1
Dels perquès i del folklore
Si ara i aquí ens toqués explicar amb poques línies el perquè del fet que la Maria Lluïsa Amorós es dedica a escriure, podríem recórrer, pels camins de la literatura oral en els seus usos més ortodoxos i, doncs, folklòrics, a allò tan antic que diu: "Què fan els infants? El que veuen fer als grans", i ho donaríem per resolt.

Dels records i dels pares
Però no és així perquè tenim espai i també perquè podem recórrer a records de la pròpia autora. Ens diu: "De molt petita, la mare sempre ens explicava o ens llegia, llibre en mà, contes i el pare ens recitava poemes dels que podien agradar a la canalla. El pare s'explicava i —puntualitza somrient— s'explica molt literàriament i et fa arribar qualsevol anècdota de manera atractiva."

De quan les tardes són eternes i el món, feliç i imaginat
Sovint, sigui parlant de la seva obra, sigui referint obra d'altres autors, la Maria Lluïsa Amorós rememora les seves hores de lectura quan de petita, llegint, se li escolaven les tardes fins arribar al vespre. Ens les imaginem plenes a vessar d'aventures, imaginació, sobresalts, mitjos patiments, visions meravelloses, espants i tremolors… En definitiva, allò amb què la literatura farceix les "eternes" tardes d'infant quan anar a buscar el berenar és una dolça mitja part que mig interromp el món que ens encisa i ens captiva.
L'autora ens diu: "De petita, jo ja llegia molt, sobretot a l'estiu. Em veig encara asseguda al terra de l'habitació de jugar, absorta en la lectura que només interrompia el berenar a mitja tarda i que sempre acompanyaven els xiscles de les orenetes i els tocs de les campanes del campanar de Sant Pere; llavors —aclareix— vivíem al Raval de Jesús, a Reus, és clar."
"Fins als cinc anys, quan va néixer el meu germà Xavier, jugava molt sola i —conclou— llavors la imaginació es potencia molt. Després ja jugàvem molt, junts; m'agradava inventar-me històries per a ell i a ell, escoltar-les."

D'allò que volia ser
I és que llavors, la nostra autora ja deixava entreveure una de les seves voluntats primeres: ser professora; son germà, per la seva part, hi devia posar la voluntat fraterna, i ja la tenim ensenyant el xiquet a llegir amb el Mi Catón, un clàssic de l'època. I com que la força de voluntat és una de les més poderoses i el joc com a eina didàctica, una de les més efectives, el resultat només podia ser un: "Quan va anar a escola —rememora— el meu germà ja sabia llegir!"

De quan escriure és quasi necessitat universal
Ja de més gran, la lectura i l'escriptura seguien omplint gran part del seu temps, sobretot en temps de vacances; ens explica: "Als estius em passava hores i hores al Centre de Lectura; la Mari, la bibliotecària d'aleshores, em donava a conèixer moltes novel·les! També m'agradava escriure: al col·legi feia redaccions que als catorze anys, invariablement, eren d'amor."
"L'adol·lescència, com sembla que pertoca, m'abocà a la poesia i fins i tot, per allà als divuit anys, vaig començar a escriure una novel·la que la poca experiència em va fer abandonar al segon capítol…"


Del teatre i de quan les hores són mitges
També el teatre es va fer present molt aviat en el viure de la Maria Lluïsa Amorós. Entre els records dels seus jocs de ben petita, cinc anys i mig, té el de jugar a representar històries teatrals a la platja junt amb el seu pare. I també a l'escola: "Al col·legi, a l'hora del pati, amb les amigues, també representàvem obres: fèiem com una mena de pel·lícula per capítols que havia de continuar al dia següent perquè el pati era molt curt i no teníem temps d'acabar-la, I a casa, a la sala, que tenia una mena d'alcova, també en representàvem; recordo encara el títol d'una obra que vaig escriure als onze anys: es deia La gran piratada. Per representar-la vam anar a llogar les disfresses a Cal Mallorca i les espases, els pegats negres per l'ull… van sortir d'una mena de cofre de bijuteria que jo tenia: era el meu cofre del tresor!"

De quan les coses cauen de madures
No ens ha de semblar, doncs, gens estrany que arribés el moment en què la Maria Lluïsa Amorós es decidís a escriure: li agradava molt llegir, la imaginació li havia estat vital durant molts anys i, de sempre, havia gaudit escrivint. Ella mateixa ens ho explica: "Tant el meu pare com el Ramon, el meu marit, m'animaren a escriure i, ben mirat, com que tot el meu món amb naturalitat m'hi abocava…, m'hi vaig posar."
De fet, com que professora ja ho era i teatre ja n'havia fet —de tot en som feliços testimonis—, ara el que tocava era escriure.

1994. Fòrum a l'escola Enxaneta de Valls (imatge relacionada amb Aquella tardor amb Leprechaun i Dietari secret).

l1994. Fòrum a l'escola Enxaneta de Valls (imatge relacionada amb Aquella tardor amb Leprechaun i Dietari secret).

1998. Normandia, Château d'Audrieu, regió de Calvados (imatge relacionada amb Un glop de calvados).

1998. Normandia, Château d'Audrieu, regió de Calvados (imatge relacionada amb Un glop de calvados).

De quan del treball no només en surt el cansament
Maria Lluïsa Amorós i Corbella (Reus, 1954) encetava la seva presència en el món de l'edició l'any 1986 amb Poppis i Isolda, una obra adreçada als xiquets i xiquetes de més de dotze anys, protagonitzada per un gos Poppis i una gata Isolda que passen per una de les més grans aventures: ser humans! Aquesta obra traspua el gust que sent l'autora per la literatura, no endebades és professora de llengua catalana i literatura, i també el que sent pels animals de companyia: de petita anava, cada diumenge, amb son pare, a donar menjar a la gata Filomena, de Les Amèriques, la coneguda botiga de teixits del carrer Llovera de Reus a la qual durant tants anys va estar vinculat el senyor Amorós. I també, d'ençà que la nostra autora, en casar-se, va tenir casa pròpia, sempre ha tingut animals de companyia; un gos molt estimat, en Poppis, va donar nom al protagonista de l'obra.
L'experiència li resultà tan positiva que només un any més tard, ja va aparèixer una segona novel·la seva, aquesta vegada juvenil: El misteri dels Farrioles. Com a l'anterior i a les que seguiran, bona part de la trama succeix a Reus, la seva ciutat, i als voltants, que l'autora coneix bé o que s'imagina, com és el cas del mas Ferrater —dels escriptors Joan i Gabriel Ferrater, família amb la qual els Amorós es relacionaven—, pel qual sempre, des de petita, havia sentit un atractiu misteriós. Ens diu: "De gran, reconeixes que surten aquestes coses a l'hora d'escriure". Amb aquesta novel·la enceta una mena de constant en les seves obres que és el gust pel misteri que expliciten o donen a entendre bastants dels seus títols: el mateix El misteri dels Farrioles, Dietari secret, D'on véns, Jan? o Aquella tardor amb Leprechaun (no "una" o "la" tardor, sinó "aquella").
Amb una tercera obra, molt propera en el temps a l'anterior, Aquella tardor amb Leprechaun, aconsegueix, el 1987, el III Premi El Vaixell de Vapor, un dels de més prestigi atorgat a una obra de literatura infantil a casa nostra. Novament un personatge fantàstic té un pes important en la trama de l'obra; el títol i la il·lustració de la portada ja ens el presenten: Leprechaun, un vell elf. El món mitològic dels elfs i les fades interessa molt la nostra autora, tant que sovint consulta llibres sobre les propietats màgiques que tenen les flors i els arbres, i té un interès especial per totes les històries de fades i gnoms. Als quinze o setze anys va anar a Irlanda i allò que més li va sobtar va ser que gent de la seva edat cregués en els elfs i els tingués, encara, una mena de temor. Tot plegat va sorgir en el moment d'escriure aquesta obra. "Però la novel·la —ens diu— és realista amb elements màgics perquè aquest nen té molta imaginació i la imaginació —afirma— té molt de poder." I afegeix convençuda: "Tot allò que no has pogut viure ho vius a través dels llibres sigui llegint, sigui escrivint."
Quant als noms amb què designa els personatges, els tria per com queden escrits. Per exemple, Smoke, el nom del gat que tenia la família on ella va estar a Irlanda, a l'obra és el d'un elf. Ens diu: "Se li esqueia!" I si, en la seva segona novel·la, havíem resolt un misteri i en la tercera el viure d'un elf se'ns havia manifestat, ara ens trobem de nou davant d'alguna cosa que necessitarem imperiosament descobrir. El 1990, publica Dietari secret, la gràcia del qual lògicament rau en "descobrir-lo". No pot ser d'altra manera! Nosaltres només apuntarem que Letízia, la protagonista, és ben bé com era la nostra autora d'adolescent: molt somniadora! Però aprèn —i aquest és el gran secret a descobrir— que a la vida s'ha de tocar de peus a terra. Dotze edicions d'aquesta obra i una gran quantitat de fòrums la porten a afirmar que el final obert deixa una mica sorpresos els lectors adol·lescents.

Amb Jardí abandonat (1993) ens trobem amb una altra de les seves constants: les cases. Aquí rememora, sense dir-ho, el mas Vilanova de Reus, on anava de petita amb son cosí i la seva àvia; aquest lloc sempre l'havia captivada pels baladres, l'oca salvatge, el safareig, la pista de tennis abandonada… Enceta aquí les novel·les de colla. Des d'Onofre, el més petit i el més crèdul, a Pol, el més sensible, passant per Joan Salvany, un personatge boig que no ha volgut deixar la infantesa i per això és l'únic que veu en Pòpul, un gnom que els altres ni veuen ni es volen creure que existeixi: només el veuen els infants. "La fantasia, però —afirma—, mai no és gratuïta a les meves obres."
D'on véns, Jan? (1994) és una novel·la realista. L'espai ara s'eixampla de Reus i Barcelona fins a Bucarest. Per primer cop, uns versos inicials precedeixen l'obra. Fan referència a l'olor, una olor que impactà l'autora; "una olor de misèria que no s'oblida", recorda. L'estructura de l'obra amb les tècniques de in media res i de flash back, que ens permet conèixer el passat d'un dels personatges, sobta molt els lectors. Tanmateix, la trama, que ens apropa molt al món complex, ric i també contradictori de les vivències i els sentiments dels adolescents, sense oblidar les picades d'ullet sobre obres de la nostra litertura a què l'autora ens té acostumats, els captiva.
L'any 2000, publica Una setmana de Pasqua, una novel·la d'aventures i de colla, la mateixa del Jardí abandonat, que ara es trasllada de lloc durant les vacances de Pasqua. La sorpresa i l'aventura, aquest cop, rau en conèixer una persona del món dels adults! També uns versos, en aquest cas de Carner, enceten l'obra.
I encara ens agrada anotar que, si aquests mots els hagués hagut de redactar ella, el text fora escrit a mà, amb un retolador Pilot ben primet, de tinta negra o blava, sobre paper blanc, preferentment foli. Així és com invariablement escriu els seus textos; després ja rendeix tribut a l'ordinador.
Finalment, no podem ni volem deixar d'escriure que la Maria Lluïsa Amorós, no solament escriu literatura, sinó que la transmet ben viva als seus alumnes. Aconsegueix que s'enamorin de la seva estimada Rodoreda, que coneguin paisatges i espais que han generat obres literàries… Si en els seus llibres es nota que és professora de literatura, a les classes es nota que la viu intensament.
I és clar, què fan els infants i els joves? Gràcies a ella —i no és poca cosa en els temps que corren—, viure la literatura!

Fina Anglès Soronellas
8 de maig de 2005