interior, no psiquismo dos personaxes. Pero a isto hai que engadirlle, entre outras cousas, outro recurso, o da utilización das numerosas e oportunísimas elipses. En fin, toda unha estratexia narrativa que pos en práctica con habilidade, eficacia e sensibilidade; pero sen alardes nin efectismos, con pasmosa naturalidade, a mesma naturalidade con que contas... Porque, claro, non podía faltar un estilo axeitado: chan, sobrio, claro, sinxelo, espontáneo... Narras con transparencia, con limpeza... E calas fondo. [Euloxio Ruibal. Comentari inèdit d'Els til·lers de Mostar (16 gen. 2003).]

Tradició conductista

Una llengua impecable, utilitzada sense impostacions i flexible als registres, genera un text personal, feliçment allunyat tant de l'hiperculturalisme com de l'anodina vulgaritat de les històries sobre el món quotidià que proliferen en la narrativa més venal i banal dels darrers anys. [...] Vora el llac es deu en certa mesura al corrent conductista de la narrativa contemporània, on, des d'un mer narrador funcional i des de la subjectivitat del jo s'uneixen acció i psicologia. Manifesta, en part per aquest motiu, uns certs ressons rodoredians, reforçats per un lirisme molt personal, carregat de sentits i matisos, des de la crueltat i el dolor a la força creativa dels sentiments, al vitalisme més pur. Fonamentada en una estructura multifocal —una simfonia d'intimitats sòlides, de presències contundents— dins la tradició del realisme subjectiu, teixeix amb les vides dels membres d'una família arrelada entre Barcelona, Eivissa i París un relat que dóna fe, a partir de les vivències i els sentiments de cadascun, de la història de la societat catalana entre els anys trenta [...] i el 1985. [...] Un altre leitmotiv constructiu present és la insinuació, vinculada també al behaviorisme en el tractament dels personatges. En efecte, sovint, un gest mínim al final d'una escena o d'un diàleg, o la presència d'un objecte, aporta una dosi d'informació important, que cal extreure a partir dels recursos emotius i del cabal d'experiència del lector. [Montserrat Corretger. "Un part de la nostra memòria immediata". Avui (10 juny 1999).]

Escenaris narratius

Com és habitual en els llibres de Maria Lluïsa Amorós, els escenaris narratius apareixen molt treballats i contrastats, com a reforç d'allò que s'està explicant. A vegades pot semblar que s'imposa un cert aire burgès en les descripcions —sense caure en la cursileria o el gust decadent—, però sovint això obeeix a la necessitat de recrear i reforçar la presència i el caràcter dels personatges en escena: arquitectures d'època i paisatges domesticats —com els espais descrits per Mercè Rodoreda a Jardí abandonat—, l'ambient estantís, rònec i sòrdid d'una casa de veïns i la lluita per la subsistència a la postguerra són contrastos que visualitzen les classes socials tant o més que la renda per càpita. La finor del llenguatge emprat és un altre dels fils aromàtics d'aquesta trama i Amorós ho fa amb precisió i domini, sabent que les paraules destil·len sabors de record i relació. [Eugeni Perea. "El fruit dins de l'ampolla". El Punt (19 juny 2003).]


1991. Amb la seva filla Jana.

2002. Amb el seu marit Ramon i la seva filla Jana.