1

Reproducció de la xerrada que Josep A. Baixeras va fer el 7 de març de 2002 al Cafè POETES de Tarragona amb motiu de la I Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Preàmbul

He parlat moltes vegades en públic, però rarament de mi mateix. Ho trobo incòmode per a mi, impúdic per als altres; i avui, tanmateix, ignoro per quines raons, empès per mecanismes en què no he intervingut, per acords en què no he participat, tot em fa creure que he caigut a la ratera i, vulguis no vulguis, m'hi he de resignar.

Sóc al ball, doncs, i em pertoca ballar. Fent ús de la raó, i posat a obeir, la millor estratègia a seguir, sembla que ha de consistir a parlar de coses que, per damunt de tot, em facin quedar bé a mi, encara que sigui en desfavor dels altres. Amb tal objectiu, poden resultar útils els efectes de contrast. Sempre, és clar, que aquest contrast, a mi, em conservi el realç desitjable. Us anuncio, per tant, que em proposo, d'entre altres coses, parlar d'escarabats, manera, crec, ni tan solament per al cas que sigui emprat el mètode comparatiu, de no córrer cap risc.

Com a guió, em proposo valer-me, en la seva part inicial, d'un text vell, que l'amic Francesc Roig, no es va conformar a escriure: el va publicar! Benevolent, ja us ho podeu imaginar; favorable, sí, encara que tampoc, crec, d'una manera massa exagerada.

 

Primera part

 

"Josep Antoni Baixeras Sastre és autor d'una obra quantitativament poc abundant però d'un estil molt personal i intens."

En principi, d'haver escrit poc, de part dels hipotètics lectors, és cosa més aviat d'agrair.

 

"Fill d'Enric Baixeras i Joaquima Sastre, va néixer a Tarragona el 20 d'abril de 1927 i va ser el petit de quatre germans."

D'aquest breu paràgraf, allò que més impressió em fa, en aquest moment, és la data, tan remota. Cada vegada em relaciono amb més poques persones que ja haguessin nascut en aquella època. Això, si ho voleu saber, fa una impressió alhora d'assetjament i d'estranyament. M'assetja un poble que m'és, en realitat, foraster. I un entorn actual cada vegada més exòtic, de mica en mica, va bandejant-me cap al meu, d'exili. Un exili previst i definitiu.

Quant al lloc de naixença, vull remarcar que estic orgullós d'ésser tarragoní. Sóc prou vell per haver presenciat la ruïna de la ciutat al terme de la Guerra Civil, l'any 1939, i la seva transformació, principalment a partir de l'any en què un gran enginyer lleidatà, Victorià Muñoz Homs, va portar ací l'energia elèctrica creada al Pirineu occidental. Em satisfà constatar cada dia que, segons tots els senyals, aquest desplegament continua, i que pot atènyer un nivell d'autèntica gran ciutat.

M'he referit a Tarragona assíduament, quan he escrit. Potser la meva Tarragona no és la Tarragona de tothom. Concretament, no l'era per al llibreter-poeta Antònio i Guàrdies, segons afirmava a amics meus, que en acabat, m'ho venien a explicar. En el pitjor dels casos, deu ésser una Tarragona, de les moltes imaginables.

 

"La seva família, d'arrels modestes però inserida en la burgesia dretana de la Lliga --els seus pares es van conèixer en un míting electoral de Cambó--, li proporcionà una formació ferma i variada i una educació literària ben portada i dirigida."

El meu besavi matern era fuster. El meu besavi patern, era músic, sospito que de banda militar. El pas dels anys i l'evolució de la conjuntura, va beneficiar i promoure la meva, com la conjuntura de tantes altres famílies catalanes, i els Baixeras van esdevenir comerciants allerats. En aquesta costa mediterrània, el nivell de vida relativament favorable, és una realitat moderna. Al temps de Verdaguer, els catalans, continuaven essent, si fa o no fa, tan pobres com als temps del Dant: emigraven, i s'enyoraven. Pla encara va insistir en la definició segons la qual el català és un animal que s'enyora. Crec que tal definició ja no és vàlida, i que la infinita flota de menestrals endiumenjats, de visita a Cancun o a Thailàndia, ja no s'enyoren. Ara, els qui s'enyoren, són uns altres. Els tenim entre nosaltres --els qui no moren ofegats en atansar-se--, però encara no són generalment acceptats com a catalans.

 

"El pare de Josep A. Baixeras morí quan ell només tenia nou anys."

Va morir lluny de Catalunya, víctima personal d'una aguda crisi financera general, conseqüència indirecta, però certa, de la depressió mundial de la fi dels anys vint. Per a ell, l'enyorament encara fou una punyent realitat.

En emprendre el viatge --d'anada sense retorn-- prenia unes notes brevíssimes en una agenda minúscula que els fills vam recobrar. Una de les primeres d'aquestes notes, ara la trobo digna d'esment i oportuna per al present acte, segons us aniré explicant. Pertany a la partida, al port de Barcelona, quan el seu vaixell, el Cabo San Agustín, salpava cap a Amèrica del Sud. El meu pare deixava la dona, la mare i quatre fills, a la llar familiar. Ens estimava apassionadament. Els temps eren revolts, amb pròdroms de guerra civil, a la Península, i de guerra general, a tot Europa. El Baixeras pare escriu a l'agenda --cito de memòria--:

 

"La impressió, no cal escriure-la. Ja es recorda."

En aquest punt, m'aparto de la meva vulgar biografia, i adopto com a únic motto d'aquesta arbitrària intervenció, el problema subjacent a l'anotació, tan subjectiva, del meu pare.

Sembla que hi ha coses que no cal escriure. Ja es recorden.

Ara intentaré acostar-me a aquest mateix punt crucial, però fent un revolt. Passant per un país d'emigrants que, per circumstàncies familiars, i d'altres que no fan el cas, jo, català de Tarragona, conec, admiro i estimo: Galícia. Fa una pila d'anys vaig intentar descriure la impressió del viatger a la seva entrada a Galícia, i crec que me'n vaig sortir discretament bé. (Lectura d'un fragment de Calipso.)

 

Segona part

Parlava, quan m'han interromput, de les coses que s'escriuen i de les coses que, segons opinió del meu pare, no cal escriure.

De veritat, no cal escriure-les?

Fent el Batxillerat, quan s'orienta la nostra curiositat fins a emprendre, si escau, un rumb determinat --que sol acabar imposant-se--, un dels objectes principals del meu examen i de la meva curiositat, eren la consciència i la intel·ligència, i l'ús d'aquesta darrera facultat, no solament humana.

Cercant el punt d'inflexió de les meves reflexions, i situant-hi l'origen de divagacions ulteriors, més aviat estèrils, m'aturo a l'instant en què vaig assabentar-me de l'existència d'uns insectes coleòpters del gènere Necrophorus, les femelles dels quals fan la posta en petits cadàvers animals, i en acabat, el col·lectiu de l'espècie, mascles inclosos, es reuneix per tal de protegir el cadàver --generalment, un petit rosegador, em sembla. I aleshores, entre tots, l'enterren; salvaguardant-lo d'aquesta manera dels delinqüents habituals.

Amb aquesta complicada astúcia, les larves de l'insecte del gènere Necrophorus que naixeran, trobaran sense esforç els nodriments necessaris. Com si diguéssim, i com m'expliquen que també fan algunes esposes d'escriptors, l'espècie els portarà l'esmorzar al llit.

Com veieu, ja hem arribat a l'anunciat tema dels escarabats.

Per a l'infant ensems intuïtiu i racionalista que jo era, la informació resultava una meravella poc creïble. Quina explicació tenia? De quina manera uns éssers tan endarrerits dins l'escala biològica, amb un sistema nerviós tan reduït i elemental, podien posar-se d'acord, emprendre uns moviments de terres per a ells colossals, racionalment i tècnicament dirigits, no se sap per qui, fins que les restes del ratolí, del talp o de la mussaranya, restessin coberts i enterrats? Qui coneixia el motiu? Qui determinava el fi? Qui administrava els mitjans?

L'explicació que els llibres oferien als escolars, als lectors en general, petits o grans, era molt breu:

L'instint.

Venim d'una època, el segle XIX, en què van entrar en crisi, junt amb moltes altres coses, uns quants principis o objectes que havien estat adoptats i emprats en el passat com a eines d'una gran comoditat científica.

Esmentaré, per exemple, l'èter. Un fluid que ho omplia tot, l'única finalitat del qual era de fer de suport. Acceptat fins a ben endins del segle XX, en què el geni d'Einstein va eliminar-lo per inútil.

O bé el flogist. Si dins aquesta anunciada prova nova d'accés a la universitat, als examinadors els hi ve la dèria de preguntar pel flogist, les universitats em temo que es buidaran. I tanmateix, el flogist, per al cos humà, era una cosa molt important, com ho era l'èter, per a tot l'univers.

Doncs, l'instint, d'antuvi, va semblar-me una altra ensarronada, com el flogist o l'èter.

Però: on s'estudiava, a la trista Catalunya dels anys quaranta del segle XX, què era això de l'instint, i què volia amagar?

Tot plegat: em vaig quedar sense saber-ho, i encara no ho sé ara. Ara: quan, pels nostres camps contaminats, em temo que ja no resten escarabats, ni talps, ni mussaranyes, ni enterradors. Bé: d'enterrador, encara en continuem necessitant algun.

***

Tornant al tema de la conferència: efectivament, d'una manera molt intermitent, he escrit en prosa.

És difícil, escriure?

Hi ha una anècdota de Tolstoi que he citat infinites vegades, però a la qual torno sempre segons una exigent fatalitat.

Diu que una vegada un jove va atansar-se a Tolstoi, ja vell, a explicar-li el seu problema:

--Volia ésser escriptor.

--I què li ho impedia? --va preguntar-li Tolstoi benvolent.

--El problema era el següent: li passava que s'asseia, la ploma a la mà, davant les quartilles i no sabia què escriure-hi.

Diu que Tolstoi va contestar-li amb expressió d'estranyesa i d'incredulitat, que el problema era fals. Que si, la ploma a la mà, davant la quartilla, no sabia què escriure, doncs que escrivís això: que no sabia què escriure.

I és cert, que la literatura, a diferència de les altres arts, és un òrgan que, com els estómacs dels cadàvers, és capaç de pair-se a si mateix.

Bé: ara dic això de la literatura, i potser és una altra bestiesa, i ja no existeix tal diferència respecte a les altres arts. Que les arts plàstiques no fossin capaces de devorar-se a si mateixes, potser era veritat fins fa cinquanta anys. D'ençà que existeixen l'art conceptual, els happenings, les construccions, els retrats de Bacon o les escultures de Muñoz, potser les aptituds de totes les arts, incloses la pintura i l'escultura s'han ampliat perillosament fins al canibalisme recíproc.

I la música? Doncs, també. I ara cedeixo la paraula a l'amiga que m'acompanya, per tal que us comuniqui com entenc jo certes virtuts literàries de la música. (Lectura d'un fragment de Les Mares.)

 

Tercera part

I ara, per raó de congruència, he de tornar a la frase del meu pare: quan algú diu que un sentiment no cal descriure'l, perquè ja es recorda, pot ésser, com en el cas al qual em refereixo, cruelment sincer. Però també pot ésser, gràcies a aquestes qualitats de la literatura a què sens dubte Tolstoi es referia tàcitament, que estigui valent-se d'un audaç recurs literari. Perquè comunicar al lector que el sentiment experimentat, de tan intens com és, resta fixat al record d'una manera perenne, més indestructible que en el full del llibre, abans, o que al disc dur de l'ordinador, modernament, en realitat és una manera tan lícita com qualsevol altra, tan o més eficaç que moltes altres llargues frases descriptives, d'establir aquesta comunicació en què consisteix l'art literària.

***

Existeix el fenomen contrari? Vull dir: si l'escriptor principiant, per consell de Tolstoi, es lliura a transformar el murmuri del simple fluir del temps, en literatura; l'exercici contrari, transmudar la literatura en el nostre temps, en l'estofa valuosa de la nostra vida, existeix, això?

Alguna vegada, alternadament, i com l'amic Francesc Roig recull a les seves notes, abstenint-s'hi de qualsevol desaprovació, he intentat d'esmerçar-me en aquesta ambivalència: vida, literatura. Combinant l'essencial ambigüitat de la narració amb d'altres eterns temes novel·lístics, l'amor, l'edat, les edats, les amors, l'insoluble problema de la comunicació i la migrada eficàcia d'un dels seus vehicles: la sexualitat; m'he introduït fictíciament en situacions impensables. Com, per exemple, en el cas que ara us llegiran, dins el personatge madur d'un professor universitari, ensems ordenat in sacris, i obstinat en el foll intent de reconciliar un matrimoni. (Lectura d'"El Pijama".)

L'operació contrària, convertir la vida en literatura, diuen les preceptives que aquesta fou la temerària empresa de Marcel Proust. Tanmateix, de cremar aquesta matèria primera, aquest teixit més preuat que la seda de l'Orient, no significa una balafieig insuportable?

I tristament he de confessar que no conec cap via intermèdia. Jo dec ésser-ne exemple i víctima. Tots els qui ho hem intentat, hem fracassat sense cap excepció. Camí de la vida, o camí de l'art, "Lascia..." O la dona o la matemàtica, i que les dones ací presents em perdonin la insuportable, venerable i emblemàtica disjunció, tan masclista. Per als qui desitgin informació complementària els recomano, si no la coneixen, una novel·leta ben fàcil de llegir: es diu Thonio Krögeri és de Thomas Mann. Allà ho explica molt bé.

Perquè tant l'art com la vida són dos monstres gelosos, déus com són del nostre Olimp. I si, qualsevol dels dos, veu que l'abandonem per amor a l'altre, la revenja esdevé terrible. La simulació d'afusellament que va patir Dostoievski, què us penseu que era? La fúria desfermada i cruel de la literatura contra aquell infant seu prodigi, infidel com li esdevenia... Això era... Sembla que l'escriptor va aprendre la lliçó, per a sort de la humanitat.

***

L'amic Francesc Roig no va creure digne de comentari que les coses que jo escrivia, moltes o poques, ho eren sempre en una llengua determinada.

Bé: sóc un gran lector i admirador de la literatura castellana.

Tanmateix, aital devoció i admiració, sempre m'ha semblat que era poc corresposta. Ni quan les coses ens van bé, ni en èpoques de genocidi cultural, ningú no mou un dit, a l'altiplà.

Llegint la invariable rècula d'insults amb què ens obsequia la premsa de Madrid cada dia --i que gràcies a Internet ara m'és més accessible--, sovint he pensat que potser els intel·lectuals madrilenys nodreixen la sospita que, ells, de cara a Europa i per als catalans, representen una mica aquells parents que no s'ensenyen.

M'he fet un tip d'escriure en castellà per força, a la meva vida. Trobo que ja he complert.

***

Abans d'acabar: potser cal referir-se a un punt important. Potser a algú li han vingut ganes de dir-me:

--Tu mateix ho acabes d'explicar: la intel·ligència ho supleix tot, la intel·ligència és el vicari de tots els Pontífexs, és la majordona de tots els rectors. Amb la intel·ligència, uns escriptors tan dubtosos com Huxley o Pirandello van afermar-se com un gran novel·lista i com un gran dramaturg. Servint-se de la intel·ligència, aquell Proust que deia ens ha deixat un personatge tan borrós, insípid i incert com la duquesa de Guermantes, convertit en heroïna literària...

La intel·ligència és com aquells ganivets suïssos de tantes raors, que ho tallen tot, i encara, al damunt, lleven taps i permeten servar cura de les ungles. No ens obliga, doncs, aquesta ambigüitat, aquesta pluralitat, a usar-la com a instrument principal, com a arma essencial, per a combatre la injustícia?

Fa quinze anys, en un cert nombre de països, aquest engatjament --es deia així-- s'imposava obligatòriment. I per cert, en algun d'aquests països, la literatura, la música, van atènyer els nivells més alts. Tanmateix, succeïa una cosa paradoxal: els millors moments dels escriptors, dels compositors d'aquests països, per a desesperació de llurs ministres de cultura, coincidien sempre amb els moments d'una més gran llibertat, d'una més gran insolència crítica, dels artistes. I els règims d'aquests països es van extingir sense que els dirigents acabessin d'entendre una cosa que ells mateixos es cansaven de proclamar, però que, segons veiem ara, ells mateixos mai no es van acabar de creure, la veritat que en si, sense res més, la literatura i l'art, la bona literatura i el bon art, són revolucionaris.

 

Final

I cloent definitivament aquestes confessions:

M'he fet vell, i continuo sense saber per què una poesia, un quadre, una sonata, són bons, i un altre quadre, poesia, sonata, aparentment molt semblants, no ho són.

Conec que s'acosten els exàmens de final de curs. I que, en el millor dels casos, el professor benèvol, acabat l'exercici, se m'acostarà, i a cau d'orella, em dirà: "Tu etiam nihil edidicisti" --tu tampoc no has après res... Sols que m'aprovi!

Perquè jo continuo igual, sense saber: com s'ho fan els escarabats per posar-se d'acord entre ells per tal d'enterrar els ratolins i les mussaranyes, de manera que els petits els puguin devorar còmodament.

Moltes gràcies als amics Maria Dolors i Puig.

Que m'excusin els estimats Olga i Xavier d'haver-los precedit: privilegis de l'edat.

Moltes gràcies a tots vosaltres.