1

Llengua de tribu i llengua de polis. Bases d'una traducció literària. Barcelona: Quaderns Crema 1991.

 

La traducció artística

Pot haver-hi estudis preliminars, notes a peu de pàgina, etc., però en la mesura en què proliferin s'acostarà més a una traducció didàctica que artística. En una traducció que pretén un efecte equivalent en el lector, substitutiva, s'ha de procurar crear l'impacte directament, en el text, per exemple d'un joc de paraules, i no posar al peu la N. del T.: "en anglès això té molta gràcia perquè tal paraula pot ser interpretada de dues maneres". Malament quan s'han d'explicar els acudits. Si aconseguim de fer riure el lector amb un acudit equivalent, en el text, som més fidels a l'autor, i produïm el mateix impacte en el lector, que si cal explicar-lo a peu de pàgina. Aquest desplaçament de l'atenció pot ser més greu que la relativa adaptació de l'acudit concret. [...]

La traducció literària artística, a part dels aspectes denotatius de la llengua, ha d'incloure els connotatius, els valors afegits al discurs gramatical estricte. La seva identificació i caracterització facilitaran la traducció del text original complet.

 

A. Mateu. "Joaquim Mallafrè, d'Ulisses a Tristram Shandy, com a traductor". Fòrum. Suplement de Diari de Tarragona (25 març 1993).

 

Traduir per llegir

Per a mi la traducció no es pot dir que sigui un hobby al marge de la professió. Tenint en compte que dono classes de Lingüística Aplicada i Traductologia, la traducció és la pràctica d'una teoria traductora. [...] El tipus de traducció que m'interessa és la traducció per a lectura, per al lector, la qual cosa em suposa aprenentatge de la llengua, bibliografia..., però per donar un resultat de lectura, no un resultat d'estudi. El que intento amb les meves traduccions és ser fidel a l'autor, però també al públic; i que el lector tingui una relació amb el text català com la que pugui tenir el lector anglès amb el text en anglès.

 

M.D.M. "Llengua de tribu, llengua de polis". La Veu del Priorat 31 (jul. 1993): 9-10.

 

Referents antropològics

El llenguatge de James Joyce no és gens fàcil. Cal cercar sempre referents a la pròpia llengua. Quan vaig traduir l'Ulisses, ja havia publicat al castellà Utopía, de Thomas More, i desconeixia les meves possibilitats en el català. Ja saps que la meva formació, per generació, va ser totalment en castellà i, per tant, aquesta era la meva llengua científica, per la qual cosa jo mateix ignorava el nivell del meu coneixement de català. Em vaig trobar, al llarg de la traducció, amb algunes expressions que no sabia com traduir. Pensava: d'això, me'n dirà el referent, segurament, la meva tia de Riudecanyes. O, nosaltres tenim una expressió semblant. Per exemple, a l'anglès tenen un joc amb la canalla que explica que un ós va pel jardí passejant i que s'acaba fent pessigolles al nen. El nostre referent és aquell que diu que vas a la carnisseria a comprar carn i que te'n tallen un trosset d'aquí, un altre d'allí i d'aquí, d'aquí, d'aquí... i és quan es fan pessigolles al nano. [...] Tot això forma part de la llengua de tribus distintes, amb una cultura diferent, però en les quals existeixen clarament uns referents antropològics, que no lingüístics, que cal buscar a l'hora de traduir.