1

Joan Triadú. "Una fita per a una cultura". Dins "La versió catalana de l'Ulisses". Suplement Cultural de l'Avui (29 març 1981).

 

Un doble homenatge: Joyce i Fabra

L'edició, de Leteradura, és digna i jo diria, per les llargues repassades que el cor m'ha dut a fer-hi, molt acurada [...]. La traducció, de Joaquim Mallafrè, de la qual ja he dit alguna cosa, em sembla una mena d'homenatge constant a Joyce, ja que en revela tot el geni lingüístic amb tota l'economia humanament possible de distanciament, d'una manera cenyida, hàbil i rica; alhora gosaria d'avançar a dir que aquestes set-centes vint-i-vuit pàgines hauran d'ésser vistes com un homenatge, també, a l'obra gramatical i lingüística fabriana. Diguem-ho sense embuts: crec que Fabra en persona, amb la pipa a l'abast, s'hauria entretingut unes quantes hores (tot un dia potser, com el dia de què s'ocupa la novel·la) veient quin partit un escriptor, un "tècnic" si ho volem dir així, ha tret del català que ell i els seus col·laboradors i els principals escriptors dels Països Catalans posaven en solfa en la tasca del Diccionari, a les envistes de la seva publicació mig segle enrera.

 

Jem Cabanes. "Quan la traducció fascina". Dins "La versió catalana de l'Ulisses". Suplement Cultural de l'Avui (29 març 1981).

 

Intel·ligibilitat

El text de Joaquim Mallafrè revela --contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí--que el sancta sanctòrum de l'Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d'incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex --això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix --l'original essent, és clar, intel·ligible--la seva genuïnitat. Precisament perquè s'entén; com l'original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d'ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció. [...]

[La traducció catalana] s'entén perquè és ella mateixa ajustada trans-lació, traducció de l'Ulisses original. Una obra la intel·ligibilitat plena de la qual no depèn pas d'una acció, d'uns personatges, d'unes situacions, de subratllar uns conceptes, sinó d'uns horitzons de referències que tenen la llengua per matriu. La llengua i les seves intimitats. I si una traducció és incapaç de fer de matriu referencial, deixa d'ésser traducció i destrueix, per torna, l'obra literària. Esdevé incomprensible, inintel·ligible. Molt bé, doncs; si la traducció d'en Mallafrè funciona [...] és perquè el traductor ha sabut establir aquesta matriu referencial. Tot estava a trobar aquell punt en què el català podia, seguint les mateixes pautes imposades per Joyce a l'anglès, esdevenir còpia, tras-llat, tra-ducció, de l'original.

Perquè supera aquest prova crítica, el text de Mallafrè apareix com un moment d'estat de gràcia. Representa, entre nosaltres, una presa de consciència de la traductivitat, igual com l'obra de Joyce representa una presa de consciència de la literaturització.

 

Lluís-Anton Baulenas. "La llengua raonada i raonable". Avui (7 jul. 1994).

 

Un missatge unitari

Hem hagut d'esperar gairebé dos anys per veure editats els amens articles sobre llengua que Joaquim Mallafrè va publicar al Diari de Barcelona durant els anys 1991 i 1992. [...]

No val la pena d'assenyalar cap dels articles en concret perquè tots són interessants, ben raonats i defensats i plens de bonhomia. Potser és més important, si de cas, la mena de missatge de fons, unitari i tàcit, que ens ofereix el conjunt d'articles: cal agrair a Joaquim Mallafrè l'intent d'explicar que cada llengua és un món i que reflecteix el món que la parla. Però que alhora totes les llengües, fins i tot les més allunyades, responen a característiques comunes. Sembla una contradicció, però la coherència profunda que traspua el raonament és prou important per rumiar-s'ho. De bona llengua, de bon humor és d'aquells llibres que es fan curts, a poc interès per la qüestió lingüística que es pugui tenir.