1

 

No fa gaires dies, en una d’aquelles converses senzilles, pausades, amb algú que conec des de fa relativament poc temps, va sortir, insòlitament, el carrer de Jesús de la meva ciutat. Descobríem que havíem coincidit, durant els primers anys de la nostra existència, ignorant-nos l’una a l’altra, en la vida quotidiana del moviment del carrer, de les botigues, de l’entrar i sortir, acompanyant les nostres mares en la compra diària.
Va ser una sorpresa: feia anys que no em venien presents les imatges del pis fosc on arreglaven nines i paraigües —nines que havien perdut una cama o se’ls havia enfonsat un ull. Darrere del mostrador se n’arrengleraven gran quantitat de totes mides i estils; com quan anàvem a casa de l’ataconador, que reunia sabates, botes i sabatots, de forma que jo —com a nena que era— em preguntava si mai les arribaria a arreglar totes.

A mesura que anàvem parlant amb l’Esther, veia la verduleria dels Puig: un magatzem llòbrec i fondo, amb vivenda al primer pis, el petit mostrador i les balances. Oferien als clients unes hortalisses sense esclat, tristes, situades en caixes de fusta, mancades de pretensions de ser comprades per la vista. També recordàvem la pollastreria, amb les aus penjades d’un ganxo, algunes sense plomar; i el forn, evidentment amb l’olor de pa calent. I les dones amb cistells grossos —res de bosses de plàstic— per a la compra diària.
Tot això, tan habitual d’uns anys que han restat en l’oblit, tan vulgar de cada dia, s’ha transformat en imatges que, vist amb la distància, es converteixen en un element —per a mi— literari.
Quan et poses a escriure una novel·la, no ets conscient del material que utilitzaràs, de quina part de la memòria faràs ús. Sol haver-hi una gran barreja de sensacions profundes, petits desenganys, soledats dissimulades, records desats i de moment oblidats. L’inici de l’escriptura de les novel·les és lent, has d’entrar en els personatges, en la història i endinsar-t’hi d’una forma tal que t’ha d’acompanyar durant tot el procés.
La novel·la pot començar amb un personatge que té una característica, com l’Andrea d’Els til·lers de Mostar, una refugiada bosniana a Catalunya que enyora els til·lers del seu carrer a Mostar, i el fil de la història segueix per laberints enrevessats. Els personatges van sorgint i incorporant-se a la narració. Con l’Antonela, o la senyora Rosina, que hi ha moments que poden tenir el mateix protagonisme que la mateixa Andrea.
De vegades he comentat que a les meves novel·les —no parlo de les infantils i juvenils— els personatges principals són dones. Deu ser inevitable perquè les he tingut a prop, com a dona que sóc, i m’han fet adonar que són interessants per la complexitat i riquesa que ofereixen. Fa anys que m’agrada escoltar i observar, i dins del ritme de cada dia, des de temps ja llunyans, m’han proporcionat material per formar personatges. La informació ja pot provenir de l’època que no era conscient que tot allò em serviria després per escriure, perquè jo no sabia que seria escriptora. El que sí que sabia era que moltes vegades preferia callar i escoltar els altres, perquè les persones que parlen massa no solen escoltar.
Així he anat elaborant personatges.
A Vora el llac ens trobem amb tres generacions de dones, són diferents. Potser sí que l’entorn històric les condiciona, però crec que el caràcter peculiar de cada una, les marca dins l’època que els toca viure. La Margarida m’agrada especialment: republicana, de l’època de la Guerra Civil, desenganyada de l’amor del seu marit, ha d’empassar-se l’orgull i enterrar els seus ideals per tirar endavant les filles quan acaba la guerra, convertint-se en l’amant d’un antic admirador, adepte al règim. La Clàudia, filla de la Margarida, insegura, infeliç. La seva vida burgesa pel seu matrimoni mig concertat, li és còmoda, i no fa res —fins al final— per viure amb voluntat pròpia. L’Èlia, la més jove, néta de la Margarida, conseqüència de la generació del 68, trenca amb tot i s’enfronta al pare, convenional i tirà, malgrat que no acaba de trobar l’estabilitat. És possible que la infantesa desafortunada li hagi deixat emprempta.
Els homes d’aquesta novel·la tenen una personalitat marcada. Són peces clau. En Néstor, fill de la Clàudia, comença i acaba la novel·la i serà ell qui donarà títol a l’obra. Noi emotiu, sensible, observador; difereix del seu pare, també dels altres personatges masculins, més representatius del seu gènere amb diferents personalitats. En Ferran, marit de la Margarida, cordial, culte, progressista, i capaç de trair el seu matrimoni, un matrimoni basat en la confiança mútua i l’amistat. En Fidel, el protector de la Margarida, amargat, submís al règim, amb una cuirassa d’home pèrfid, però amb un fons amable i humà, que la Margarida acaba descobrint. En Julià, revolucionari, independent, bohemi, captiva les dones sense voler-ho. Ell salvarà la Clàudia.
A Un glop de calvados un personatge femení, l’Esther, és ple de ressorts i sorpreses: mitòmana (tendència patològica a la mentida, a la fabulació); amb una paranoia recuperada, ocasionada per un trauma de joventut; actriu espontània; utilitza tots els que l’envolten. L’Esther no sent compassió per ningú, excepte per ella mateixa. Això la caracteritza com a personatge pervers. És malvada, encara que ella sabrà captivar-nos amb les seves arts de seducció i donant-nos sensació d’immaduresa i necessitat de protecció. La nostra compassió se’ns girarà en contra i ella actuarà sense pietat.
Paral·lelament l’Alícia, més corrent, però també amb unes insatisfaccions que la condicionen i fan que la seva existència sigui gris i li calgui actuar per acolorir-la. Ella havia estat una noia avançada i lluitadora en la seva joventut, havent de renunciar a allò que estimava per aconseguir estudiar i convertir-se en una dona de la generació que avançava posicions durant els anys setanta. Malauradament la vida dóna tombs i ella renunciarà als seus propòsits i es convertirà en allò que no volia. Però, com dèiem, intentarà fer alguna cosa en adonar-se que la vida s’escola de pressa i la quarentena s’accelera.
Sóc conscient que el personatge de l’Esther és molt més atractiu i llibresc, —no per això inversemblant, ni molt menys!. Però l’Alícia, per a mi, és un dels personatges més estimats, i us diré que dones que no tenen ínfules i una confiança relativa amb mi per parlar d’aquests temes, m’han confessat que se sentien identificades amb l’Alícia en molts moments de la novel·la.
En aquesta novel·la l’Esther i l’Alícia dominen tant la situació que els homes queden amb menys protagonisme. Malgrat que són ells, sempre, els que condicionen, d’una manera o altra, la vida d’elles.

Fer una novel·la no és fàcil. Amb les paraules has de saber representar imatges, gestos, sensacions, mirades, fer sentir la música, reproduir llocs on has estat o no hi has estat i els construeixes perquè els crees en la teva imaginació. Hi ha cases on es desenvolupen les accions que explico, que parteixen d’un petit record d’una única visió, i des d’aquí basteixo la resta. Les paraules emprades per descriure han de ser senzilles, que llisquin amb fluïdesa, perquè el lector pugui entrar en el món que tu has construït.
Recrear llocs de la teva memòria és un joc agradable per a mi quan escric. Potser no interessaran als que els han conegut, o els passaran desapercebuts, o els reconeixeran, però per a mi és un element literari i un divertiment particular. Forma part del món de les novel·les. És igual que siguin llocs o moments fugaçment recordats o reconstruïts. Quedaran escrits, com han quedat tantes i tantes descripcions d’indrets i situacions desaparegudes, i ara , en llegir-les, ens les imaginem a través dels mots de l’autor.
Instants o impressions insignificants, com el paràgraf quan l’Alícia recorda la botiga on treballava en Lluís, el seu pare (a Un glop de calvados). Pensa en els mànecs d’uns paraigües, uns paraigües que fa anys i anys que són al mateix lloc i que ja no es vendran perquè han quedat antiquats: el cap de gos terrier, el cap d’ànec amb l’ull daurat, el d’una talla de flor. Són detalls petits, con el tros de Vora el llac que estimo especialment: la rellotgeria, dels anys cinquanta, al carrer de Monterols, propietat de les viudes Magrinyà, sogra i nora.
Minuciositats quotidianes que formen part de les novel·les, que potser algú recordarà. O ningú, tret de mi. La memòria dóna vida, el record manté vigents instants, indrets i persones.
I no només els que l’escrivent ha viscut, sinó els que ha sentit contar i s’ha fet seus en el moment que es posa a escriure. Fer-t’ho teu és bàsic. Algú em pot haver dit: “això que t’he explicat és matèria de novel·la” o “la meva vivència podria ser tema literari”. No en faig ús. No es tracta d’això, les novel·les es construeixen perquè tu vas elaborant, confeccionant, gestant; t’has de poder identificar —per bé o per mal— amb tot el que expliques. I reflecteixes la teva visió del món, la teva interpretació.
Com a professora m’ha agradat sempre analitzar els diversos llibres d’alguns autors, buscar els símbols, les constants, i aconseguir entrar en el seu jo íntim. Amb els meus encara no ho he fet. Intueixo coses que diria com a lectora, però quan escrius no et planteges “parlaré d’això o d’allò perquè em preocupa”. No, les novel·les les fas per passar bons moments mentre les construeixes, per treballar-les quan les tens bastant enllestides, perquè t’acompanyen dia a dia mentre les escrius. Després, una vegada publicades, passen a ser més del lector, que els torna a donar vida. Tu ja has fet la teva feina, i si les tornes a agafar per rellegir-les, ets un lector més.

Les novel·les infantils i juvenils són diferents: d’estructura més senzilla —a les novel·les d’adults m’agrada començar “in media res” i fer trencaments amb el temps lineal, anar cap endarrere a través de la narració, ja que no puc fer-ho físicament—, deia que aquestes novel·les són més senzilles però no per això més fàcils. Aquestes m’acosten al món de la infantesa. La infantesa enyorada per molts, la recuperes amb els personatges joves. El temps “fals”, (segons Josep Carner, perquè ignores la realitat), sol tenir moments bons, moments plàcids i feliços, malgrat que puguin haver-ne de tristos. En aquests llibres barrejo realitat i fantasia d’una forma lògica: els nens com en Bru, l’Etain (d’Aquella tardor amb Leprechaun) i en Pol (de Jardí abandonat), tenen molta imaginació i poden viure situacions màgiques. Els nens més prosaics no ho faran.
É s el món “petit i vermell i fresc com les maduixes” de Carner. Després ja sortiràs del jardí de Pandara i et trobaràs amb el món real, de vegades terrible, d’altres agradable.
Els meus llibres per a lectors entre nou i catorze anys tenen més nens que nenes com a protagonistes. Si intento reflexionar-ho diria que els meus companys de jocs infantils fora del col·legi, eren nois: els meus cosins, el meu germà. Els jocs en un jardí —com a Jardí abandonat—, amb en Pol, l’Onofre, en Manel, en Ramon. O vivint móns màgics de gnoms i fades a través de les lectures, eren temps d’estiu. Com deia, familiars.
Als llibres juvenils els protagonistes són indistintament nois i noies, possiblement pel meu contacte constant amb adolescents, malgrat que, inevitablement, el record dels meus breus anys d’adolescència sol tenir un pes específic.

Acabaré dient-vos que tenir els llibres que tu has escrit entre les mans, et dóna una pau especial. L’ofici d’escriure et reconcilia amb tu mateix. Un llibre és com un xarop meravellós que et guareix si estàs trist o preocupat, és una amistat que torna sempre que la necessitem, una amistat amb la qual hi passem hores perquè en tenim ganes.

Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Maria Lluïsa Amorós