1

Dels agraïments

A primer cop d’ull diràs: “El del bigoti!”; quan te’l miris millor, afegiràs: “El dels ulls vius, el somriure amable i el posat atent.”
Hi aniràs!
El buscaràs!!
Dispararàs:
— Jordi?
— Sí.
— Jordi Tiñena?
No sabrà qui ets, però, així que endevini la teva intenció, no trigaràs gaire a rebre l’embat tranquil del seu palmell; encaixareu i, aleshores, mentre t’adonaràs que és el tou dels seus pòmuls vermellencs el culpable d’esmolar-li la mirada, li diràs allò de “no sé quants escriptors t’ho han dit, que els agrada molt com escrius, de ben segur que menys dels que ho pensen”, però, tot i que ho considero prou just i força sincer, segur que tindràs por que pugui creure que sóc un comediant i que fer meves (evidentment, teves) les paraules de la Margarida Aritzeta no només és poc original sinó que, a sobre, sembla un compliment massa fàcil. Saps què? Deixa-ho estar! Millor que li diguis, d’entrada, que la primera vegada que et va fer xalar de debò va ser amb la Història de l’esforçat cavaller Partinobles, però, també recorda-li, tot seguit, que tu, aleshores, no et vas fixar pas amb el nom de l’esforçat adaptador que havia fet possible que poguessis gaudir amb aquell anònim d’aventures. De fet, gràcies a aquella troballa, i sense saber encara que era per culpa seva, jo em vaig animar a llegir altres textos clàssics i, si em vaig sentir feliç després d’entendre el Curial i Güelfa i el Llibre de les dones, no vulguis saber com em sentia quan em vaig acabar d’empassar aquell Tirant lo Blanc que no tenia res a veure amb la versió per infants que havia llegit anys enrera. Sí, collonut! Això mateix! M’agrada! Tu començaràs dient-li tot això i, tot seguit, sense donar-li temps d’obrir la boca, hauràs d’admetre, amb posat tristot, que encara et cal de fer el Viatge al Purgatori, escometre Blandín de Cornualla i El Coronel d’Anjou, per vèncer Ivanhoe i fer teva, finalment, L’orfaneta de Menargues. Sí, senyor! Què et sembla, eh? El pots deixar bocabadat, creu-me! Ah!, i per continuar fes-li saber també que entre els de l’Olga Xirinacs, l’Andreu Carranza i companyia, gairebé no t’has perdut cap dels seus més de 270 articles de La Vanguardia (Vivir en Tarragona), en els quals, a banda d’un bé de Déu de curiositats i fets puntuals del nostre dia a dia, hi vaig poder trobar l’opinió d’un home que es mulla en qüestions socials, culturals i polítiques. Sí, això mateix! I per no interrompre aquesta marxa i no esgarriar el ritme que duus, què et sembla si li confesses, per exemple, que saps perfectament que és dels pocs que viu de la literatura encara que només sigui ensenyant-la en un institut? O, potser millor, deixa-li anar allò que ens va escriure el Llavina en les pàgines de l’Avui: “Abans d’aventurar-se a escriure literatura de creació, Jordi Tiñena havia realitzat una feina ingent com a professor d’institut. Si el professor ho és per vocació, l’escriptor se n’acaba beneficiant: un treballador de la docència, davant quaranta belluguets sense cap ànim de lucrar-se intel·lectualment ni culturalment, ha de fer servir tota llei de recursos histriònics per mirar de fer entrar en aquells capets del dimoni alguna cosa de profit.” Guai! Oi que sí? I, sobretot, per molt que sàpigues que de tots els seus treballs pedagògics i de recerca només he tingut a les mans la Guia de consulta ràpida de literatura, pobre de tu que no n’anomenis uns quants més: L’ensenyament de la llengua catalana al BUP als alumnes castellanoparlants, Reflexions sobre l’anticatalanisme al País Valencià, Els consells de l’avi Esteve, comentari a l’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, Introducció a la literatura... Ei!! Cago’n Judes! Les novel·les!!! No t’oblidis, per res del món, de les seves novel·les!! Ni dels premis!! Ni del segon cop que em va fer xalar, conscient, jo, ja llavors, de la seva autoria! Oblida’t, en tot cas, d’allò tan típic de “nascut a Barcelona però tarragoní d’adopció, casat i amb un fill, llicenciat en Filologia Hispànica i doctor en Filologia Catalana, és catedràtic d’ensenyament secundari a l’IES de Campclar” i, aprofitant que arreu (i a Reus també) hi ha gent que en sap molt més que jo, posa, per exemple, veu de Jordi Cervera i proclama: “Allunyat dels cenacles públics i sense figurar en el món d’autors mediàtics, requisits que de vegades passen per damunt de les pròpies condicions creatives a l’hora de valorar l’obra i la feina d’un autor, Tiñena ha protagonitzat una carrera sòlida que va començar l’any 1994 amb Un dia en la vida d’Ishak Butmic, que va aconseguir el premi Ciutat d’Alzira. El mateix any va ser finalista del premi Carlemany amb Mort a Menorca. Després vindrien Els vespres de don Magí Castellarnau, La dona del grill, El comediant de Perpinyà, finalista del premi Llorenç Villalonga del 1996, Dies a la ciutat, premi de narrativa Pin i Soler del 1998, i L’ombra del Coronel, de l’any 2002. Seguir les seves novel·les ens situa al davant d’un autor capaç de trenar històries de les que es llegeixen amb ganes, lligades sense escletxes i treballades amb rigor i precisió...” Sí, això mateix! Tu li diràs tot això i quedaràs com un senyor, creu-me! Ara que, també, potser li podries preguntar, si vols, o si s’escau, de quina especialitat atlètica va ser campió de Catalunya! O si és cert que de cara al mar s’escriu millor! O a quin sant hem de dur flors per no haver-li concedit la (des)gràcia d’haver obtingut una plaça a la URV que ens hauria privat, en gran part, no només de la seva obra sinó d’ell! Perquè, de fet, jo potser no en sé gaire de ser original mirant d’evidenciar l’evident i com que tinc tan clar que sóc un afortunat d’haver pogut xalar amb la seva obra i d’haver pogut comptar amb el seu savi consell dono per sobreentès que llegir Tiñena i conèixer Tiñena és una sort assequible i que, no ho dubti ningú, m’hi jugaria un pèsol que molts ens deixaríem créixer els bigotis si, a canvi...
—Vols res?
— Sí, don Jordi!


Cap a 1960.


1967. A punt de gunyar la Jean Bouin a Barcelona.


1976. Miting de l'Assemblea de Catalunya al Camp de Mart.


1975. Altafulla


1979. Maniobres a Saragossa.


1982. Per terres valencianes.

“Don Jordi?!!!” Ai, la mare que et va parir! I ara per què li dius don?!! T’has begut l’enteniment? Que sigui un bon escriptor i, encara més, una bona persona no vol dir pas que tu...
— Recordi, don Jordi, que vostè ha de fer grans coses, avui!
Què?! Ei, què passa aquí?! A tu qui t’ha manat de dir-li això de fer grans coses, eh?!! Es pot saber d’on ho has tret?!! A veure si ara només perquè m’he imaginat a mi mateix amb bigoti... Ui! Ui! Ui! Saps què? Oblida’t, millor, del Jordi Tiñena i de tot el que t’he dit fins ara i fes el favor d’acaronar-te ara mateix els llavis amb el polze! No em sents o què, Rafael Macintosh?!! Acarona’t ara mateix ells llav... Rafael?!!! T’he dit Rafael, jo? Rafael de Sonora, potser?

Àngel-Octavi Brunet
4 de març de 2005