1

Perquè no, pàg. 15-16.

 

dimecres, 3

No hi ha novetat. Franz cuina bastant bé.

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia en què sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres. O, encara, pels altres. Però seré cridat. I jutjat, n'estic segur.

I també escric per a una satisfacció personal. Legítima. D'altres vegades he dut un diari durant la meva vida --que encara no pot dir-se llarga. Quan, temps després, l'he retrobat brollant a l'atzar d'enmig d'un feix de papers personals, sempre m'ha sabut greu de no haver-lo prolongat, de no haver-lo fet més minuciós i de més abast.

Car la natura humana és tan poderosament gran que pot a ella mateixa servir-se de rei i de joglar ensems, de públic i d'autor. Un home és prou vast per a esdevenir admirat lector d'ell mateix. I la perspectiva, tots l'havem de cercar a l'única dimensió que pot fornir-nos-la: el temps; mitjançant l'única mena de miralls que en tal dimensió existeixen: un escrit sincer, signat per un hom mateix. --Doncs, un diari. Car tots som uns exiliats, bandejats d'un passat carregat de delictes, entranyable. I enyorem aquest passat tot i saber que no és lícit de revenir-hi. ¿A causa d'aquells delictes?... I, malenconiosos, rellegim el diari. I ens assabentem aleshores que el temps, bo o dolent, és l'única manera que tenim d'allunyar-nos de nosaltres mateixos. És a causa d'això que el temps serveix per a alleujar-nos de quasi tot. La qual cosa no impedeix que trobem dolç recordar...

Fins diria que un hom mateix és tal vegada l'únic lector legítim d'un hom mateix. I així, que, en el cas dels literats de geni, els altres són cridats després, d'una faisó subalterna i precària, a compartir les engrunes de l'àpat que va donar-se l'autor primerament. L'autor és l'home que va encarregar-se la plàtera de crema per tal de menjar-se-la tot seguit ell tot sol i, malgrat això, fins va fer-s'hi dibuixar artísticament les seves pròpies inicials en almívar cremat. Això fan els estilistes... Als altres és permès, a tot estirar, d'escurar el plat. Per això els genis tenen tanta supèrbia: aquestes coses, ells, les saben.

Jo no em crec portador d'idees. Ni geni. Escric solament fets, broixos fets. Aquestes notes seran per a mi tot sol. Almenys, d'antuvi.

Ah, i per al meu descàrrec si, doncs, he de comparèixer davant d'un consell de guerra, un dia o altre.

 

 

L'anell al dit

El fred mossegava. Els desdejunis, per les dispeses i residències, flaquejaven. Cada matí acudia a la Universitat fumosa i bruta un folc d'estudiants enredats i famolencs. El gran coneixement que l'empresa arrendatària del bar posseïa de les condicions de vida dels seus clients, es demostrava col·locant a cada tauleta i a tota la llargada del taulell, paneretes de vímet amb pastissos i brioixos que, altrament, eren del dia i no pas cars, tous i flairosos. Aleshores, en Pacorro, el cambrer bonàs i una mica infeliç, abocava cafès amb llet, clarejants, però fumejants, confortadors, sense interrompre la discussió infinita sobre l'humà i el diví, dels nois i noies asseguts als bancs i cadires de vellut repelat. Al bo d'aquell primer hivern aragonès, en Pauet es complaïa, tip com anava ell d'un esmorzar de dos ous ferrats i doble pernil del país i tascons de pa, fornits per la dispesera més ben pagada de la ciutat --una vídua amb terres que s'enfastidia--, es complaïa a seure sol en un racó del bar i seguir amb l'esguard els gestos dels universitaris fatxendes, enardits a la disputa, baladrers, obscens, ingènuament cínics, obsedits, mentrestant, tanmateix, per la panereta de vímet dels pastissos arterosament parada i immòbil a llur davant. I a la fi, la voluntat, contrastada per la gana, per la gana violenta, ferotge, vital, dels divuit anys, claudicava, i aquell fanàtic jove parencer, escèptic, misogin (llevat de dones del món), anticlerical, intel·lectual, abdicava tot d'una de la manera més humiliant. A la cara d'en Pauet floria un començament de somriure mig mofeta, mig tolerant, el somriure de donya Roser, el somriure del germà gran, que ara ell ja començava a adoptar; com agafava el cigarret, les primeres vegades, ben igual que el papà. Sentia afecte envers l'estudiant anònim que, volent guardar-se les pobres poques pessetes per a tabac, per a l'entrada de la lluita lliure o de la revista, s'abraonava irresistiblement contra la panereta, i només que fossin dos a taula, ho dragaven tot i deixaven veure'n els vímets nus, purament il·luminats per la llum ensonyada de les altes voltes del soterrani. Aleshores en Pauet es bevia el seu cafè sense sucre, i aquell germen d'amor que sentia envers els companys afamats, bullangosos, sensuals, pinxos, trapelles... aquell amor es tenyia de condescendent superioritat.

 

 

"Pròleg" d'El mas dels Casaments, pàg. 12.

 

Deixant la digressió i tornant al cas, deia que l'aplec sardanístic oferia oportunitat per reunir-se a dinar, invitats tothora pel Gabriel, els seus esforçats organitzadors, capdavanters del sector folklòric de la resistència, cada any gent més important i vinguda de més lluny. D'altra banda, mentrestant --cloc per fi l'incís-- els veïns de la Selva van tenir el lleure i l'encert de crear una festa literària paral·lela --la Selva del Camp, amb una gran tradició de cultura, és el poble del polític i poeta Ventura Gassol, del novel·lista Puig i Ferreter, de l'erudit Eufemià Fort i Cogul, i d'altres persones notables al món de les lletres i les arts-- amb premis de poesia i de cançó, certamen que va convocar les primeres figures de l'època i va aconseguir, així, resultats notabilíssims. En són exemples, el primer Raimon, un Joan Fuster llavors ben poc conegut encara ("Qüestió de noms", em sembla), la traducció dels texts de les cançons de Jacques Brel per Joan Argenté, obres que com a novetats absolutes van concursar a la festa --i m'apresso a dir que foren premiades. I tant els guardonats com els membres dels diferents jurats van gaudir tothora --igual que els sardanistes-- de l'hospitalitat dels amos del mas dels Casaments. Deixeu-me també cloure la referència literària amb una altra anècdota. L'Eufemià Fort era un personatge correctíssim, de notables coneixements, però d'aspecte una mica bròfec. Barreja de Manelic guimeranià i d'oficial carlí per l'aparença, l'embolcall matusser no aconseguia d'ocultar del tot ni els seus excel·lents sentiments ni la seva sapiència. Crec que posseïa grans qualitats d'historiador, especialista en investigacions comarcals. Per exemple: dominava el tema de la "Comuna del Camp de Tarragona" --repartiment d'arbitris històric en el qual el municipi de la Selva del Camp va jugar un paper important. Quan davant persones poc cultes o poc avesades, l'Eufemià arrufava les celles i amb veu amenaçadora començava a parlar de la "comuna" tarragonina, les senyores sobretot se sobresaltaven.

 

 

Les Mares, pàg. 35-36.

 

Feia més d'un mes que no hi havia estat, amb Maria-Amàlia; que no havia tocat la seva pell... Feia a penes una hora que, només aterrar, de l'aeroport estant, aprofitant que, diumenge al matí, Vicenç seria probablement al despatx, li havia telefonat. I sí, ja hi tenia una cita.

No, la cita no havia pogut ésser per a avui, a Castellet. Es veurien --i es tocarien-- a Barcelona, d'avui a tres dies. La veu de Maria-Amàlia --aquella veu greu dels matins-- de primer va reprotxar-li, somnolent, que l'hagués despertada.

--Tan bé que dormia!

Però tot seguit, cordial:

--Quina por deus haver passat!

O potser havia dit, mig adormida:

--Quin cul... Beneit! Què se t'hi havia perdut, allà baix!

Les idees de Maria-Amàlia sobre la civilització aràbiga eren clares i precises:

--Què podies portar-ne: polls, lleganyes?

I tornant a manllevar l'audàcia verbal més aviat pròpia de mascles, com, de fer-ho, tant la complaïa:

--Purgacions culeres?... No fan per a tu, aquestes coses...

Va raonar-li per què no es veurien avui:

--El diari local, amb la notícia de la revolució, vuit dies enrere, havia donat el nom de Pau com a desaparegut. La família, fins ahir, ha fet una patida... La teva mare, amb el vici de llegir-se el diari de cap a cap...

Si ara ells dos es veien furtivament, després, cada vegada que a la conversa sorgís el nom de Pau, a Castellet, ella es veuria obligada a representar una comèdia que detestava. Millor que, primerament, aparegués per Castellet amb tota normalitat.

Pau, obedient, com sempre, va acceptar-ho. Una mica eixalat, va penjar el telèfon. Que l'ajornament fos per tebior o desgana, tanmateix, no va plantejar-s'ho.

Per això, sense ni entrar a Barcelona, posat que el cotxe, per fortuna, s'engegava sense problemes tot i el mes que duia al pàrquing de l'aeroport a la serena, va emprendre la carretera cap a Castellet, i ara se sentia gairebé feliç.