1

Una vida marcada per l'escriptura. Inicis

Jo feia poesia de jovenet però la primera narració que conservo és de quan tenia 7 anys, el que ara en dirien una narració llarga: una d’aventures amoroses, un segrest a la frontera entre Mongòlia i la Xina. Als 7 anys, també, començava a escriure les meves primeres historietes. Més tard, al voltant dels 12, escriuria la meva primera obra de teatre: un drama històric. [Aleix Cort. Entrevista. “¿Joan Cavallé, verinós?”. El Temps (21 gen. 1991).]

Les motivacions

Cada cosa escrita pot tenir una motivació diferent. Hi ha coses escrites per pura distracció, per diversió; d’altres, que les escrius com una necessitat de psicoanalitzar-te; de vegades escrius tot fent un exercici formal, buscant coses noves; en bona part per uns rampells que no saps d’on et vénen. A mi, com m’agrada més escriure és pensant en algú. És quan allò que escrius es converteix en una mena de prolongació de les teves vivències, la qual cosa no vol dir que facis autobiografia. Algú per qui sents alguna cosa t’esperona a escriure i el que escrius reforça aquell sentiment en una mena d’efecte feedback. [Entrevista. “Per què escriuen els escriptors?”. El Pati i Reus Diari (21 abr. 1989).]

Narrativa o teatre?

No se’m planteja el dilema. Quan tinc una idea, sempre va indissolublement lligada a la forma. Per tant, una idea és forçosament per a una novel·la o narració, o bé per a una obra de teatre. Mai no tinc la idea sense saber si serà una cosa o l’altra. Tampoc no se m’ha acudit mai d’adaptar cap relat meu a l’escena, tot i que algú ho ha fet. [...] Si es tracta de comoditat, allà on la trobo més és en la narrativa. Escrivint una novel·la ets sent el rei del mambo, ets l’amo absolut, domines el terreny, qualsevol detall depèn de tu. En canvi, en teatre estàs lligat per moltes altres circumstàncies. I el producte final en depèn molt, d’aquestes circumstàncies. Quan fas un llibre, la qualitat no varia entre una edició barateta de butxaca i una de luxosa a tot color. En teatre tots els detalls compten: el director, els actors, els mitjans materials, etc. [Helena Valls. Entrevista. “Joan Cavallé: rei i nàufrag”. L’Illa 11 (estiu 1994).]

Poesia?

A la poesia li tinc molt de respecte i sí que en faig, però la faig com una qüestió molt íntima, com si fos un dietari. Sí que n’havia fet, de poesia, fins n’he publicat alguna. Però de seguida em va donar la impressió que tenia molt poques coses a dir en la poesia i que en aquest món hi ha molta frivolitat; i aleshores vaig deixar de fer-ne. Ara bé si et dic que no en faig és mitja veritat o mitja mentida: no faig poemes en el sentit convencional però el que sí m’agrada fer és el que dic poemes escènics. Són textos molt curts que pretenen una certa poesia escènica, però no poesia per representar, sinó per imaginar; en la línia del que deien els dramaturgs simbolistes, que creien que qualsevol representació escènica desfigurava la idea que en tenia l’autor, i creien que la millor representació que es pot fer d’una obra és la que fa un lector. [A. Mateu. Entrevista. “Joan Cavallé, autor i editor”. Diari de Tarragona (10 oct. 1992).]

Influències

Tot el que he llegit i vist m’ha influït. I no només això, sinó que fins i tot ens influeixen autors que no hem llegit, però que formen part de la nostra cultura, de la nostra època. Recordo que un dels primers contes que vaig escriure va arribar a les mans de Jaume Vidal Alcover. El seu comentari va ser que allò estava influït per Joyce. En aquell moment jo no havia llegit encara Joyce. Però l’apreciació no era falsa, el que passava és que, a mi, Joyce m’havia arribat de manera indirecta, a través d’altres autors. A mi hi va haver una època en què, efectivament, em devien influir bastant els autors de l’anomenat teatre de l’absurd. En aquesta època, però, també m’influïen, perquè els llegia i els coneixia, altres autors com Kafka, Plató o Sartre. El que passa és que aquella recerca formal va portar-me a un carreró sense sortida. De fet, Beckett ja hi havia arribat. Per aquest motiu, després vaig intentar altres camins. Tot això, però, es refereix exclusivament a la dramatúrgia. En la narrativa, ha estat diferent. Sempre he estat més heterogeni, quant a les influències narratives. [Òscar Palazón. “Avui es parla de... Joan Cavallé”. Diari de Tarragona (29 gen. 2006).]



1990. A la llibreria VYP, en la presentació de L'amor no és problema, amb Pitu Rovira, Maria Aurèlia Capmany i Xavier Amorós Corbella.

 


1990. En la presentació d’El telèfon, amb Montserrat Palau.


1990. Dinar literari, amb Joan Pascual. Foto: C. Fargas.


1991. Inauguració de la nova seu del CNLT, amb Concepció Calvet, Imma Bigorra, Arga Sentís, Carme Miró, Rosa M. Ibarz, Pili Mola i, al darrere, Adam Manyé, M. Jesús Clua i Enric Garriga.


Recepció d’Edicions 62, amb Sergi Belbel, Àlex Broch, Josep M. Benet i Jornet, Joan Casas i Vicenç Llorca


Recepció d’Edicions 62, amb Sergi Belbel, Àlex Broch, Josep M. Benet i Jornet, Joan Casas i Vicenç Llorca


Recepció d’Edicions 62, amb Sergi Belbel, Àlex Broch, Josep M. Benet i Jornet, Joan Casas i Vicenç Llorca


Recepció d’Edicions 62, amb Sergi Belbel, Àlex Broch, Josep M. Benet i Jornet, Joan Casas i Vicenç Llorca