1

9

Quina autoritat tinc per parlar d'en Joaquim? Cap. Aquesta és la premissa menor d'on parteixen aquestes paraules. Tot i que sóc conscient que la meva humilitat no afecta a ningú, explicaré amb el recurs d'una veu en off la manca natural d'ascendent. Si, al final, troben sentit al que vull dir, el professor Mallafrè haurà guanyat. Què haurà guanyat? Anem a pams... Vostè de què vol parlar? D'un home educat sota el garrot de Franco? No, no. D'un lletraferit que sap on són els límits? Tampoc. Vull parlar de Riudecanyes i de la seva tieta, ell li diu "tia". No pot parlar d'aquesta senyora. Vostè no té res a veure amb ella. Vull demanar-li quina cara feia de petit. Com anava vestit? Quina era la brillantor dels seus ulls? Com preguntava quan no sabia el nom d'una cosa? No pot demanar res d'això. Hauré de parlar de l'esforç natural que li va suposar traduir More? Sigui precís. Al castellà. Renoi, em fa certa angúnia això de remenar el passat. Doncs no té altre remei. Vull saber quants cafès ha pres en el decurs de la traducció d'Ulisses. Prou. Faci el favor de parlar de literatura. Molta gent ha dit que és una traducció excepcional. Ja ho han dit, si us plau. Quin era el repte? Qui li va fer l'encàrrec? En Joaquim, en Joaquim es va fer l'encàrrec. Està boig. No, en absolut, està enamorat. Això ho dic del cert. Ell va fer l'acte més suprem de la llibertat: traduir-se. Vol dir que Joaquim és James? És clar. També és Sterne i Pinter i Beckett i també és un professor amable o tossut que sap com explicar el món i les seves circumstàncies, sobretot, a poc a poc. Què li va passar pel cap a la Maria Aurèlia Capmany quan va tenir el llibre a les mans? L'Ulisses, vull dir. Ella i en Moix volien traduir-lo. Era un somni d'ells dos, ho diu en Terenci en un formidable article en El Noticiero Universal. Té valor que molts i molts de nosaltres diguem que en Joaquim és un home excepcional? No ho sé. Ha de continuar etzibant-les contra el vent o farà allò a què s'ha compromès? M'he compromès a deixar que les paraules acaronin el temps abandonat damunt la taula d'aquest traductor ferotge i tranquil i, aleshores trobar plaer en fitar-lo des d'un racó de casa seva. Veure com les mans li tremolen d'emoció després d'haver cercat un sol mot entre la sorra de l'imaginari col·lectiu que arrossega, muntanya amunt, el temps. Potser no va passar així i tot va ser més senzill. Tregui-s'ho del cap. Hi ha ratlles en la cara d'en Joaquim que porten el malnom dels escriptors que ha traduït. Però perdoni, la poesia no pot ser traduïda, poesia és allò que es queda sense poder ser traduït. Depèn, si el traductor és poeta sap què és el que deixa, què se li escapa i aleshores aquest neguit l'aclapara durant dies i dies, però si té vigor i s'estima prou a ell i la llengua que l'empara, troba el mot en l'espai buit que hi ha entre cadascuna de les lletres que amaguen el sentit dels sentiments. Lluita i pateix? Res més. Pateix en el moment que sap que va per bon camí. Quina bajanada! No s'ho cregui. No és del tot tràgic, però força incòmode, l'hi asseguro. Quins pensaments li tanquen els ulls al capvespre? Quantes llengües sap el doctor Mallafrè i quantes més no practica? Altre cop vostè fuig d'estudi. No, aquesta vegada no. Estic cansat. Em cansa saber que no m'equivoco. Explicar allò que és obvi: Mallafrè treballa sense el temps verbal, no hi ha temps a encabir, no hi ha verb, només paraules que sumen i alleugereixen l'esperit, aquell que cerca no pas la veritat absoluta, sinó la relativa a cadascú que creu en l'aventura de llegir i escriure. No hi ha pols ni temps, la suma dels dies, a casa seva, no vol dir anys. Palpo la música que ha encaixat en els milers de pàgines. Com has pogut Joaquim ser tan generós? Vostè --en anglès no tindria aquest problema, you i prou--com s'ho ha fet per sorprendre's cada cop que seia a la taula i s'encarava no pas amb mots, sinó amb giragonses fetes dins l'aire més fràgil del coneixement? Quantes vegades la seva esposa li ha vist els ulls negats per l'admiració d'un significat escrit i trobat en el blanc i negre tipogràfic d'un jeroglífic irlandès? S'escauria parlar de Beckett. Vostè va compartir un temps amb aquest altre escriptor? Sí, però no serveix per explicar res. Tot és secret, tot tancat i barrat. Dublín no és una ciutat oberta. Beckett? No en tinc cap ganes, no em puc difuminar en la manca de recursos de què disposo per parlar d'en Joaquim. La seva feina és sempre igual: excel·lent. Sap com embolcallar la força d'expressar aquella punta que rebota contra les parets del significat. La llengua del poble, la del parèntesi, la del present que fuig, la del cel que es dirigeix als homes en el desert, no de la guerra, sinó de la ignorància. Leteradura i Silvia Beach repetint-se en el bucle melancòlic, encerclats en el risc de pidolar uns dinerons per publicar aquest monument, que no enderroca ni aquest temps ni cap l'altre. Què tràgic! Escolti, si us plau, escolti. Parli de Tristram Shandy! Ara? Sí, perquè se li acaben els mots, és tard i vol ploure. Tot plegat fa certa basarda. La soledat d'en Joaquim, a peu pels carrers de Reus o lliscant pels sembrats de Tarragona. D'això no en sabrem mai res. No. Res. Sterne va escriure un viatge sentimental per França i per Itàlia, a poc a poc. Per què Stern, professor Mallafrè? No, no m'ho expliqui, ja no cal. Ara vostè pot traduir, glossar, valorar o empadronar qui li surti de la punta del nas. Calia la ràbia? No, ho sento així, però. No és artifici. És més aviat el sentiment de voler el millor per a aquells que admires o mires, perquè la finestra és allí per mirar el que passa a l'altre cantó. Rockaby o Not I de Beckett, un rellotge i una boca amb l'ànima incrustada d'en Joaquim. Per què publicar llibres? Vostè hauria de pujar a peu fins a Sant Jeroni i deixar caure un dígit, aleshores li caldria escoltar el soroll que s'escampa per tot el país. Un cop l'hagi sentit, mai més no farà preguntes estúpides. La feixuga tasca de traduir en mans d'en Mallafrè es converteix en l'art suprem de viure orfe en el silenci. Les paraules que ell arreplega sabem que no igualen amb fondària i riquesa l'experiència de l'exercici. "Feixuga tasca", no gaire brillant per part seva. No, però ja li he dit que estic cansat. D'escoltar-se? No. De sentir-me viu en un país petit i covard amb el seu talent. Disculpi, el sentiment és meu. Digui si quedarà, si us plau. Quedar no queda res. O més ben dit, quedar queden els somnis, la feina per fer i els homenatges que, en la llengua que comparteixo amb en Joaquim, es tradueixen en paid homage; que deu voler dir pagar pel que t'han donat, potser, no, segur. Ha acabat? Sí, però encara tinc força per un darrer cop. Estic content perquè no he citat a ningú. És veritat, no ha fet cap citació literària. Segur que no serà per ignorància? No, conec a gent, fins aquí sóc responsable de cadascuna de les paraules i de les equivocacions. Abans de marxar una citació, però: "Els errors són les portes per fer els descobriments." La frase és de James Joyce. La meva: "A aquestes alçades descobrir Joaquim Mallafrè és un error."

Víctor Batallé
4 d'abril de 2003

A Cambrils, en un dinar d'amics, 1987-1988. Foto: Rossend Arqués.

9

Amb Joaquim Carbó, 1992.

9

Joaquim Mallafrè amb el seu nét, 2002.

9

Praga, 2001.

9

Vicepresident de la Secció Filològica de l'IEC (1999-2002).

9

Coordinador científic de les II Jornades per a la Cooperació en l'Estandardització Lingüística, IEC, 2001.

9

Amb la família a Mallorca, anys vuitanta.