1

Extrets de Francesc Roig. "Josep Antoni Baixeras: Una veu entre dos silencis". Dins diversos autors. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Treballs de la Secció de Filologia i Història Literària II. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona 1981. Pàg. 151.

 

Narrativa i poesia

Sempre he tingut una inhabilitat garrafal per poetitar. Sóc incapaç d'entendre la mètrica. En la prosa hi veig el fil, l'entenc, tant si l'he escrita jo, com si l'ha escrita un altre; en canvi, en la poesia no em passa igual, i això que em considero de bon gust com a lector poètic, però dins del camp de la forma poètica m'hi perdo, millor dit, no hi tinc cap aptitud; per això forçosament m'haig de dedicar a fer intents de contes.

 

L'actitud vital i artística

Jo vaig sentir l'afició d'escriure com una necessitat vital. Ara bé, com a professional no ho he estat mai. Tampoc no és un hobby. Escric perquè puc fer-ho, perquè dins de les meves actituds existeix l'escriure, però no és la meva raó, escriure; no m'explica a mi, no em realitza totalment. El fet d'escriure és circumstancial en mi, però és més que un complement.

 

Introducció a Perquè sí. Mallorca: Moll 1957. Pàg. 9-13.

 

Escriure o no escriure

Aquest fet té tota la incongruència d'un fet d'aquest temps i d'aquest indret: després de dubtar molt de temps de la necessitat de l'obra literària, acabar oferint una pobra mercaderia. Vull dir: hom espia anys seguits la pròpia consciència, hom sotja els més modestos senyals de "foc creador"; l'enervament d'una tarda de diumenge és interpretat hàbilment com inquietud artística, i una reminiscència d'oblidat origen, com idea pròpia i original, digna d'ésser expressada... I el seguit especular a propòsit d'un missatge que hom pot dur a dins, acaba convencent-nos que aquest missatge existeix i, el que és més gros, que val la pena.

Hi ha un problema, això sembla clar: escriure o no escriure. En pedant il·lació hom passa a apropiar-se'l i, tot seguit, a opinar que allò que sigui escrit per un hom posseirà una qualitat considerable. D'aquí a escriure-ho, un pas, només. Quan el problema és humà, no meu solament, i les forces, solament meves, migrades.

Em disculpo, doncs: trencar un silenci llarg --de tots els meus anys--, el silenci normal per a la majoria dels éssers, sembla que impliqui tenir a dir alguna cosa d'interessant. La realitat en aquest cas, ara, davant un tou de quartilles que esvera llur propi autor, és molt més insignificant. Tanta feina! Tanta feina per a, tot plegat, gairebé no res.

 

Definició del conte

Per a mi i provisionalment, el conte és el pas imperceptible del no-res al res literari. Pensant en els millors exemples d'arreu, és sempre la tenuïtat d'aquest quelcom el que em colpeix. Una servitud insignificant i elemental al feix d'arbitrarietats que diem argument, un blegar-se mansoi al sinuós traç de la vida, sense encara rigideses geomètriques, sense tota l'encavallada que sosté la novel·la --la bona novel·la, és clar. El conte, doncs, fóra llibertat i levitat: posseiria la mateixa gràcia aèria del temps astronòmic; volaria subtilment, com fa el temps; s'escolaria, com un ventijol tebi, amb la fugacitat del temps, sense deixar resquícies de records, com el millor temps, com el temps feliç.

Ai, que mai no he sabut jo escriure així un conte! Tant se val, oi? Tant se val. Un ideal llunyà, una tofuda realitat de paper sollat, ¿no és un bon començament? Jo crec que sí.