1

Josep Antoni Baixeras Sastre, autor d'una obra quantitativament poc abundant però d'estil molt personal i intens, és un escriptor que compta ja amb una trajectòria literària consolidada.

Fill d'Enric Baixeras i Joaquima Sastre, va néixer a Tarragona el 20 d'abril de 1927 i va ser el petit de quatre germans. La seva família, inserida en la burgesia dretana de la Lliga --els seus pares es van conèixer en un míting de Cambó--, li proporcionà una formació ferma i variada i una educació literària ben portada i dirigida.

9

A nou anys va perdre el pare. Enfonsada l'economia familiar, amb l'agreujant de la Guerra Civil, el futur escriptor passà a una situació certament menys confortable. L'ensenyament primari va transcórrer de forma totalment convencional --col·legi de monges-- fins que la crisi econòmica al·ludida, paradoxalment, van permetre a Baixeras seguir un curs a l'Escola Oficial francesa que existia aleshores a Tarragona, i adquirir allà unes bases lingüístiques i culturals europees damunt les quals en certa part avui encara descansa.

9

Després de la interrupció de gairebé tres anys que comportà la guerra, malgrat que els germans tots treballen, Josep A. Baixeras pot estudiar el batxillerat a l'Institut de la ciutat. Durant aquest temps, la biblioteca veïna de l'Institut que la Diputació mantenia, va permetre-li una ampliació d'estudis paral·lela més poc anàrquica d'allò que podria semblar. Pot prolongar-se d'aquesta manera el mètode de lectura propi de l'ensenyament primari, que, per a Baixeras, havia estat d'un gran rigor intel·lectual, gràcies, aleshores, a l'excepcional sentit crític i la ferma base cultural de la mare.

La meva mare em fa llegir moltes coses catalanes, a la vegada que les traduccions, de base literària sòlida, més recomanables: per als infants, de primer; per als adolescents, en acabat. El límit inferior vindria determinat per la novel·lística de Juli Verne. Perquè el sedàs d'aquesta espècie de "despotisme il·lustrat" actua severament i, per exemple, un Salgari ja ni se'm posa a les mans. Llegeixo algunes coses de Mark Twain, del Pare Coloma, però més que res Stevenson, Thackeray, Dickens, les traduccions catalanes --algú que signa amb pseudònim: Gols, amb magnífiques il·lustracions de Junceda--, dels Contes Populars russos i de les Mil i una Nits, molt llibre d'història de qualsevol indret i nivell, i ben aviat, els clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge.

El llenguatge de Baixeras es forma d'aquesta manera, damunt una peanya molt sòlida, construïda gràcies principalment al magnífic català --avui inimaginable-- de l'àvia paterna (Baix Penedès), que a casa seva s'infiltra del dialecte occidental matern (Priorat), i les traduccions de l'anglès, de Carner, i del grec, de Riba. I, al seu moment, les grans traduccions del rus, de Nin.

En el moment d'escollir els estudis que definirien el seu futur professional, malgrat preferir la psicologia o qui sap si la neurologia, poderoses raons econòmiques i familiars van fer-lo decantar per la carrera de Dret. Alleujaments conjunturals de la sempre difícil situació familiar van fornir-li, malgrat tot, l'oportunitat de matricular-se com a estudiant oficial a la Universitat Central de Barcelona durant un any i mig. A Barcelona va poder viure l'ambient universitari d'aquells temps, però també va patir una experiència interior difícilment superable: l'evidència de comprovar que, ací, a diferència de Tarragona, la formació d'algun dels seus companys era superior, fins i tot en parcel·les de coneixement en què fins llavors s'havia sentit molt segur.

Passat el període d'estudi a Barcelona, Baixeras va retornar a la seva ciutat, on hagué de combinar els darrers cursos de la carrera amb una feina administrativa a la Junta d'Obres del Port. La seva afecció per l'escriptura sorgí durant aquests temps d'estudi i de treball, "com una necessitat vital"; en el marc d'una Tarragona de producció cultural condicionada i anul·lada --entre les excepcions, s'hi comptaven l'acció estrictament individual del poeta Joan Antonio Guàrdias i la patètica aura crepuscular de Manuel de Montoliu--, Baixeras començà a teixir comèdies i contes i a presentar-los als primers concursos convocats durant la postguerra, a partir dels quals va conèixer el periodista i crític teatral Marsillach (el pare de l'actor adés desaparegut) i va fer amistat amb figures literàries com Octavi Saltor, Garcés --també advocat en exercici--, l'editor Albertí i, principalment, Joan Triadú. Els primers intents editorials van ampliar aquesta relació amb la figura admirable, colossal, de Francesc de B. Moll.

L'indecís i Vida d'heroi, dues obres de tall tradicional encara avui inèdites, marquen els inicis de la seva escriptura, que no va intentar mai el gènere de la poesia, perquè, segons l'autor, ell sempre ha tingut una "inhabilitat essencial per poetitzar". En aquestes peces primerenques, que, com sol passar en els intents inicials, no aconseguiren un ressò destacat, ja s'apuntava l'ús del llenguatge acurat i ple de matisos que ha caracteritzat el seu estil.

El mètode per a l'ampliació d'estudis --si fem servir la terminologia romàntica de la ILE-- no és fàcil: la dictadura ha fet reviure la vella desconfiança de la Inquisició envers qualsevol manifestació autònoma de cultura. Baixeras fa ús --perquè sempre s'ha malfiat de l'autodidactisme, i vist ara, sembla que ho encerta-- de la crítica literària --avui tan oblidada-- que el professor Vilanova discerneix a Destino.

Josep A. Baixeras, com avançàvem, va publicar el primer llibre a l'Editorial Moll, l'any 1957, quan ja tenia bufet obert. Perquè sí, un recull de relats que sortí a la llum gràcies a l'interès que hi mostrà Octavi Saltor, trenca, segons l'autor, un llarg silenci, durant el qual medita sobre la necessitat de l'obra literària, sobre l'actitud que ha d'adoptar davant l'escriptura, i les possibilitats de la seva producció creativa. "No és la meva raó, escriure; no m'explica a mi, no em realitza totalment", ens diu, però,

9

pel fet que el complementa intensament, Baixeras dubta i s'ho pensa abans d'oferir al públic "una pobra mercaderia". Al pròleg de Perquè sí, que contestà brillantment Joan Triadú des de la introducció a un altre llibre de contes del mateix autor, Perquè no, així ho expressa: "La realitat en aquest cas, ara, davant un tou de quartilles que esvera llur propi autor, és molt més insignificant. Tanta feina! Tanta feina per a, tot plegat, gairebé no res."

Mentre que Perquè sí reflexiona sobre la temàtica del destí des d'una perspectiva positiva, Perquè no, el recull de narracions amb què l'autor guanyà el premi Víctor Català l'any 1959, n'ofereix una visió contraposada i esdevé, doncs, la negació de tot el món anterior i, en alguns casos, una proposta de refús vital. En aquest volum l'autor ja se centra en la descripció de Castellet, la ciutat que reaparegué posteriorment a la novel·la L'anell al dit i que, de fet, es correspon amb la Tarragona de la postguerra. Una ciutat que també emmarca alguns episodis de Calipso, l'obra que li publicà l'Editorial Moll l'any 1960 i que enclou dues grans narracions: "La muntanya màgica" i "Calipso", que dóna nom al volum.

Amb la publicació de L'anell al dit, per altra banda, Baixeras accedí al gènere de la novel·la. L'obra, que va quedar finalista en el premi Sant Jordi de 1963, va ser editada per Proa durant l'any següent, dins la Biblioteca A Tot Vent. La creació de L'anell al dit, que rellegeix La Divina Comèdia del Dant a la recerca de possibles situacions alternatives --més light, certament-- del seu malaventurat infern, va comportar una sèrie de canvis en la concepció literària de l'autor: com ell mateix afirma, amb l'escriptura dels seus contes no havia sentit mai que elaborés una obra necessària, que el procés de creació respongués a un sentiment ineludible d'expressar el que pensava --d'ací, el plantejament filosoficoliterari dels inicis: "escriure o no escriure"--; en canvi, concloent L'anell al dit, l'autor entén que, en diversos passatges ha abocat, amb una motivació intrínseca, d'una manera convençudament alliberadora, allò que realment l'inquieta o que entreté el seu pensament. Aquest escriure "perquè sí" que dicta les primeres narracions, doncs, dóna pas, en el cas de la novel·la, a un acte de creació literària motivat, justificat per una raó vital.

9

Ara bé, precisament pel fet que, per a ell, la literatura no ha estat una necessitat vital i li ha creat una insatisfacció evident --mai no li ha semblat que les seves paraules siguin de pronúncia imprescindible--, Josep A. Baixeras deixà de publicar literatura creativa durant molts anys, i els seus lectors no el van poder tornar a escoltar fins a l'edició, el 1994, de les

peces de teatre d'El mas dels Casaments. Durant aquest període de silenci creatiu, Baixeras invertí els seus esforços en d'altres camps de la cultura i de la política. Amb l'ajut de Joan Triadú va encapçalar el grup que va instaurar l'Òmnium Cultural a Tarragona --ell en va ser el primer president--, i la seva inclinació cap als plantejaments nacionalistes i progressistes el portà a formar part de la candidatura de l'Entesa dels Catalans, la qual estava composta per Estat Català, ERC, Socialistes de Catalunya, PSUC i independents. Així, des de l'any 1964, l'escriptor se centrà en diverses activitats: durant un temps, en la seva feina com a senador i, més tard, com a regidor de l'Ajuntament de Tarragona i Diputat Provincial --encapçalà com a independent la llista del Partit Socialista Unificat de Catalunya--, i continuà simultàniament la seva trajectòria professional.

Durant uns quants anys d'aquest període de silenci, concretament des de 1963 fins a 1975, com a mínim es pogueren sentir les seves paraules en els comentaris periodístics --d'una prosa didàctica i d'un llenguatge ric i formal-- que cada dilluns feia per Ràdio Tarragona, cròniques de la realitat cultural tarragonina i catalana. Una selecció dels articles que llegí setmana rere setmana al llarg d'aquells dotze anys van ser recollits per Francesc Roig sota l'epígraf Carnet tarragoní, en un volum editat per l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV el 1983, i constitueixen un testimoniatge imprescindible d'aquell temps.

9

Però el retorn a la literatura de creació es va produir, com s'ha dit, amb la publicació el 1994 d'El mas dels Casaments, obra que conté tres peces teatrals breus escrites en homenatge a Gabriel Xammar, l'amo d'aquest mas de la Selva del Camp on, durant el franquisme, s'organitzaren trobades clandestines de polítics i intel·lectuals d'arreu dels Països Catalans. Baixeras ja va crear L'ambició i La bilis negra en els temps de les reunions, en agraïment per l'hospitalitat i l'amistat dels hostes, i, fins i tot, la primera va ser representada, en sessió de sala i alcova, pels convidats habituals. La tercera de les obres, la farsa consumista en un acte titulada La tangent, sorgí cap a principis dels noranta, però també, com les altres dues, està concebuda en reconeixement de l'amistat que Gabriel Xammar palesà envers els invitats a aquelles reunions de tertúlia política i cultura catalanista.

9

Les darreres produccions que Baixeras ha tret a la llum han estat Les Mares, una novel·la publicada per Columna el 1995, i la traducció de la comèdia per a titelles La fira de Plundersweilern, de Goethe, publicada el 1999, en col·laboració amb Jordi Jané, a Arola Editors. Ara bé, al calaix de l'autor resten encara diverses obres inèdites, contes, una peça teatral, una altra traducció de Goethe i, encara en avantprojecte, dos llibres d'assaig. Davant d'aquest nombre considerable d'originals que els lectors encara no coneixem, doncs, fa la impressió que els silencis de l'autor s'han acabat per sempre més.

Josep A. Baixeras i Rosa Comes