1

Joan Cavallé Busquets neix el 28 de gener del 1958 a Reus, per culpa de Franco, diu; ell per gust hauria nascut a Alcover, el poble que duu a les venes, a l'ànima i al pensament. Alcover, punt de partida del seu itinerari vital i artístic, i punt de tornades, de records i de realitats abissals. També duu a la pell la seva germana, la Fina Cavallé, a qui adora, tendra i lluminosa com un àngel.
Diuen que l'Esfinx conté un enigma i que per això és de pedra, per por de revelar-lo, perquè aquells que l'observin no descobreixin els tresors i savieses que amaga, l'ànima viva dins la imatge ancestral. L'Esfinx, la definició del misteri per excel·lència, quin és l'enigma que amaga? Quina és la veritat que se'ns oculta als àvids mortals? Ni ho sabem ni ho sabrem mai, el rostre de l'Esfinx no canvia amb el pas del temps, de vegades ens sembla clissar-lo en algunes faccions, en el reflex esbiaixat d'uns ulls insomnes i ens hi apropem amb reverència, amb la certesa d'ésser davant d'un misteri irresoluble, d'abastar per uns instants alguna espurna mística. Però l'Esfinx ens traspassa amb la seva mirada fixa, intel·ligent, habitant una altra dimensió que ens és vedada. Aquest és el reflex que veiem en els ulls guspirejants de Joan Cavallé, en la mirada intensa, que contorba, que apropa i distancia, quins són els misteris que preserva aquesta ànima blanca? Com l'enigma de l'Esfinx no els descobrirem pas ara, però resseguint el seu periple vital podem fer un esforç per aproximar-nos a la seva inquietud atàvica, al seu hàlit de vida.
El trobem de nen a Alcover al si d'una família pagesa, tímid i introvertit, una timidesa que encara perdura en la generositat i innocència del seu tracte exquisit. Capbussat en la lectura d'aquell món fantàstic que li atansava la biblioteca del seu poble, que li permetia l'evasió i el transportava cap als universos meravellosos de l'escriptura, la literatura que de ben jovenet ja duia en ell com un espasme de vida. Als set anys fa la seva primera incursió en la novel·la, amb un projecte inacabat però no per això oblidat, viu en la seva imaginació d'artista. Als tretze, escriu la seva primera obra de teatre. Narrativa i dramatúrgia, doncs, l'acompanyen des del principi, des de les primeres passes de la consciència. Època primerenca de formació amb Sòfocles, Machado, Lorca, Shakespeare, Espriu, entre d'altres, i el seu Robinson Crusoe, que anys més tard retrobarem en un imaginari d'adult en la novel·la Rei de mi. Durant aquest període d'infantesa i adolescència ja guanya alguns premis literaris d'àmbit comarcal que es publiquen en revistes de Valls.
L'any 1975 acaba COU i es trasllada a Tarragona. Comença una activitat frenètica política, literària i dinamitzadora que amb petites pauses encara no ha clos, pacient i incansable. S'incorpora als estudis universitaris amb la carrera d'Història i s'instal·la en un pis d'estudiants amb uns companys que esdevindran amics inseparables, com Magí Sunyer, Jesús Figueres, Joan Masdéu, i Frank McGabhann, l'irlandès tocat per la deessa fortuna. L'any 1978 abandona la carrera d'Història i inicia els estudis de Filologia Catalana.
Durant el període 1975-1982 té una intensa activitat política, pertany a la Joventut Comunista i al PSUC, és membre del Comitè Executiu de la JCC, responsable de l'oficina parlamentària del PSUC els anys 1980 i 1981, participa en la fundació de l'Assemblea Democràtica de l'Alt Camp, en l'organització de la Marxa per la Llibertat i en la creació de la coordinadora de Clubs de Joves del Camp de Tarragona. Una activitat que combina amb les primeres petjades literàries amb el col·lectiu La Gent del Llamp. L'esperit inquiet que el defineix també el porta a l'àmbit de les arts plàstiques on col·labora a la revista de còmic Paradís. A aquesta època pertanyen els seus primers textos publicats fora de l'àmbit escolar. Jaume Vidal Alcover impulsa la revista Èpsilon. Quaderns de poesia, on inclou un poema seu. Però Joan Cavallé aviat abandona la poesia, per ser un gènere en el qual no se sent còmode, i conrea la prosa: el 1978 publica el conte "La mort del tàvec", a la revista La Gent del Llamp. I més tard "Punt i final", en una carpeta. "Les àligues tenen vertigen, però ho dissimulen", escriu a quatre mans amb Odile Arqué, a la revista Zenit, número 7, de La Gent del Llamp, i així es devia sentir aquesta àliga, amb un gran vertigen, de tanta activitat diversificada com abastava.


A la Sala Parroquial d'Alcover, recollint els Rei, amb Ramon Altès.


1966. A Alcover, el dia de la Primera Comunió amb els pares.

1966. A la processó de Divendres Sant d'Alcover, amb Joan Foguet, Josep M. Girona, Pere Jansat i Jordi Figueras.

91974. A Alcover, pintant pancartes, amb Joan Gomis i Jesús Figueres.   91975. A Valls, al festival de Sant Tomàs d'Aquino, amb Josep Dolcet, Àngel Aguilà, Ferran Ferré i Àngel Martínez.   9 1979. Colònies a Vallfogona de Riucorb.

 

 

L'any 1982 és un any de trencament respecte de l'etapa anterior. Deixa l'activitat política i s'estabilitza professionalment, aprova les oposicions i ocupa la plaça de tècnic de llengua catalana a l'Ajuntament de Tarragona. L'estabilització li porta la independència, s'instal·la en solitari i cerca nous horitzons, l'àliga emprèn un nou vol. Assisteix d'espectador a La comèdia de Santa BàĦrbara, dirigida per Pep Anton Codina, entronca amb la seva afició al teatre de jovenet i canvia de medi. L'Escola d'Art Dramàtic Josep Yxart serà el seu nou recer des del 1982 al 1985. Són tres anys absorbents, centra l'activitat literària en obres de teatre per encàrrec (de companys d'estudi, sobretot), algunes de les quals es representaran i més endavant seran publicades, com Entaulats. Continua la seva relació amb el col·lectiu La Gent del Llamp, que l'any 1982 reneix com a grup editorial; l'integren Magí Sunyer, Josep Lluís Savall, Toni Torrell, Fermí Roig, Odile Arqué, Anton Roca, Lluís Figuerola i Joan Cavallé. En aquesta època, publica alguns contes en revistes i llibres col·lectius.
A mitjan dels anys vuitanta s'intensifica la relació amb Jaume Vidal Alcover, qui esdevé clau en la vida literària de Joan Cavallé. Indecís, l'escriptor comença obres i no les acaba, troba que té tot el temps per fer-ho, no hi ha urgència i el pudor l'atenalla; Jaume Vidal l'esperona, l'insisteix perquè es presenti a premis, que doni obres per acabades i el 1985 perd la vergonya, es decideix a escriure la primera obra llarga acabada, L'espiral. Exercici d'autofàgia, amb la qual guanya el premi Salvador Reynaldos de Teatre el 1986, publicada el 1990 per l'Institut del Teatre. S'obre una llarga etapa que acaba en un castell de focs literari i trepidant l'any 1990: El telèfon (La Gent del Llamp), Senyores i senyors..., seguit d'Entaulats (Ed. 62), dos volums de traduccions, en col·laboració, de Samuel Beckett, Teatre complet I i Teatre complet II, una peça de les quals, Fi de partida, havia obtingut el 1988 el premi J. M. de Sagarra de traducció teatral. Tot apunta al dramaturg emergent, la narrativa queda en segon terme, encara que aquest mateix any publica un volum de narracions, Les flors verinoses (Ed. 62), finalista del premi Documenta el 1989, Punt i seguit, amb il·lustracions de Toni Torrell (La Gent del Llamp), i el conte "Cap del cabdell", dins Narradors catalans d'ara (El Mèdol) i dins 10 narradors (El Mèdol 1989). Anteriorment, l'any 1988, ja havia publicat el relat L'amor no és problema (La Gent del Llamp) i Camell de doble gepa (Ed. FV), llibre que combina proses diverses de Joan Cavallé amb aiguaforts de Francesc Vidal. Tot aquest vertigen d'escriptura, publicacions, premis i representacions d'algunes de les seves obres teatrals va acompanyat d'un canvi professional: des del 1989 és el director del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.
L'espectacular eclosió del 1990 es veu tallada per un fet que somou els fonaments vitals de Joan Cavallé, la mort del seu pare el 1991. És un any de reorganització en totes les esferes de la vida. Tanmateix, reapareix el traductor amb una brillant aportació: La mà esquerra, de Guy de Maupassant, publicat a La Gent del Llamp el 1992. I el 1993 un nou guardó, el premi Ciutat d'Alzira amb la novel·la Rei de mi, que recupera el seu Robinson de la infantesa, d'aquell univers idíl·lic en què el nen encuriosit es refugiava i s'evadia, un nou Robinson, però, de mans de l'adult, a qui agrada jugar amb les lleis de l'atzar, amb l'humor i que se sent seduït per la isolació del nàufrag.
Els anys següents es dedica preferentment al teatre amb diverses estrenes. El 1995 obté una beca del CDG de la qual surt Sèvres, no? (més tard rebatejada com a Dinastia Ming). El 1996 obté una altra beca, aquesta de la ILC, de la qual surt la novel·la Fira de Monstres (encara inèdita). El mateix any publica Dimes i l'altre amb il·lustracions de Toni Torrell a La Gent del Llamp; aquest mateix any es casa amb Consol Sivera i el 1997 neix el seu fill, Joan. Inicia un període en què es planteja fer una pausa en l'escriptura creativa que s'allargarà fins pràcticament a l'actualitat, a excepció d'algunes col·laboracions en llibres col·lectius amb la publicació de relats breus com "Sensacions", dins La ciutat pels carrers (Silva Editorial 2002), "Castell de cartes", dins Castellers (Columna 2005), i una traducció publicada a La Gent del Llamp, Els Pelicà de Raymond Radiguet, amb il·lustracions de Pere Espaàħol, el 1997, any que comença a dirigir la col·lecció Textos A Part. Teatre Contemporani d'Arola Editors i que en l'actualitat és la col·lecció de teatre en català de referència per als dramaturgs del país, col·lecció que obté el Premi de la Crítica Serra d'Or 2003.
Aquest és un període de canvis no tan sols pel que fa a la vida familiar, sinó també en la vida professional: el 1999 deixa el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona per ser el cap de gestió cultural de l'Ajuntament de Tarragona, tasca en la qual es capbussa, de manera que esdevé un revulsiu en la vida cultural tarragonina. Aquest mateix any obté el Premi de la Crítica Serra d'Or 1999 a la millor obra teatral publicada o estrenada l'any anterior amb Dinastia Ming. Continua la seva tasca d'editor amb La Gent del Llamp amb la important incorporació de Gabriel Guasch i la recuperació de Josep Antoni Baixeras. Tanmateix, la llarga etapa de silenci no deixa de donar els seus fruits i aquest 2006 ha aparegut un relat infantil, L'home que volia ser rei, que publica Cruïlla, entre altres, amb el qual s'obre una nova etapa creativa. Comptat i debatut l'Esfinx encara té misteris per revelar, enigmes per plantejar i una mirada llarga i intensa, qui sap si amb ànima d'àliga inquieta a la cerca de nous vertígens per descobrir... i, ah!, dissimular, perquè l'ombra de l'au a contrallum sigui ferma i serena. Bon vol en la nova matinada de llum.

Lurdes Malgrat Escarp
Tarragona, 2 d'abril de 2006