1

Josep M. Llompart. "Josep A. Baixeras". Dins Baixeras, J. A. L'anell al dit. Barcelona: Proa 1964.

 

L'anell al dit

No gens provincià --a l'extrem oposat, fins i tot, d'allò que anomenem provincià-- Baixeras té una agudesa especial per a fer sensible l'aire de la província. Per això la seva novel·la, essent la història d'un home --una història punyent, tant com riolera i divertida--, és, també, el testimoni de la vida provincial, ofegada de convencions i d'ensopiments, detestada i entranyable. Heus ací per on l'obra de Baixeras --que algú podria qualificar, irreflexivament, d'evasiva-- té a veure amb aquest realisme que avui molts preconitzen.

 

L'actitud vital i artística de l'autor

Suposo, però, que aquest afer no el preocupa massa. Al cap i a la fi, estar o no estar à la page no és, per a l'escriptor de debò, un problema bàsic. Baixeras escriu un poc "perquè sí", perquè el vertader problema és escriure o no escriure. I aquest escriure "perquè sí" --que en el fons de tot significa autenticitat-- és, avui, un exemple molt saludable per a la nostra literatura, un poc engavanyada de classificacions i de receptes.

 

L'estil

Segur del que vol dir i de com ha de dir-ho, l'art narratiu de Baixeras no presenta cap mena de vacil·lació. Posseix la plenitud de la maduresa. L'estructura de L'anell al dit és complexa i fins i tot arriscada; però l'autor no es deixa emportar per un virtuosisme tècnic que seria tan enlluernador com fàcil i superficial. No endebades la intel·ligència --una intel·ligència rica, aprofundidora, que es comunica al lector com a través d'una confidència-- presideix i dóna vida a la novel·la. La intel·ligència i, també, la ironia, vigilant i matisant qualsevol possible desgavell emotiu.

[...]

El que diem de la tècnica del nostre narrador pot aplicar-se igualment a la seva prosa: una prosa de rara perfecció i d'eficàcia extraordinària, que a vegades ens fa pensar en l'acurada bellesa estilística de les narracions de Salvador Espriu. Baixeras té el do de l'idioma, en sap els difícils matisos i tracta les paraules amorosament, sospesant-ne a consciència les possibilitats expressives abans de col·locar-les en el lloc que els pertoca. És, a fi de comptes, un d'aquests escriptors --cada dia més escassos-- que es complauen d'escriure bé i de fer de l'estil un valor major dins el conjunt de l'obra.

 

 

Joan Triadú. "Pròleg". Dins Baixeras, J. A. Perquè no. Barcelona: Selecta 1960.

 

Recerca literària

J. A. Baixeras no és un autor nou, això no, ni excessivament jove. Fa uns tres anys, sortí un llibre seu a la col·lecció Raixa, Perquè sí. Emprar aquest títol és una audàcia, si va a continuació el del volum present, Perquè no. S'equivocaria, però, qui veiés en aquesta oposició de títols un signe o un desig de desorientació. J. A. Baixeras serà titllat sovint probablement, d'ésser tres coses que, almenys en la seva obra, no és: escèptic, fred i evasiu. Els títols esmentats, proven, en canvi, una vocació decidida de recerca.

 

Experiència poètica

Justament aquest premi Víctor Català li ha estat atorgat per unanimitat, amb el goig de reconèixer-hi un escriptor que situa el conte entre nosaltres en un pla que ens el desprèn del realisme i alhora ens li retorna, però, enriquit per la poesia; l'experiència necessària a aquesta mena de narració, no és documental ni viscuda, ni tan sols imaginària com el resultat d'una fantasia temperamental o de recursos llibrescs. És una experiència poètica. Així m'arriscaria a definir el mester de Josep Antoni Baixeras, escriptor complet que s'inicia amb passos clars, sense tempteig, diferenciat i àdhuc original --quan aquest adjectiu no vol acusar una característica que és en el fons un defecte--, però sobretot ampli d'aspectes. Per això la poesia, que sempre és unitat, el personalitza, mentre l'experiència, que és receptiva, li obre un món de moments, de coses i de situacions inexhauribles. Així tenim d'ell una imatge del món que és d'infinitud: són innumerables els moments, innumerables les coses i les situacions que mai no podrem veure d'un cop ni tan sols en una petita part. D'elles res no ens serà donat ni serem conscients de cap pèrdua per tal de doldre'ns-en i fer-la nostra. Un dolor humà, que acompanya l'home actual, comença justament aquí, en la impotència d'estimar i plorar prou, a la mesura de l'innúmer. L'escriptor ens ho recorda sense trèmolos i com de passada.

 

El conte: indefinible

És bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià", i retrec novament un escriptor --major-- de la Itàlia del nostre temps, a qui és molt possible que Baixeras no vagi conèixer quan escrivia aquestes narracions tan agudes; és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas, Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte, dient-nos que no era solament allò o allò altre i sobretot, dient-nos que no es dividirà mai més en rural i ciutadà, ni tampoc en el qualificatiu d'europeu i en l'altre, probablement inqualificable, doncs. És bo, en fi, que el conte català sigui indefinible.

 

 

Montse Palau. "Josep Anton Baixeras: «La pièce bien faite»". Dins La narrativa al Camp de Tarragona (1939-1985). Reus: Edicions del Centre de Lectura 1986.

 

Realisme i psicologia

L'obra de Baixeras, de base realista i psicològica, és una obra moral que aprofundeix en els problemes de l'home des d'una òptica i ètica cristianes. Alguns l'han qualificat com a "novel·la catòlica moderna".

El seu és un realisme psicològic de base moral (catòlica) amb l'esperit noucentista d'obra ben feta. Esquemàtic i contingut, precís en el llenguatge, com la novel·la dels anys 30. Irònic, amb esperit de crítica sovint de base humorística però també conscient dels temes socials dels nous anys, i amb un bagatge cultural i intel·lectual que es deixa sentir.

 

 

Francesc Roig. "Pròleg". Dins Baixeras, J. A. Carnet tarragoní. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV 1983.

 

El vestit de l'anècdota

Josep Antoni Baixeras sap emmarcar l'anècdota i fer-la viure. Sap vestir allò trivial i despullar la complicada amalgama del temps. És en el fons un cronista sincer que fa córrer la ploma sense escarafalls ni ensabonades. Sap allunyar-se també del sensacionalisme i la morbositat noticiable per dir allò concret a través de la via més efectiva tot traient-ne conclusions que l'oient, llavors, i ara el lector ha de valorar fredament.