1

De Dies a la ciutat, 1999

Cristià Aventín era un home corpulent i no gaire alt, amb el cabell castany clar, els ulls blaus i petits, i la cara vermella. Poc parlador, era d'aquells a qui agradava més escoltar, tot i que quan parlava ho feia molt expressivament, movent les mans; i duia un bigoti que es tocava sovint, com ara que escrutava les primeres clarors vergonyoses que s'insinuaven més enllà del mar i calculava que no podria transitar per aquell camí més de mitja hora a tot estirar. I encara que això hauria d'haver-lo neguitejat, el cert és que va produir-li un efecte consolador. Hauria d'haver volgut aturar l'envestida de la llum, paralitzar la reculada de les ombres sobre els camps i avançar sense repòs cap al nord. Hauria d'haver desitjat fugir, allunyar-se de la tenebra dels cervells temorencs que causaven dolor, perquè encara era massa prop del poltre, de la roda i de la foguera. Hauria d'haver-ho desitjat, però el deler del repòs, l'ànsia del cansament i el plaer de l'oblit que anhelava eren prou poderosos per fer-lo imprudent. Amb els ulls inflats i tenyits d'un foc gairebé apagat, l'ànim trasbalsat i les forces alentides, Cristià va rebre l'alba amb consol; va abandonar el sender prop de Tarragona i va dirigir el carro al bosc; a penes mantenia les parpelles en un moviment inconscient i les regnes lasses, abandonat al bon sentit de la mula fosca que l'arrossegava.
Potser fou la fressa d'un esquirol, la remor dels branquillons sorollats pel vent, o un crit llunyà, que va despertar-lo sobresaltat i sorprès sota un roure, al mig d'una petita clariana envoltada de garrigues, retallada pels arbres, davant d'un horitzó sense camins on s'havia aturat la mula. Endevinà el sol entre les fulles. Devien ser prop de les set. Va passar-se la mà per la cara i va sentir-se cruixir la barba, va fregar-se els ulls i badallà lliurement pres pel dolor del coll vinclat fins llavors. Poc després dormia profundament a una quinzena de metres del carro. Com si aquesta distància pogués protegir-lo dels seus enemics! Havia deixat el carro a la petita clariana, lleument amagat amb algunes branques, havia fermat la mula a la soca del roure i s'havia allunyat per deixar-se caure entre la ginesta. Poc després dormia profundament, lliurat únicament a la protecció de la sort i confiat que, preses les precaucions, la resta no depenia d'ell. Si havien de veure'l cridar res no el salvaria del dolor! Si estava escrit que havien d'atrapar-lo, cap bosc seria capaç d'amagar-lo.

De L'ombra del coronel, 2002

De vegades, tanmateix, la gent fa coses que sap que no hauria de fer. Ballester no va poder-se treure el rau-rau en tot el matí i encabat de dinar va decidir anar a veure el coronel. Va trobar-lo amb els ulls somnolents, en l'avantsala de la migdiada, però afable i pacífic, agraït a un àpat abundant i a un excés de vi bo. Seia en una butaca ampla amb un llibre al costat, que devia haver caigut a terra en el primer embat del son. Ballester va recollir ell llibre, les històries de Marasquino i Cagasceno.
—Gràcies, Ballester. L'ha llegit? És divertit.
Quan el coronel va callar, el convidà a parlar. A què dec la seva visita?
—Això que fa no està bé -va dir, tot i que de seguida va adonar-se que no era la millor manera de començar.
El coronel va somriure despreocupadament i va incorporar-se. Va fer sonar la campaneta i va manar que portessin una ampolla de conyac i dues copes. Va servir-les sense deixar de parlar d'això i d'allò.
—Què faig? —va dir finalment.
—Ha fet que la Guàrdia Civil detingui Floreal.
El coronel va mirar-lo divertit.
—I vostè què n'ha de fer, d'això?
—A mi se me'n refot ell, però el que passa a la ciutat està sota la meva jurisdicció i no m'agrada que ningú fiqui el nas en els meus nius. Podia haver parlat amb mi.
El coronel va engolir la copa d'una glopada.
—No s'ofengui, Ballester, però vostè no pinta res en aquest asumpte. Ara, li diré una cosa: la companyia de l'exèrcit que pentina la serra buscant el Llop l'hauria engrapat tard o d'hora. He preferit fer-ho jo. A vostè li agrada, aquest Floreal, oi? —va afegir després d'una pausa breu.
Ballester va tibar-se.
—Jo sóc un policia professional i no m'agrada que em prenguin el pa del cistell. A Floreal, el vigilo jo, això és tot.
El coronel va servir-se una altra copa. Ballester encara la tenia plena.
—Sí, és clar, però li agrada. Se li nota. No, no digui res, és comprensible. Floreal és el primer personatge interessant que ens ha arribat en els últims anys. Ell ha trencat la monotonia dels delictes petits i la misèria dels estraperlistes. El comprenc. A mi també m'agrada. Sap, Floreal ha llegit el Quijote i la Divina Commedia, fins i tot l'Odissea, ha llegit. A vostè li agrada i encara li agradaria més si efectivament fos el conspirador que imaginem, per poder-lo caçar. No se n'avergonyeixi, diu molt a favor de vostè. És l'esperit del depredador, de l'autèntic policia. Però no s'hi amoïni, el caçarà. Quan arribi l'hora serà tot seu. Entretant, podríem col·laborar.
Ballester tragué un caliquenyo. El coronel l'aturà en sec. No pensava fumar-se allò allí, oi? Tingui, li oferí un havà.
—No l'entenc.
—Li seré sincer, Ballester. Floreal treballarà per mi, ara ja ho sap. Per això és intocable. Mentre vingui a aquesta casa, Floreal és més innocent que una animeta del llimb. Em segueix? Això no vol dir que vostè hagi de renunciar-hi. Demanar-li això seria immoral. Però s'haurà d'esperar. Vigili'l, acumuli proves, sigui la seva ombra, si vol; però no faci res sense parlar abans amb mi. I sobretot vetlli perquè no ens el prenguin de les mans, que és el que faig jo.
El policia assentia en silenci. Les paraules del coronel eren cada cop més lentes i els seus ulls miraven des d'una llunyania inabastable. S'adormia.
—M'entén? —Va beure's la tercera copa i féu un gest perdut—. Vagi i faci'm cas.
Ballester va aixecar-se. Abans de sortir encara va veure que el vell Sales agafava la copa que ell no havia tocat i se la bevia a glops petits amb els ulls gairebé tancats. Adéu, Ballester, adéu.