1

Reproducció de la xerrada que Joaquim Mallafrè va fer el 24 d'abril de 2003 al Cafè POETES de Tarragona amb motiu de la V Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona

Moltes gràcies, de debò, per haver-me convidat a presidir aquesta trobada d'escriptors del Camp de Tarragona i a tots els qui l'han feta possible: als escriptors que van suggerir el meu nom, a les entitats organitzadores i a la Rosa Comes en particular, que m'ha demanat el material necessari i se n'ha encarregat amb una disponibilitat més enllà de l'estrictament professional. També al Víctor Batallé, company de traduccions de Beckett i de Pinter, i a l'Adam Manyé, que s'han aproximat generosament a la meva vida i a la meva feina per a aquesta ocasió.

A part de la satisfacció personal, el fet que aquesta trobada d'escriptors del Camp de Tarragona tingui en compte un traductor i abans que a mi hagi convidat Montserrat Abelló, traductora a més de poeta, mostra la consideració a una tasca en definitiva subsidiària --el traductor és el missatger de l'obra d'un altre--, d'un cert valor literari, tanmateix. Potser el simple traductor, com s'ha dit del crític, es dedica a la traducció perquè no té prou capacitat creativa. La traducció té reptes importants: ser lleial a l'autor, trobar els tons i els registres equivalents per a un mateix tipus de destinatari que el de l'obra original…, però el traductor ja troba la pauta feta; no s'ha d'inventar arguments ni conflictes i ha de prescindir, fins on sigui possible, d'un estil personal --encara que, per una banda, hagi interioritzat la seva llengua d'una determinada manera i, per l'altra, pugui triar les obres que s'avenen amb els seus gustos literaris. Potser també és cert que, després de traduir obres cabdals de la literatura en anglès, com les de Sterne o de Joyce, de Beckett, Fielding o Boswell, és prudent que jo no gosi escriure una obra que no s'hi podria comparar de cap manera --ja m'agradaria, ja!-- i, en canvi, considero que posar aquests autors a l'abast del públic català és una tasca més d'acord amb les meves possibilitats i una contribució prou vàlida a la cultura literària del nostre país. Em penso que la comunitat hi guanya més que amb una hipotètica i segurament mediocre novel·leta meva.

Si bé la literatura m'havia atret des de petit, ni se m'havia acudit que traduiria mai res. El traductor m'era del tot "invisible" en una època en què, sovint, als llibres, ni en constava el nom. Vaig ser conscient que això de la traducció era una cosa seriosa quan vaig conèixer Bonaventura Vallespinosa, ja acabada la carrera de Filosofia i Lletres, en aquella "universitat" catalana que va ser per a mi el Centre de Lectura de Reus. Per mitjà de les traduccions del doctor Vallespinosa, els clàssics francesos i italians parlaven en català i vaig familiaritzar-me amb autors contemporanis com Ionesco, Camus, Betti, Pirandello, Tennessee Williams. A més es tractava de traduccions parlades, gesticulades, cantades, comentades i escenificades i tot, després de buscar alternatives, fer-ne lectures i assaigs que buscaven la justesa del ritme original.

Després ve allò tan típic: vaig anar un curs a Anglaterra a fer de professor de castellà, amb un bagatge inexistent d'anglès. L'estada em va servir per a aprendre'n una mica i em va semblar que la traducció m'hi ajudaria. Com que era l'època dels "angry young men", que m'atreien per allò de la transgressió juvenil --ni que en el meu cas fos més literària que altra cosa--, vaig traduir Look back in anger de John Osborne, amb el nom de Amb la ràbia al cos, que més tard estrenaríem en una escenificació al Centre de Lectura.

Joyce ja em ballava pel cap. En realitat l'interès que vaig sentir per l'Ulisses respon, d'entrada, a l'atracció d'un amor desconegut, o conegut només de referències: era una obra que citaven els manuals de literatura, que els crítics assenyalaven com una fita del segle XX, que era al·ludida en alguna pel·lícula i tot, però que no es trobava a les llibreries del temps de Franco i havia estat prohibida als territoris britànics, als Estats Units, a Alemanya, o a Rússia. En una rebotiga vaig comprar-ne la traducció sud-americana de Salas Subirats. No la vaig acabar --no sou els únics!--, però hi vaig trobar estímuls per a no deixar l'obra de banda. Me'n vaig comprar la traducció francesa, anava llegint estudis i crítiques sobre l'obra i, quan em va semblar que tenia unes bases suficients d'anglès, em vaig llençar a traduir-la, que era l'única manera de llegir-la del tot i, en llegir-la, ja amb admiració de primera mà, se m'acudien correspondències catalanes per a reproduir l'obra. Vet aquí un descobriment important: el català se'm revelava com la meva llengua, a tots els efectes. Si, privat d'escola catalana, havia après el castellà com a única llengua apta per a la cultura, la traducció em va fer veure que sabia molt més català del que em pensava. Ara em feia profit el que havia mamat sense ser-ne conscient, i sabia retrobar l'expressió excepcionalment viva del pare i de la mare --substrat indissociable del lligam amb els meus germans--, de parents i veïns, de la tia i dels amics de Riudecanyes, dels Patufets amb què la padrina de fonts m'havia ensenyat a llegir, de les funcions de l'Orfeó Reusenc, de la Doctrina apresa en català, dels acudits i les lectures que em resultaven imprescindibles per a una traducció literària d'aquella complexitat. M. Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover van trobar que el primer capítol sonava bé i vaig continuar una empresa que ja he explicat prou altres vegades. A partir d'aquí he traduït una bona pila de pàgines de diversos autors, que deuen constar en alguna bibliografia al vostre abast per a aquest acte i, de la pràctica traductora, també n'han sortit algunes reflexions teòriques.

En qualsevol cas --no us ho vull amagar--, estic content d'una cosa, que aquest acte d'avui corrobora: en la meva parcel·la, tan modesta com vulgueu (valoro la meva feina, és clar, però desenganyem-nos; les nostres traduccions són incapaces d'aturar una guerra), en aquesta parcel·la, dic, m'hi sento acceptat. M'hi sento al meu entorn més immediat, amb la Carme i els fills; sense deixar de viure a Reus i de treballar a Tarragona; en l'àmbit més ampli del món universitari i de la traducció literària, o en el de l'Institut d'Estudis Catalans, que em va acollir per la meva dedicació a la llengua com a traductor. He estat admès, en els cercles en què m'he mogut, com a traductor i teòric català. Als Països Catalans, per descomptat, però també en tres o quatre universitats espanyoles, i a la de Salford, a la de Trieste, a l'University College de Dublín (anar a Dublín a parlar de Joyce té la seva gràcia) i a un parell de congressos a Praga i un a Delfos. I, amb mitja dotzena d'articles en publicacions especialitzades de fora, em penso que s'acaba la meva "projecció internacional". Un més dels que hi passen o hi escriuen, sense més transcendència, però em basta. No m'ha calgut canviar de llengua o, si n'he fet servir una altra, ha estat per a tractar del català i de traduccions catalanes, presentades en igualtat de condicions que les produccions de llengües més conegudes. Tinc l'orgull de la llengua; vull dir l'orgull d'aconseguir viure-hi, amb conquistada naturalitat, i de viure'n i tot, ben mirat. Amb tot el respecte a la llibertat personal, i a una més gran eficàcia cultural en alguns casos, estic convençut que massa persones del ram de la ploma o de l'intel·lecte, o del món dels negocis i de la política, renuncien abans d'hora a la seva llengua, perquè en castellà o en anglès tindran més difusió, més possibilitats científiques, comercials o socials. En part tenen raó i sóc partidari de la presència internacional amb els mitjans que calgui. Però un article en una revista catalana pot ser més eficaç i àmpliament rebut que el perdut en una ocasional publicació estrangera, susceptible, també, de limitacions diverses.

Naturalment, jo parlo de llengua i em miro la llengua des d'una posició professional que, malgrat tot, pot ser més còmoda que en altres casos. Però, permeteu-me la gosadia de posar un exemple d'un camp que m'és aliè: doneu-me un científic que descobreixi una vacuna contra la sida (de primer que la patenti, per evitar apropiacions!), que exposi el procés investigador i publiqui les seves conclusions en català; oi que ja es preocuparien d'entendre'l i de traduir-lo? Oi que faria més a favor del català (tot combatent la sida, principal objectiu) que amb altres temes estrictament lingüístics? Per què hauria de renunciar a la seva llengua? Bé, és només una simplificació que pretén il·lustrar el que vull dir.

Els anys vuitanta van contemplar una revifalla traductora. A Reus, Josep Murgades va traduir de l'alemany Kafka, Goethe, Bernhard i algun altre autor. En unes calçotades memorables on ens trobem cada any, a l'hora de les postres, una mica tipets i alegrets, alguna vegada el Josep Murgades havia proposat de fer unes sessions al Centre de Lectura que es dirien "Los traductores de Reus cuentan sus chistes". Actualment hi hauríem d'afegir un bon grup de traductors, d'un àmbit geogràfic més ampli. Jaume Vidal, des del seu assentament tarragoní com a catedràtic de Filologia Catalana, va emprendre la seva traducció de Proust, que, a causa d'una mort prematura, va haver de completar M. Aurèlia Capmany. Tots dos ja n'havien fet d'altres, de traduccions, però diria que Proust va representar, per a Jaume Vidal, un acostament a la traducció com a activitat literària de primer ordre. Amb plena justícia, a Tarragona es va crear el premi de traducció que porta el seu nom. Això és important perquè, a part de l'oportunitat que representa per als traductors catalans, reconeguts o novells, s'ha reprès el fil traductor i s'ha creat un medi favorable a la traducció. Certament hem de considerar un eix Reus-Tarragona, amb el Centre de Lectura, la URV i els Premis Jaume Vidal i Alcover, com a nucli important de traductors. En aquest nucli s'han produït les traduccions de Joan Cavallé, Josep A. Baixeras i Jordi Jané i les vocacions traductores d'antics alumnes de la URV o de gent d'aquí que ha estudiat en alguna facultat de traducció. Si afegim als esmentats els noms de Xavier Abelló, Odile Arqué, Xavier Bonillo, Xavier Farré, Lurdes Malgrat, Adam Manyé, Albert Nolla, Carles Prado --i que em perdonin els possibles oblidats, per desconeixement meu, en aquesta llista-- tenim un bon grup de traductors format bàsicament per gent del Camp, per naixement o per relació, amb traduccions premiades, publicades o en curs. És de justícia associar-los avui a aquestes trobades.

Triar alguns textos representatius de les meves traduccions és una mica difícil, perquè són, majoritàriament fragments d'una obra que té sentit quan es llegeix sencera. Per això agafo fragments d'estils i gèneres diversos que tinguin una certa unitat. Dolors Juanpere i Josep M. Puig, que ja em coneixen d'empreses comunes a La Vitxeta, han tingut la gentilesa de posar-hi la veu. Ho han fet amb tanta naturalitat que no goso trencar-la amb un agraïment formal. Jo diria: "moltes gràcies" i no podria admetre de cap manera que em responguessin: "de res".

Procuro calcar en català la senzillesa o el barroquisme, el to col·loquial o el to formal de cada autor. De vegades pot ser la descripció de la protagonista de Tom Jones, (1) rematada per uns versets adaptats:

 

Sophia, doncs, era l'única filla de Mr Western, una noia de talla mitjana, més aviat alta. D'anatomia harmònica i extremadament fina, els seus braços ben proporcionats deixaven endevinar l'exacta consonància de les cames. El cabell, negre, era tan abundós que li arribava a la cintura abans de tallar-se'l per seguir la moda i ara se li arrissava amb tanta gràcia a l'altura del coll que pocs haurien cregut que fos natural. Si l'enveja volgués trobar una part del seu rostre que no pogués lloar-se com la resta, potser hauria assenyalat que el front no hauria desmerescut gens si hagués estat una mica més alt. Les celles eren plenes, iguals i arquejades com cap art pot imitar. Els ulls, negres, tenien una llum que tota la seva dolçor no extingia. El nas era perfectament regular i la boca, amb dues rengleres de marfil, responia exactament a la descripció de sir John Suckling en aquests versos:

 

 

De llavis molt vermells, l'un era prim
comparat al de baix, gra de raïm
acabat de picar per una abella.

 

o intento visualitzar la situació del pare de Tristram Shandy, (2) desolat perquè han posat al fill un nom que no li agrada:

 

Al moment que el pare va entrar a la seva cambra es va deixar anar damunt del llit tot estenallat, sense ordre ni concert imaginables, però, al mateix temps, amb l'actitud més lamentable d'un home atuït per les penes que l'ull amb una llàgrima pietosa pugui haver contemplat. El palmell de la mà dreta, en caure sobre el llit, va acollir-li el front, i cobrint-li els dos ulls gairebé del tot, s'enfonsà suaument amb el pes del cap (mentre el colze es tirava cap enfora) fins que el nas va tocar la conxa. El braç esquerre li penjava insensible al costat del llit, amb els nusos dels dits reclinats a l'ansa de l'orinal, que sortia de sota el cobrellit. La cama dreta (l'esquerra, la tenia arronsada) li mig penjava per l'altre costat del llit, amb el séc recalcat al travesser, que ni sentia. Una pena inflexible, fixa, va prendre possessió de cada línia del seu rostre. Va sospirar una vegada, sovint inflava el pit, però no va pronunciar ni una sola paraula.

 

A la mateixa obra, trobem pensaments còmics i reflexions, com el que parodia certs tractats d'anatomia populars, en aquest cas sobre les dimensions dels nassos:

 

Un bon nas de considerables dimensions es devia simplement a la tovor i flacciditat del pit de la dida, de la mateixa manera que un nassarronet camús i poca cosa es devia a la turgència i rebot elàstic del mateix òrgan de nutrició en les dones fresques i sanes, que, si bé en podien estar força cofoies, era la perdició del nen, perquè el nas li quedava tan arromangat, rebatut, reduït i refrigerat que mai no arribava ad mensuram suam legitimam; però si el pit de la dida o de la mare era flàccid i tou, quan hi enfonsava el nas --diu Paré-- com si fos en una bola de mantega, s'hi trobava reconfortat, refermat, refrescat, refocil·lat i amb espai per a créixer sense impediments." (3)

 

o el que porta la lògica de l'incest per carrerons imprevistos:

 

...no hi ha cap prohibició per naturalesa, si bé n'hi ha en la llei levítica, respecte al fet que un home pugui engendrar un fill amb la seva àvia, en el qual cas, suposant que nasqués una filla, tindria un doble parentiu de...

--Però --cridà Besaculis--, a qui s'ha acudit mai anar-se'n al llit amb la seva àvia?

--Al jove cavaller --replicà Yorick-- que esmenta Selden, al qual no solament se li va acudir, sinó que va justificar les seves intencions davant de son pare basant-se en l'argument de la llei de compensació: "Vós vau jaure, senyor, amb la meva mare --va dir el minyó--; per què jo no puc jaure amb la vostra?" (4)

 

o que tracta l'associació d'idees de Locke amb el mateix sentit de l'humor, tant propi de Sterne:

 

El pare, fos per un antic costum de la casa, o com a consignatari dels delmes del districte, estava obligat a criar un toro per al servei de la parròquia, i Obadiah li havia portat la vaca per a una visita només d'entrar i sortir, un dia o un altre de l'estiu passat. Dic un dia o un altre, perquè va voler l'atzar que fos el mateix dia que es va casar amb la cambrera del pare, de manera que una cosa li servia de recordatori de l'altra. Per això quan la dona se li va enllitar perquè anava de part, va donar gràcies a Déu.

--Ara tindré un vedell --va dir Obadiah.
I cada dia anava a visitar la vaca." (5)

 

A Dies feliços de Beckett trobem un fragment amb to de rondalla, amb la barreja de llenguatge infantil i de tensió, que la incertesa del desenllaç fa inquietant:

 

Mildred [...] ja té quatre o cinc anys i li acaben de regalar una gran nina de cera. (Pausa.) Vestida de dalt a baix, vestit complet. (Pausa.) Sabates, mitjons, roba interior, joc complet, vestit amb farbalans, guants. (Pausa.) Blancs reixats. (Pausa.) Un barretet de palla blanc agafat amb una cinta elàstica. (Pausa.) Un collaret de perles. (Pausa.) Un llibret de "sants" amb text de veritat per posar-se sota el braç quan va a passejar. (Pausa.) Ulls blaus de porcellana que s'obren i es tanquen.

(Pausa. Com si expliqués un conte.) El sol encara no havia sortit del tot quan la Millie es va aixecar, va baixar les altes... (pausa)... es va enganxar amb la camisa de dormir, va baixar tota sola les altes escales de fusta, reculant de quatre grapes, i això que li ho havien prohibit, va entrar a... (pausa)... va passar pel corredor de puntetes, va entrar a la seva cambra de jugar i va començar a despullar la Ninona. (Pausa.) Es va ficar sota la taula i va començar a despullar la Ninona. (Pausa.) La renyava... mentrestant. (Pausa.) De sobte una rateta--
[...]

De sobte una rateta li va pujar per la cuixeta i Mildred, deixant anar la Ninona de l'espant, va començar a xisclar - (Winnie fa un xiscle brusc i penetrant) - i va xisclar i xisclar - (Winnie xiscla dues vegades) - va xisclar i xisclar i xisclar i xisclar fins que tots van venir corrents, en camisa de dormir, el papa, la mama, la Tata i... la vella Annie, a veure què passava... (pausa)... què dimoni podia passar. (Pausa.) Massa tard. (Pausa.) Massa tard. (6)

 

El teatre demana, de vegades, la precisió d'un diàleg "picat" com en aquesta escena de seducció de Qui a casa torna de Pinter, que, només a benefici de la comprensió del fragment, resumiria dient que la imaginació esdevé acció, la irrealitat de la situació reflecteix uns pensaments reals: en un marc de diàleg previsiblement convencional, apareixen les pulsions de desig i de domini dels protagonistes, que mesuren forces i calibren els punts febles de l'altre. Ja s'endevina qui té les de guanyar:

 

LENNY: I ara potser que et tregui el got.
RUTH: No he acabat del tot.
LENNY: Ja has begut prou, em penso.
RUTH: No, no és cert…
LENNY: Ben bé prou, penso jo.
RUTH: No opino el mateix, Leonard.
LENNY: No em diguis així, si us plau.
RUTH: Per què no?
LENNY: Així és com em deia la mare.
Pausa.
Dona'm el got.
RUTH: No.
Pausa.
LENNY: Ja l'agafaré jo, doncs.
RUTH: Si tu agafes el got… jo t'agafaré a tu.
Pausa.
LENNY: I què et sembla si jo agafo el got sense que tu m'agafis a mi?
RUTH: Per què no t'agafo a tu i prou?
Pausa.
LENNY: Estàs de broma.
Pausa
De totes maneres estàs enamorada d'un altre home. La seva família ni ho sabia. I després vens aquí sense avisar ni res i comences a buscar raons.
Ella agafa el got i l'hi ofereix.
RUTH: Beu un glop. Vinga. Beu un glop del meu got.
Ella està immòbil.
Seu a la meva falda. Beu un bon glop d'aigua fresca.
Ella es dóna un copet a la falda. Pausa.
S'aixeca. Se li acosta amb el got.
Obre la boca i alça el cap.
LENNY: Treu-me el got de davant.
RUTH: Estira't a terra. Va. Te l'abocaré gola avall.
LENNY: Què és això? Quina mena de proposició em fas?
Ella riu breument. Buida el got.
RUTH: Oh, quina set que tenia. (7)

 

El narrador d'un capítol de l'Ulisses té un estil molt personal. Amb un to col·loquial colorista explica la baralla d'un nacionalista irlandès, el Ciutadà, amb Leopold Bloom, jueu, perquè el primer creu que Bloom ha guanyat diners a les apostes d'una cursa de cavalls i no s'ha dignat convidar-los a una ronda. Aflora l'antisemitisme. La discussió puja de to fins que els amics els descomparteixen perquè la cosa no s'acabi malament.

 

I, òstima, s'arribà fins a la porta i ells aguantant-lo i ell bramant fora de si.

--Tres visques per Israel!

Recoi, no t'hi posis de cul per amunt, per l'amor de Déu, i no et facis veure d'aquesta manera. Vatua, sempre hi ha algun cony de pallasso que d'un pet en fa mil esquerdes. Òspit, això et regira la cervesa de l'estómac.

[…]
I ell que diu:

--Mendelssohn era jueu i Karl Marx i Mercadante i Spinoza. I el Salvador era jueu i son pare era jueu. El vostre Déu.

--No en tenia de pare, ell --diu el Martin--. Ja n'hi ha prou per avui.Tireu envant.

--El Déu de qui? --diu el Ciutadà.

--Bé, el seu oncle era jueu --diu ell--. El vostre Déu era jueu. Crist era jueu com jo.

Òspit, el Ciutadà que va de cap a la taverna.

--Ai l'hòstia! --diu--. Li esberlaré el cap a aquest cony de jueu, per posar-se en boca el sant nom. Com hi ha Déu que el clavaré en creu, això faré. Doneu-me aquella capsa de galetes.

--Alto! Alto --diu el Joe.

[...]

Òspit, ni el dimoni l'aguanta, fins que va agafar aquell cony de capsa de galetes i a fora altra vegada i el petit Alf penjant-se-li al braç i ell cridant com si matessin un porc, que semblava una comèdia del Queen's Royal Theatre:

--On és, que el mato!

[...]

Òstima, va tirar el braç enrere i va prendre impuls i avall va! Gràcies a Déu que li venia el sol als ulls, si no se l'hauria fet petar. Òspit, quasi la va engegar al comtat Langford. Aquell cony de rossí es va espantar i el vell juquel darrere el cotxe com un esperitat i tot el populatxo cridant i rient i la capsa de llauna badabim-badabam, rodolant pel carrer.

[...]

No s'ha vist res d'igual en tota la puta vida. Òspit, si li arriba a tocar aquell dècim a la part del tupí, se n'hauria recordat de la Copa d'or, ja ho crec, però, òstima, al Ciutadà me l'haurien fotut al pixum per assalt i agressió i al Joe per ajuda i complicitat. El cotxer li salvà la vida a base d'arrancar com un llamp, tan segur com Déu va fer Moisès. Que què? Ja ho crec que va ser així. I seguit d'una tirallonga de renecs. (8)

 

He fet alguna breu incursió en el terreny de la traducció poètica. També en aquest camp he intentat de ser fidel al ritme, a la mètrica, a l'estructura de la composició de cada autor. En l'única traducció meva d'un poema, de Carner, al castellà, per encàrrec de l'Ajuntament de Salou, vaig intentar acostar-me amb exactitud al sonet original, ni que fos una mica més pàl·lidament, sense l'alternança catalana i amb una mínima desviació de la rima. La lectura de l'original i de la traducció, en llengües que tots coneixeu, pot ser il·lustrativa:

 

Salou

Muntanyes consiroses, muntanyes aturades
en bell amfiteatre, guaitant els blaus confins,
on són aquelles veles fa segles allunyades
pels aires clars i joves de riallers destins?

Amb ses brillants escumes cegaven els dofins;
vogaven, de riqueses i lluita enamorades,
cap a les illes roses que, encara ensomniades,
de la frescor sorgien al bes dels dematins.

Muntanyes, al capvespre dieu una elegia;
també la mar s'enyora quan l'aire s'incendia,
de tintes escarlates i porpra sangonent;

les ones catalanes d'aquelles blanques veles
refan, melangioses de glòria, les esteles
amb unes infinites oscil·lacions d'argent.

 

 

Montañas pensativas, montañas asentadas
en bello anfiteatro, sobre azules confines,
¿Qué se hizo de las velas de antaño, ya alejadas
al aire claro y joven de risueños destinos?

El brillo de su espuma cegaba a los delfines,
bogaban, de riquezas y lucha enamoradas,
rumbo a rosadas islas, aún adormiladas,
surgiendo al fresco beso de albores matutinos.

Montañas, sois al aire encendido elegía;
también el mar se añora cuando se acaba el día
con púrpuras sangrientas y tintes escarlata;

las olas catalanas de aquellas blancas velas,
nostálgicas de gloria, recrean las estelas
con unas infinitas vibraciones de plata. (9)

 

L'amplitud dels versos lliures de Borges exigeix una aproximació molt diferent, sense les exigències de les estrofes regulars, però no amb menys dificultat per a reproduir-ne la cadència. En qualsevol cas, trio aquests poemes anglesos seus, perquè es vegi l'actuació del traductor, diferent segons els autors, que procura reproduir-ne la veu. Els versos són seus. El traductor li presta el català amb la intenció de ser-ne fidel intèrpret:

 

I

L'alba inútil em troba en una cantonada deserta; he sobreviscut a la nit.

Les nits són ones orgulloses: ones blau fosc de cim feixuc llastades amb tots els matisos d'espoli profund, llastades amb coses desitjables i improbables.

Les nits tenen un hàbit d'ofrenes i rebuigs misteriosos, de coses mig ofertes, mig guardades, d'alegries amb un hemisferi fosc. Les nits actuen així, t'aviso.

L'onada, aquella nit, em va deixar els parracs i els caps per lligar habituals: uns amics odiats per a parlar-hi, música per als somnis, i el fum de cendra amarga. Les coses que el meu cor afamat no pot sofrir.

L'ona gran et portà.

Uns mots, mots qualssevol, rialla teva; i tu tan mandrosament i incessantment bonica. Vam parlar i tu has oblidat els mots.

L'esclat de l'alba em troba en un carrer desert de la meva ciutat.

S'allunyà el gir del teu perfil, els sons que van i et fan el nom, el dring de la teva rialla: són joguines il·lustres que tu em vas deixar.

Les giro sota l'alba, les perdo, les trobo; les dic als quatre gossos perduts i als quatre estels perduts de l'alba.

La teva vida rica i fosca...

T'haig d'heure no sé com: Deso aquelles joguines il·lustres que tu em vas deixar, vull la teva mirada amagada, el teu somrís real --aquell somrís burleta i solitari que la fredor del teu mirall coneix.

 

II

Amb què et puc retenir?

T'ofereixo carrers remagrits, postes de sol desesperades, la lluna dels ravals esmussats.

T'ofereixo l'amargor d'un home que ha mirat temps i temps la lluna solitària.

T'ofereixo els meus avantpassats, els meus morts, els fantasmes que els homes vivents han honorat en bronze: el pare del meu pare mort a la frontera de Buenos Aires, amb dues bales travessant-li els pulmons, mort i barbat, embolicat pels seus soldats amb una pell de vaca; l'avi de la mare --tot just vint-i-quatre anys-- encapçalant la càrrega de tres-cents homes al Perú, ara fantasmes dalt de cavalls esfumats.

T'ofereixo qualsevol lucidesa que hi pugui haver als meus llibres, qualsevol plenitud o bona jeia a la meva vida.

T'ofereixo la lleialtat d'un home que mai no ha estat lleial.

T'ofereixo el centre del pinyol de mi mateix que he conservat, no sé com --el mig del cor que no tracta en paraules, no trafica en somnis i que el temps, la joia, les adversitats no han tocat.

T'ofereixo el record d'una rosa groga vista a posta de sol, anys abans que nasquessis.

T'ofereixo explicacions de tu, teories sobre tu, notícies sorprenents i autèntiques de tu.

Et puc donar la meva solitud, la meva foscor, la fam del meu cor; intento subornar-te amb la incertesa, amb el perill, amb la desfeta. (10)

 

Arribem al final. Potser perquè és la traducció meva que ha tingut una recepció més positiva recorro novament a l'Ulisses, una novel·la més entenedora del que pensem si l'aprenem a llegir sense presses. No ens ha d'agradar pas per obligació, és clar, però tinc la impressió que si en sabem l'esquema general, podem anar d'un capítol a l'altre, entretenir-nos-hi, en una frase, en un verset, en una escena irlandesa. I deixar-la una temporada. És una obra que creix amb cada lectura, on es poden admirar les al·lusions històriques, mitològiques, la varietat de registres de llenguatge, o el lirisme d'aquest fragment final. Aquí, a Molly Bloom, endormiscada, li vénen tot d'imatges passades. Adormit al costat, hi té el marit, a qui ha estat infidel aquell mateix dia, però amb el qual hi ha uns lligams més sòlids del que sembla. Recorda quan ell se li va declarar i l'associa, amb aquesta promiscuïtat dels somnis, amb altres homes que ha conegut, des del primer petó de l'enamorat de Gibraltar, on ella vivia de petita, en un paisatge que veiem amb nítids perfils, sota el fluid torrent del pensament, expressat amb una prosa sense puntuació:

 

…el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que sem declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després d'aquell petó tan llarg quasi vaig perdre l'alè sí va dir que jo era una flor de la muntanya sí això som flors totes un cos de dona sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui sí per això magradava ell perquè vaig veure que ell sí que ho entenia i sadonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que sí i primer jo no volia respondre només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses no sabia res del Mulvey i de Mr. Stanhope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador amb aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i les subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems d'Europa i Duke Street i el mercat daviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a lombra a les escales i les grans rodes dels carros dels bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanantte que t'asseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambregen una gelosia amagats perquè lenamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca dAlgesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal ah i aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres del jardí de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí. (11)

 

Descripcions, humor, reflexions, seducció, associació d'idees, poesia… Llocs comuns literaris que revisc en autors tan diversos com els que he traduït. Si la mostra us estimula a llegir les obres, originals o traduïdes, aquesta trobada no haurà estat endebades. Gràcies per la companyia.

 

 

(1) Henry FIELDING: Tom Jones, I, pàg. 114. Barcelona: Ed. 62 1984.
(2) Laurence STERNE: Tristram Shandy, pàg. 184. Barcelona: Proa 1993.
(3) Id., pàg. 198.
(4) Id., pàg. 277.
(5) Id., pàg. 555.
(6) Samuel BECKETT: Dies feliços, Teatre complet II, pàg. 70-72. Barcelona: Institut del Teatre 1996.
(7) Harold PINTER: Qui a casa torna, pàg. 47-49. Barcelona: Institut del Teatre 1986.
(8) James JOYCE: Ulisses, pàg. 353-356. Barcelona: Proa 1996.
(9) Josep CARNER: "Salou". Dins Salou, síntesi mediterrània, pàg. 54. Salou: PMTC 1999.
(10) Jorge L. BORGES: "Dos poemes anglesos". Dins Manuel FUENTES i Paco TOVAR (eds.). La aurora y el poniente, pàg. 15-19. Tarragona: Departament de Filologies Romàniques de la URV 2000.
(11) James JOYCE: Ulisses, pàg. 778-779. Barcelona: Proa 1996.