1

Nous aromes a l'escenari

[El concurs] no és una peça rodona —és llarga, massa llarga; al meu parer li sobren almenys vint minuts dels quasi noranta que té, una durada inusual per al cicle—, però té encant, habilitat dramàtica i és força més complexa del que aparenta. Els seus defectes serien, doncs, l’excessiva durada, un cert mecanicisme i, en alguns passatges, la complexitat elevada a embolic; no obstant això m’agrada; m’agrada for sentimental reasons; desprèn una aroma molt poc freqüent als nostres escenaris: té alguna cosa, als meus ulls, de nota a peu de pàgina de La vida en un hilo reescrita per un admirador de Neil Simon (el sopar al parc, sota les estrelles, fa pensar inevitablement en La chica del adiós); em fa pensar en un noi (Cavallé és gairebé de la meva quinta) abocat a un bulevard on es camina a un altre ritme, on Edgar Neville s’atura per encendre-li un cigar a Marcel Achard, o viceversa. [Marcos Ordóñez. “Dames juguen i guanyen”. Avui (21 març 1994).]

Un fascinant exercici teatral

Es, ciertamente, el teatro de Joan Cavallé un teatro que investiga y no se abandona a la facilidad de construcciones convencionales. Posiblemente su obra más conseguida sea la que en 1986 obtuvo el premio Recull de Teatro, L’espiral, exercici d’autofàgia, un texto protagonizado por el tiempo, por dos voces impersonales, por la radio y por un personaje solo, desdoblado en dos intérpretes, de los que uno no habla. Es un fascinante ejercicio teatral de gran ambición que parte del mito de la caverna para hablarnos de la humanidad. Es la soledad de un hombre, únicamente iluminada por la luz, en una constante búsqueda que le lleva, “en espiral”, a la “autofagia”. [María-José Ragué-Arias. El teatro de fin de milenio en España. (De 1975 hasta hoy). Barcelona: Ariel 1996. ]

Equilibri entre congruència i autorenovació

El telèfon (1990), tot i els innegables paral·lelismes amb La veu humana de Cocteau, és l’obra més personal, generada a partir dels treballs d’improvisació amb una actriu sobre una situació on el telèfon, un aparell emblemàtic en el teatre de Cavallé, pren un protagonisme determinant. Aquest monòleg on el discurs es fa, una altra vegada, abundós, incontinent, aclaparador, mentre el procés de degradació del personatge avança, és un rosari de petits nuclis dramàtics que se succeeixen sobreposant ambigüitats misterioses, dibuixant cercles concèntrics, escapçant variables i conjugant els foscos indicis d’una passió amorosa que connecta de ple amb el clima “verinós” que impregna el darrer llibre de narracions de l’autor (Les flors verinoses). El que aporta, en definitiva, el teatre de Joan Cavallé és l’essencial congruència de les seves temptatives dramàtiques i una notable capacitat d’autorenovació des d’un tronc homogeni d’interessos i de preocupacions dramatúrgiques. [Núria Santamaria i Roig. Els Marges, 44 (1991).]

Riquesa idiomàtica. A propòsit de Fi de partida, de Beckett

[La traducció] destaca poderosamente de muchas transcripciones que hoy escuchamos, instaladas en un mecanismo simplemente correcto [...]. Joan Cavallé se ha preocupado en saber por dónde vuela el “genio de la lengua”, logrando una versión idiomáticamente enriquecida, perfectamente actual. [Joan-Anton Benach. “La terrible 'partida' de Beckett”. La Vanguardia (9 març 1990).]

El calidoscopi de Joan Cavallé

“Una història d’amor” es el título de otra de las narraciones de “Les flors verinoses”: es una denominación tan adecuada a dicha narración como al conjunto del libro. En las variaciones y profundidad de estos relatos se manifiesta cumplidamente la madurez aludida, madurez de escritos y de constructor [...]. Aunque cada narración merece una consideración individual, la publicación conjunta de ellas, con un tema central, ilustra sobre las posibilidades del autor, rico en técnicas expresivas, en conocimiento humano y en creación literaria. El conjunto es un calidoscopio no precisamente optimista, pero siempre anclado en la vida misma. [Josep Faulí. “Joan Cavallé, nuevo y fecundo”. La Vanguardia (1 febr. 1991).]

Humor i ironia

Rei de mi és una novel·la d’humor, això sí, d’humor inofensiu. Joan Cavallé hi reflecteix una visió alegre del món, molt més lleugera i no tan intricada com la que vèiem a Les flors verinoses, el seu anterior i interessant llibre de proses, on els personatges sofrien amb escreix la seua complexa psicologia. Amb Rei de mi, Joan Cavallé, sense ser tan pretensiós, ha alçat una suggestiva novel·la que se’ns apodera i ens hi aïlla, talment uns robinsons, fins a la fi. [Ramon Ramon. “Un nou robinson”. El Temps (6 juny 1994).]

]



1995. A Bolonya, amb Toni Torrell, davant un quadre seu

 


1996. A París, a la sepultura de J.P. Sartre i S. de Beauvoir.



1999. A casa seva, amb la Consol, la seva dona, i el seu fill, Joan.


2000. A les deliberacions del Premi Born, amb Yolanda Garcia Madariaga, Yolanda Pallín i Jordi Boixaderas.


1997. Els cinc autors de l’obra Hotel de mala mort, Andreu Martín, Josep M. Benet i Jornet, Mercedes Abad, Nuria Amat i Joan Cavallé, estrenada al Festival Grec-97 de Barcelona.


2003. A Barcelona, recollint el Premi de la Crítica Serra d’Or, de la mà de Josep Massot i Muntaner.