1

La literatura pot ser un dels plaers més intensos a l’abast dels éssers humans. Ens permet projectar la nostra imaginació cap a mons que només són possibles en l’àmbit de la fantasia, identificar-nos-hi, emocionar-nos, prendre-hi partit, sacsejar-nos ideològicament. Perquè sigui un plaer veritable, però, cal que la mà que ens guia, la que traça el camí de lletres i frases, la que teixeix l’artifici de llenguatge des del qual s’envolarà la nostra il·lusió, sigui una mà de mestre. Que es prengui molt seriosament el repte de posseir-nos per un moment i de jugar a fer-nos descobrir paratges i idees per on puguem transitar.
En Jordi Tiñena és un mestre en l’art de la ficció. Segurament ho és per diversos motius. El primer, aquella rara facultat innata que empeny els artistes a assajar el camí de la creació, tant si és planer com costerut: en aquest cas, és el que en diem el do de la paraula. La rara capacitat d’atrapar-nos que tenen algunes persones quan arrenquen un relat, una cosa que només ens sembla senzilla fins que hem provat nosaltres mateixos d’explicar-nos, d’explicar.
Els altres motius, però, són diversos i de vegades difícils d’ordenar. Segurament, en un lloc o altre, però no sé si és el primer, el segon o el darrer, hi hauríem de comptar la seva passió per la lectura en sentit ampli i la literatura en sentit estricte, i la impressió d’aportar la pròpia escriptura en el gran fris de les escriptures humanes que, al llarg dels segles, han anat teixint la cultura.


1984. Pocs mesos després del naixement del meu fill Arnau.


1992. A casa, en família.


1994. Sant Jordi a la Rambla. Les primeres novel·les

Em sembla que la primera cosa que vaig conèixer d’en Jordi Tiñena (que no era pas el primer que havia fet) va ser la seva versió del Tirant lo Blanc (1989). Quan em va arribar a les mans vaig veure que ja havia publicat unes quantes versions àgils i planeres de clàssics catalans per a estudiants de secundària: la del Viatge al Purgatori de Ramon de Perellós, la del Blandín de Cornualla, la del Llibre de les dones, de Jaume Roig i la del Curial e Güelfa. I aquestes no van ser les últimes. Em va admirar que s’interessés per una cosa tan àrida, perquè la major part de mortals ja donàvem per il·legibles uns textos tan abstrusos (i no només per a les edats adolescents), sense comptar aleshores que en les cultures “normals” sempre s’han cuidat de posar a l’abast del gran públic versions planeres dels seus textos antics o difícils. Ell va emprendre pel seu compte aquesta tasca de suplències, com la de publicar una Guia de literatura tan útil com necessària, potser urgit pel seu treball a l’ensenyament, quan en realitat anava molt més lluny del que cap ensenyant amb les mateixes necessitats s’hagués proposat. La prova és que ho va fer ell... De seguida vaig pensar que una persona que s’ocupa d’aquesta mena d’activitats estima molt la literatura. Però no com un joiell de preu posat a l’admiració dels qui el contemplen, sinó com un territori viu que necessita contínuament ser transitat i renovat, actualitzat: llegit. Em va venir a la memòria aquell pròleg tan citat en la nostra tradició literària, que és el d’Eugeni d’Ors a l’obra La muntanya d’Ametistes, de Jaume Bofill i Matas, Guerau de Liost. Allà l’Ors parlava de la literatura sostreta del poder del monstre: de com la mà de l’escriptor, amb el seu artifici de tallar, cosir, desmuntar, reubicar, havia anat teixint un discurs bell a partir de la natura informe i paorosa.
Ja em perdonarà l’autor, no és que vulgui titllar els nostres clàssics de provocar-nos enuig o paor, ni que vulgui titllar-lo a ell de noucentitsta, déu me’n guard!, però sí que trobo vàlida la imatge de l’Ors per explicar l’exercici de tisora i costura que va haver d’infligir en Tiñena als textos de la nostra literatura clàssica. I això que la tisora i la costura, a les nostres generacions, és una cosa que ja s’ha anat perdent. Perquè la literatura és això, el que deia l’Ors, el que deia Aristòtil, el que ha fet Tiñena: artifici, escriptura, creació de mons nous a partir del naufragi d’un referent remot, que ha estat només el motor del llenguatge.
Per què dic això si només es tractava de versions?
Perquè no em puc sostreure de la visió panoràmica que tinc ara de l’obra d’en Jordi Tiñena, ni de la capacitat que em dóna la coneixença dels fets per encadenar-los, establir nexes causals entre les etapes i les accions, articular un relat sobre en Tiñena escriptor a partir de dades objectives que a la vida quotidiana (la seva i la nostra) se’ns apareixien de manera independent. Així és com fem les novel·les. Així és com s’articula també el relat de la història que ens explica a nosaltres, que intenta explicar d’una manera ordenada el caos informe de dades del món on vivim.
Tinc present, doncs, les versions dels clàssics. I tinc present també que després, al cap dels anys, vaig anar llegint, sempre amb plaer, les novel·les d’en Jordi Tiñena. No són, no poden ser coses separades, no es tracta de persones diferents, sinó d’una fornal on es va forjant el geni de l’escriptor. Amb temps. Amb calius diversos. A cada títol nou, una creixença. A cada experiència de vida, un matís nou en la seva veu.
A mesura que van apareixent les novel·les, la sorpresa deixava de ser-ho i donava pas a la comoditat de connectar una vegada més amb l’obra ascendent d’un autor que ha adquirit un nivell alt sostingut des del qual s’envola cada relat, un nivell que ja no pot decebre. I que és capaç de teixir cada vegada un nou univers inesperat, a partir de dades que ens poden semblar del tot quotidianes. Aquesta és la gràcia de l’art: aquesta naturalitat aparent que ens fa sentir còmodes, ran de butaca de casa, i que al mateix temps ens eleva fins a l’inefable.
Des d’aquesta perspectiva puc entendre i explicar el profit de les dues etapes tan marcades en l’escriptura d’en Jordi Tiñena, que encara s’ha de complementar amb la redacció i publicació d’articles a la premsa. Veig com els anys dedicats a reescriure els clàssics amb la seva pròpia veu han anat perfilant una seguretat i un domini en l’ús de la llengua, una destresa en l’art de relatar, que projecten la seva primera obra narrativa pròpia en plena maduresa artística.
Llavors penso en Horaci, que recomanava l’art de la imitació de les grans obres per tal d’arribar al domini de la tècnica literària. Només que Tiñena no els ha imitat, sinó que els ha refet, hi ha hagut de posar el seu geni i les seves paraules. El resultat, tal com ha de ser, és tan natural, que aquells textos vells apareixen del tot actuals, com si fossin d’algú d’ara que els acabés d’escriure. Ves quina il·lusió, aquesta de la literatura! Ves quin treball el dels autors, que al llarg dels segles, dels mil·lennis, no es cansen mai d’explicar, sempre amb matisos nous, les mateixes (antigues) coses!

Immediatament, però, em ve al cap la idea de la poiesi aristotèlica: el concepte de l'art de la paraula en la ficció, en la versemblança. I veig que en Jordi Tiñena no ens havia anat traslladant només l'escriptura dels altres, sinó que en tot moment havia estat assajant escriptura pròpia, fins que les seves novel·les van acabar esclatant amb tota la seva riquesa.
Art de la paraula en la ficció, he dit, en el possible. Les novel·les de Jordi Tiñena tenen l'encant especial de mostrar-nos un univers que podríem localitzar en un moment o altre de la nostra història col·lectiva, en els indrets coneguts i transitats del nostre país, però que són transgredits per les lleis de l'art, és a dir, refets de tal manera que ens hi apareix la meravella d'una manera tan natural que ja no ens sobta.
Algú, des de la crítica o des de les col·leccions literàries (des de la pragmàtica, doncs) s'ha afanyat a dir, d'una manera molt simple, que en Jordi Tiñena era un autor de novel·la històrica. Potser perquè, tal com s'ha fet notar contínuament, i ell mateix ha reconegut explícitament en algunes entrevistes, ha anat recorrent amb els seus relats tots els segles de la nostra història col·lectiva des de la fi de l'Edat Mitjana. Però jo també sé, perquè l'hi he sentit dir, que en Jordi Tiñena ha rebutjat sempre aquesta classificació massa simple. Com jo mateixa, està en contra dels encasellaments que no tenen altre sentit que el d'intentar posar límits a una cosa que per definició no en pot tenir. Estic, doncs, d'acord amb ell. Perquè història ho és tot: història som també nosaltres, en tant que individus sotmesos al pas del temps, a la successió de les accions, al destí de ser convertits un dia en llenguatge abans d'esborrar-nos del tot en l'estela dels anys. Per tant, dir novel·la històrica és no dir res. Perquè en Tiñena fa novel·les: agafa els retalls de la història que ens ha estat explicada per explicar històries possibles que busquen horitzons diferents. D'una banda, exploren la possibilitat de personatges inquietants; un dels que m'ha impactat més de tota la seva obra ha estat la vella alcavota na Trialls, de La dona del grill. De l'altra banda exploren el sentit moral de l'experiència humana a través de l'acció fabulada. I la ironia i l'humor. I, de vegades, el sentit tràgic. En aquest sentit trobo especialment corprenedora la seva darrera novel·la, L'ombra del coronel, que refà un clima tan complex i tan dur com el de la postguerra, a través d'un fris de personatges que no ens pot deixar indiferents.
I això em porta a parlar, per tancar aquest article que hauria de ser breu, però que podria ser llarguíssim, de la figura de l'intel·lectual. En Jordi Tiñena té aquesta dimensió que encunyava Émile Zola amb l'article J'accusse, publicat a França amb motiu de l'afer Dreyfuss el 13 de gener de 1898. La dimensió moral i ètica de l'escriptor que no pot assistir impassible al devenir de la història, que no pot ser insensible a la pugna d'interessos i conflictes que travessa la seva societat, i que pren partit. Que pren partit críticament, a partir del seu sentit moral, que fa magisteri públic fora de l'aula, pels carrers, pels diaris, que s'alça com una veu pública per alertar que l'ésser humà no és sinó una oscil·lació lleu entre la barbàrie i la cultura, i que res no ens impediria, oblidats de l'ètica i del deure social, de tornar-nos a sumir en aquell estadi bàrbar no tan llunyà, ni en el temps ni en la distància cultural, per a plaer d'uns quants: pocs.
Diuen alguns que la figura de l'intel·lectual ha desaparegut. Jo no hi estic d'acord. En Tiñena ens ho demostra cada dia. Sense escarafalls, sense impostacions. D'una manera natural. Perquè l'artista, en la mesura que excel·leix en l'art de la paraula, en la ficció, pren partit respecte del món que viu i sobre els mons que crea. Convertir això en un exercici de projecció pública pot formar part del mateix procés natural de la creació i de la vida. Una altra cosa és que alguns mitjans siguin més transparents als reality shows que als discursos teixits des d'una posició ètica. Que a estones oblidem el nostre sentit crític. De tota manera, sempre trobarem veus, com la d'en Jordi Tiñena, que als diaris, a les novel·les, a l'aula, en el caliu d'una tertúlia de bar, ens parlaran a través de la boira.

Margarida Aritzeta
14 de març de 2005


1996. Presentació de La dona del grill.


1997. A Cuba, amb els amics, a la casa d'Ernest Hemingway.


1998. Premi Pin i Soler per a Dies a la ciutat.