1

· Després del primer silenci

"Josep Antoni Baixeras. Una veu entre dos silencis" (Fragments). Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Treballs de la Secció de Filologia i Història Literària II. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona 1981. Pàg. 143-172.

Perquè sí és el títol genèric del llibre i a la vegada el del primer i més important conte del recull. En definitiva amb el Perquè sí Baixeras posa el dit a la llaga de la seva actitud vital a l'hora de decidir-se per escriure. En realitat, tant ell, com el protagonista del conte, escriuen "perquè sí": un el llibre, l'altre la seva vida. [...]

Argumentalment el conte narra un apunt de biografia, unes pinzellades sobre la vida d'un home marcat pel destí. La vida d'un missioner que neix accidentalment a Amèrica, torna a Catalunya i poc a poc va trobant un sentit religiós a la seva vida. [...]

Queda clara, doncs, la situació del conte quant a l'argument, és a dir, totalment extern al seu autor, però subjectivament, encara que ell no ho recalqui massa, crec que hi queda latent la seva problemàtica religiosa. No diré que llegint aquestes pàgines un es faci capaç de la vivència que respira l'autor, però sí que en moltes d'elles hi ha detalls, apreciacions i conseqüències que Baixeras coneix perfectament, pel fet d'haver estat educat dins una societat catòlica. El llibre reflecteix una problemàtica de culpabilitat; una dialèctica entre el bé i el mal, que tornarem a trobar amb més èmfasi en el seu darrer llibre de L'anell al dit. [...]

En L'anell al dit Baixeras juga també amb el destí del protagonista però d'una manera molt més pessimista. La fatalitat de L'anell al dit té unes connotacions negatives. En canvi, amb el Perquè sí ens ofereix una obra de valor positiu, amb tonalitat optimista i tota plena d'afirmacions. El Perquè sí serà una gran obra d'afirmació que naturalment haurà de tenir la seva contrapartida en el Perquè no, que vindrà a ser una negació de tot el món anterior. [...]

Amb Perquè no Baixeras ens ofereix la creu de la moneda; ens mostra amb una relativa desgana la negació de tot el seu món anterior. El títol de Perquè no no obeeix a un fet arbitrari, sinó a un mirar la realitat des d'una altra perspectiva, alguns diran més allunyada, altres més pròxima. [...]

Aquest mateix any de 1960 l'Editorial Moll de Palma de Mallorca li publica a la col·lecció Raixa amb el núm. 46 el seu llibre Calipso [...]. La primera part del llibre s'obre amb "La muntanya màgica", una narració que aprofita la temàtica de la tècnica epistolar per anar desvetllant els incidents d'una amistat; d'un amor compartit pels dos protagonistes; d'una soledat que ho embafa tot. En aquest conte Baixeras reviscola a través de les lletres del protagonista una mena de monòleg sense contesta. [...]

La segona part del llibre s'omple amb el conte que dóna nom al recull, és a dir, "Calipso". En ell tornem a veure plantejada una problemàtica semblant, encara que enfocada des d'una nova perspectiva i amb solucions diferents. [...] El llibre [...] presenta en les dues vessants un desengany amorós previst i resolt de dues maneres diferents.

I arribem ja a la seva darrera obra, que contràriament a les publicades fins llavors té una estructura més llarga, més completa, com de cercle íntim. Serà la seva única novel·la: L'anell al dit. [...]

L'anell al dit no és res més que una relectura profitosa de La Divina Comèdia del Dant, una "reminiscència", com li plau dir a Baixeras. [...] Baixeras, en escriure L'anell al dit, va voler donar un inventari suggestiu de la vida de Tarragona o, si ho desitgeu, de qualsevol altra ciutat ofegada de convencionalismes, ensopiments i entranyablement somorta en el record col·lectiu. Aquesta és la Tarragona descrita, el "Castellet" fictici que conte rera conte, fins a arribar a aquesta novel·la, ha estat present d'una manera real en les pàgines. [...]

Si l'haguéssim de definir després d'haver llegit aquestes pàgines ens resultaria certament difícil, però jo diria que en el fons queda perfectament emmarcat, en allò que personalment, gosaria dir, "entre dos silencis", concretament el de la plena postguerra i el que ha seguit després a partir del 1964. Una etapa fructífera que té un marc de silenci al voltant. Potser ha passat amb Baixeras un fet conseqüent. Des del seu primer llibre Perquè sí amb un intent definitori d'ell mateix en l'aspecte de l'ofici d'escriure, acabem el cicle amb una novel·la que dóna cos a les aspiracions de l'autor. L'anell al dit vindria a ser l'ajustament literari d'unes formes i d'uns mètodes a la realitat pròpia i ben personal de Baixeras. Al llarg de la seva producció narrativa veiem un intent aclaridor del fet d'escriure, de la temàtica del bé i del mal, la descripció d'una ciutat provinciana com Tarragona si bé en certs moments molt idealitzada, la necessitat d'escriure allò que l'autor considera important en un moment determinat. Aquest successiu anar fent, aquest remodelar continuat, serà la pauta en la qual es mou Baixeras. Però un cop arribat a la seva darrera novel·la es planta i, o bé per massa feina que li destarota la dedicació purament literària o bé per altres circumstàncies personals, dóna pas a un llarg silenci que dura fins avui. Potser Baixeras ens ha donat allò que calia, allò que el definia intrínsecament, i de continuar escrivint hauria caigut en un reiteració innecessària de temes i circumstàncies. Mirat des d'aquesta perspectiva li hem d'agrair que hagi estat tan clar i honest amb el lector, però és necessari també que li doni la possibilitat de comprovar si realment això és així o per altra banda cal que Baixeras enfili de nou la ploma i ens mostri una altra obra, que naturalment després dels anys transcorreguts tindria potser noves connotacions. Tot és qüestió de provar-ho i veure si realment ha emmudit una ploma que encara podria donar fruit.

Francesc Roig

(1981)

· Després del segon silenci

"Josep Antoni Baixeras: segona etapa"

L'any 1994 Josep Antoni Baixeras publicava, a les edicions La Gent del Llamp, "tres peces curtes" amb el títol genèric El mas dels Casaments. Així responia a la incògnita plantejada l'any 1980 per Francesc Roig sobre la continuïtat de la seva literatura. És cert que entre aquestes dues dates Baixeras havia reunit en llibre una selecció de textos llegits a la ràdio, Carnet tarragoní, però el subtítol mateix del volum --1963-1975-- aclaria que no es tractava de material nou, sinó d'una tria de textos escrits entre deu i vint anys enrere, i encara no estrictament literaris --si se'm permet la distinció.

Algú podria adduir que El mas dels Casaments tampoc no constituïa gaire més novetat, i pensar que l'escriptor continuava endreçant, i potser retocant, textos desats als calaixos. No li faltaria una part de raó: les peces que s'hi apleguen --La tangent, La bilis negra, L'ambició-- tenen el seu origen en les reunions catalanistes, forçosament clandestines, al mas de Gabriel Xammar de la Selva del Camp, en els temps heroics de l'aplec de Paretdelgada, a finals dels seixanta i inicis dels setanta. Alguna de les peces s'hi va representar, les altres hi estaven destinades, ni que no arribessin a, diguem-ne, l'escenari. La mateixa època, per tant, de les emissions radiofòniques, quan no havia transcorregut gaire temps des de l'edició de la novel·la L'anell al dit. Però no calia una profundíssima anàlisi per adonar-se que no era el mateix: el dramaturg havia acabat i reelaborat alguna de les obres i es tractava, sense dubte possible, d'escriptura creativa, plenament contemporània, ni que el pròleg de l'autor es decidís per insistir més en les circumstàncies que en l'explicació de la literatura, amb molta probabilitat per la consideració que aquesta última comesa correspon --correspondria-- al crític, i no a l'escriptor.

La perspectiva dels vuit anys transcorreguts d'aleshores ençà permet veure-ho amb més claredat: la publicació d'El mas dels Casaments significava el retorn de Josep Antoni Baixeras no ben bé a l'escriptura, sinó més aviat a l'activitat literària pública. La certificació més sòlida d'aquest reingrés va venir l'any següent, amb Les Mares. Una novel·la, d'extensió notable, que connectava amb la de trenta anys abans, L'anell al dit. L'univers de Castellet --Tarragona, efectivament-- en el moment de la instal·lació de la indústria química s'enriqueix en aquesta novel·la molt i molt ben escrita, amb una precisió i un domini de la tècnica propis dels mestres de l'ofici; una de les novel·les més ben escrites --en tots els significats de l'expressió-- de la literatura catalana dels darrers temps. Que se'n fes menys cas que no es mereixia només s'explica pel lamentable estat de depauperació de l'actual crítica literària catalana --en la suposició que arribi a existir, és clar. En aquesta mica de repassada a la darrera etapa de la literatura de Josep Antoni Baixeras no em puc dedicar a examinar amb profunditat els textos, em conformo amb llançar afirmacions com l'anterior i a desafiar els lectors, amb coneixement de causa, a discutir-la.

Els interessos literaris de Baixeras --que ara s'integra en el col·lectiu La Gent del Llamp-- semblen ben definits en aquest moment: la narrativa --novel·la o contes--, l'escriptura dramàtica i les derivacions de les que podríem anomenar emanacions de l'alta cultura, en forma d'assaig --fins ara publicat en pròlegs-- o de traduccions. Baixeras és un fervorós admirador i un bon coneixedor de la literatura alemanya. Ell va encoratjar la reedició de la traducció catalana d'Apel·les Mestres de l'Intermezzo de Heine, amb un pròleg de Jordi Jané, i va llegir una conferència en les jornades que el Departament d'Anglogermàniques de la Universitat Rovira i Virgili va dedicar al poeta; ell, en col·laboració amb Jordi Jané, va traduir La fira de Plundersweilern, de J. W. Goethe, i va signar el pròleg de l'edició; té en projecte la publicació de la seva traducció d'Egmont; just en aquests dies apareix una traducció d'El dia més foll, una reelaboració de Les noces de Fígaro de Beaumarchais --i Mozart - Da Ponte-- del dramaturg austríac Peter Turrini. És una activitat desenvolupada amb un engrescament envejable i amb rigor i modèstia --resultat d'una exigència que li fa exagerar les pròpies limitacions. Per a Baixeras, la traducció, ni que en alguna ocasió tingui l'origen en encàrrecs, és fruit de l'entusiasme de lector, de la immersió en un món cultural. No és estrany que el seu escriptor més admirat, Goethe, figuri en primer lloc entre els que ha anostrat, ni que s'encapriciés d'un text "menor" com La fira de Plundersweilern, pels possibles punts de referència que Salvador Espriu hi hagués pogut trobar a l'hora d'emprendre La primera història d'Ester, una altra fita cultural ineludible.

Però tampoc no ha desdenyat participar en empreses de caire més popular, amb un component lúdic evident. Ni que no arribés a les premses, ell --amb qui signa aquestes anotacions-- va reelaborar per encàrrec de Josep Anton Codina una coneguda comèdia lleugera de principis del segle XX, La reina ha relliscat, d'Alfons Roure amb el títol Vici a la cort. Es tracta d'un divertiment carnavalesc que l'any 1995 va representar el grup de la Cooperativa Obrera Tarraconense en la seva habitual celebració carnestoltenca.

També pertany a la literatura dramàtica --no és per demés fer notar que les traduccions relacionades són totes de peces teatrals-- una peça enllestida però encara no impresa. El títol, no sé si definitiu, és Narcís als llimbs, i es tracta d'una divertida i sagaç fantasia amb escriptors com Narcís Oller i Josep Yxart de protagonistes. Enfilat el camí dels inèdits absolutament acabats i polits, preparats per a les premses, queda per esmentar, que se sàpiga, un voluminós recull de narrativa curta, els Contes menestrals, que segella amb brillantor aquest retorn a la pura creació literària.

Aquesta "segona" trajectòria literària de Josep Antoni Baixeras ha arribat després d'una "absència" sorprenentment perllongada, de quasi trenta anys, amb una única i episòdica excepció. Quan algú s'ocupi amb més rigor del conjunt de la seva obra aclarirà que la falta de publicació potser no va implicar mai del tot --llevat de l'etapa de més intensa dedicació política?-- abandonament de l'escriptura. Aquestes quatre línies d'urgència només ho poden apuntar, i parcialment ja ho han fet. Hi ha unes quantes coses importants que afecten a aquests anys: el "retorn" --a la publicació, si més no-- l'ha dut ha terme amb molta potència --si tenia carpetes desades és ara quan els ha tret la pols--; la part més sòlida d'aquest conjunt sembla elaborada --en alguns casos, com a mínim, acabada-- poc temps abans de la publicació; la més definitiva de totes: la constant en aquesta producció és l'alta qualitat estètica, potser superior a la de la narrativa anterior, la que el va donar a conèixer. Som, doncs, davant un escriptor que el lector havia perdut de vista durant massa temps però que l'ha pogut recuperar no com una relíquia del que fou sinó amb plena potència creadora i amb les eines de l'ofici ben afinades. La seva condició de "no professional" --tampoc d'aficionat, no confonguem els termes--, potser, el va fer desinteressar del neguit de fer pública l'obra; també li ha proporcionat una llibertat que s'ha convertit en el més preuat dels atributs de l'artista: l'originalitat.

Magí Sunyer
(2002)