1

De Les flors verinoses, 1990.

Ara, de fet, tot ja és inútil, també l’oblit és inútil. Però aquella nit de pluja contínua encara era possible oblidar. Si ho aconseguia podria començar una nova vida, com ella quan va marxar de Toulon, quan va deixar el seu marit expolicia i va trobar-me. Ella pensava que havia estat per atzar i en això confiava, que el destí m’havia posat als seus peus capriciosament per ajudar-la, però jo sé bé que no, perquè jo l’esperava i havia estat dies i dies buscant-la per la ciutat, perquè l’estimava d’abans i aquell cop de colze al tren i la disculpa —Perdó, no l’havia vista— eren mentida. La pluja havia dissuadit els caminants i els pocs que eren desperts anaven en cotxe. Si hagués trobat algú que anés a peu, si hagués pujat amb mi... Però no, cap obstacle, cap entrebanc, res que em detingués, res que em distragués, jo sol enfrontat amb mi i amb els meus records, sol i amb l’enorme responsabilitat de viure. En aquell moment, precisament perquè fugia, havia rebutjat la mort com a solució fatal.

D’El concurs, 1996.

ELL: Vostè hi creu, en el matrimoni?
ELLA: Jo? No ho sé, què vol que li digui! La veritat és que sempre ha estat. Ni sí ni no. És, és... l’important és, és... Escolti, aquest suquet és molt bo.
ELL: Doncs jo no.
ELLA: No què?
ELL: Jo, en el que crec és en el destí.
ELLA: Ah, ja.
ELL: Crec que el món és una barreja d’homes i dones que no tenen res a veure entre si. La gent s’ajunta per aproximació. Li llesco pa? (Ho fa.) Coneixen algú, de més o menys joves, i s’hi casen... Tingui. (Li allarga una llesca.) ...ignorant si hi ha, com de fet és segur, algú que els convingui més. Per tota la vida! Vi? (Serveix.) No saber esperar! A mi em sembla que un no pot casar-se així com així amb el primer que troba. Salut! (Brinda.)
ELLA: No, és clar... Salut! (Brinda.) Amb el primer, no.
ELL: Esperar, esperar, fins que apareix la persona. Jo crec que en algun lloc del món, sempre!, hi ha algú que és la teva parella perfecta.
ELLA: Ja.
ELL: Algú que està destinat a tu.
ELLA: Sí.
ELL: Algú que és la teva mitja taronja.
ELLA: Potser.
ELL: I has d’esperar fins a trobar-la.
ELLA: Això no ho sé.
ELL: Encara que visqui a la Indoxina.
ELLA: I si no la trobes?
ELL: O a Honolulú.
ELLA: Vull dir que no pots estar esperant-la indefinidament.
ELL: Hi ha una cosa pitjor. Unes quantes patates més?
ELLA: No, gràcies, estic servida.
ELL: Que la trobis... quan ja hagis comès l’error de casar-te. Atansi’m la truita. (ELLA ho fa.) Tingui, per vostè.
ELLA: Ui! Me n’ha posat massa!

 


2004. A casa de Magí Sunyer, amb Biel Guasch, Adam Manyé, Lurdes Malgrat i Rosa Comes.


2004. Deliberació dels membres del jurat del Premi de traducció Vidal Alcover, Monika Zgustova, Josep Murgades, Joaquim Mallafrè, Jaume Medina i Joan Cavallé.



2005. Recepció dels Escriptors del Camp de Tarragona al Teatre Metropol, amb motiu de Sant Jordi. Foto: Dimas Balaguer.


2005. Equip de treballadors de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona.