1

Dels agraïments

(Nota: les referències que hi ha a la part inferior dreta dels textos no es llegeixen; les acotacions són en cursiva; quan una acotació no és en cursiva, s'ha de llegir.)

Llum.

VEU EN OFF (Ramon):

Ningú en escena. Tres taules amb les seves cadires col·locades estratègicament en diferents llocs. Una llum molt suau il·lumina cada una de les taules.

Pausa.

Entra la LECTORA. Duu un quadern sota el braç.

Entra la MAGDA.

VEU EN OFF (Ramon):

Quan arriba al mig de l'escena, es detura. (La MAGDA va fent tot el que diu la VEU.) Busca amb la mirada un lloc on seure. Quan es decideix, va cap al lloc escollit i s'asseu. Posa el quadern sobre la taula i l'obre per una pàgina a l'atzar.

Pausa.

Llegeix.

MAGDA:

En començar, el teatre és completament buit i a les fosques. Ningú al pati de butaques i ningú, tampoc, a escena. Les portes són tancades.

Dimes i l'altre/"Troia", pàg. 13.

Entra RAMON. Duu un quadern a les mans, que va llegint per a si mateix. Quan arriba al prosceni, comença a llegir en veu alta.

RAMON:

EL FANTASMA
(fragment de conte inèdit)

Havia dormit profundament com en una caixa negra, sense somnis ni interrupcions, sense cap inquietud que alterés el ritme pausat del meu cor. De sobte vaig despertar-me, com en un obrir espantat dels ulls, i una llum matinal va envair-me. No havia sentit el despertador i vaig témer haver-me adormit. Excitat per la sospita, no vaig mirar res ni vaig provar d'identificar l'hora en el rellotge. Ràpidament em vaig incorporar. Va ser llavors quan vaig sentir aquell moviment circular interior, com un encongiment i com una expansió alhora, una mena de pressió a l'estómac i un estranyament del cos, que em va fer sentir com a pessigolles per tots els porus. Mai fins llavors no havia sentit una cosa com aquella i mai, pel que vaig veure, ho tornaria a sentir. Si hagués d'explicar-ho amb una sola paraula potser escolliria electricitat, perquè era l'única experiència meva que hi tenia alguna cosa a veure, com una mena de corrent galvànic, semblant al d'aquell dia llunyà de la infantesa quan vaig col·locar dos dits a l'endoll i un frenesí inesperat, amb tremolins per tot el cos i una sotsobra inquietant va posseir-me. Però ja veia o notava que el cas d'ara era ben diferent, més profund i dolorós, com si alguna cosa em sortís de l'interior i es vessés cap enfora. Se'm va acudir la imatge de l'espellament d'un conill, que jo havia vist tantes vegades, sobretot pel que tenia de girar la pell, com un capgirament, i mostrar la carn viva. Allò va durar uns segons, no sé quants, i després tot va tornar a tranquil·litzar-se.

El que ara veia, però, encara era més horrible. La cambra no estava il·luminada per cap claror matinal, sinó per una penombra. I jo no m'havia alçat, sinó que jeia perfectament estirat i embolicat, amb els ulls closos. Era exactament així com em veia, amb la gira del llençol correctament doblegada, el cobrellit regularment adaptat al cos, la cara mirant al sostre. Si jo era aquell, qui era jo? Si estava estirat al llit, probablement adormit i amb els ulls closos, costava de creure que també fos jo qui, des d'algun lloc de fora el llit, em pogués veure. I tanmateix no podia ser d'altra manera. Qui, sinó jo, podia sentir la sensació de ser jo? Resultava més fàcil de creure que aquell cos estirat no fos jo, encara que se m'assemblava extraordinàriament. Vaig tenir un moviment reflex d'endur-me les mans a la cara per comprovar si algú m'havia robat la fesomia, però les meves mans o allò que jo creia mans només van trobar un buit, o menys que un buit, ja que en realitat tampoc no hi havia mans, només una ombra d'allò que havia estat, reflex del cos que encara dormia.

En aquest punt ja no vaig trigar a comprendre el que realment passava: jo m'havia mort i ara jo ja no era aquell cos, sinó només el seu fantasma.

De tot això que explico han passat molts anys. El meu cos va ser enterrat i la cambra que em va veure viu per darrera vegada ha canviat d'aspecte. L'únic que hi continua igual sóc jo, eternament aquí, com un eco del que vaig ser, ressonant tènuament entre aquestes parets i incapaç de sortir-ne.

RAMON s'asseu.

MAGDA:

Ets tu, Frank? No cal que diguis res. Et pressento. No se m'ha esborrat encara la teva imatge darrere els vidres. Saps que no pot esborrar-se'm i això és la teva força. No importa que siguis lluny, allà on siguis, no importa. Tothora i en tot moment et tinc al meu costat com un gos al seu amo. Com un gos que fa companyia al seu amo. Si l'amo mor, la vida del gos perd tot el seu sentit. I tu també, Frank ¿quin sentit tindria la teva vida si jo fós morta? Mentre jo sigui viva tu també ho seràs, ja ho sé, no importa que siguis mort. Des de la teva mort, ets viu mentre jo sigui viva. Per això sempre et tinc al costat, vigilant-me. Ja sé que no em vols cap mal, només vigiles i no intervindràs en cap moment. Però la teva presència constant m'ofega, Frank. La teva presència amorosa, la teva presència ineludible em mata, Frank. Deixa'm estar, Frank! Deixa d'una vegada per totes de pensar en mi!

El telèfon, pàg. 26

Durant aquesta intervenció de MAGDA, ha aparegut l'AUTOR, que acaba d'escoltar-ho a peu dret. Després, fa una indicació perquè RAMON llegeixi.

RAMON:

Si és possible condensar en una paraula la meva situació emocional a partir de llavors, aquesta paraula és aclaparament. ¿Com és possible que la mort arribi sense manifestar-se, que prengui possessió d'un cos pacíficament, que adopti una aparença de vida tranquil·la? O potser és això, potser és que la mort de debò, la mort autèntica, la mort radical, no pot donar senyals de vida.

Les flors verinoses/"L'última copa", pàg. 68.

AUTOR:

Gràcies. Moltes gràcies.

S'asseu.

AUTOR:

Ara em toca a mi.

Llegeix:

Aquests textos que acaben de sentir són brevíssimes mostres de coses que he anat escrivint durant tots aquests anys. Encara que entre tots els fragments hi ha una certa similitud temàtica, en realitat són obres molt diferents, radicalment diferents en tots els sentits. Començant per l'últim que hem llegit, hi ha fragments d'un conte publicat el 1990, una obra de teatre estrenada l'any anterior, un conte inèdit i una acotació que pertany a una modalitat expressiva que he practicat des de fa temps i que anomeno teatre imaginari.

A mi m'agradaria que aquest acte d'avui fos una mica així com ha estat fins ara. Anar-los presentant alguns fragments de textos a través de la veu dels amics Ramon Simó i Magda Puyo, que avui s'han avingut a deixar el seu lloc habitual entre les bambolines o vora la taula de llums, i s'han instal·lat, amb mi, a l'escenari. Tanmateix, suposo que defraudaria algunes expectatives si jo no intervingués una mica per parlar de mi mateix. Intentaré, doncs, no defraudar-los, però amb el compromís d'interrompre el mínim possible.

Per començar, em faig la primera pregunta que se sol fer a un escriptor. Aquesta pregunta és: per què escriu. O potser encara millor: escriu? Realment escriu? O potser només gargoteja idees i pensaments en un tros de paper blanc. O potser només combina quatre situacions i quatre personatges com un paleta que barreja arena i pòrtland. Escric, jo? I si escric, per què escric?

A mi m'ha costat sempre sentir-me o identificar-me com a escriptor. Pot semblar estrany, perquè, de fet, sóc autor d'un llibre de narracions, dues novel·les, un relat infantil, nou obres de teatre, dues peces per a titelles, dos llibres de proses diverses, quatre llibres d'estudis i investigacions, més quatre volums de traduccions, dos d'ells en col·laboració, sense comptar articles de premsa, pròlegs, textos per a catàlegs d'artistes i un cert etcètera. (Tot plegat, més o menys, 25 títols.)

La realitat és aquesta. He escrit tot això i, tanmateix, quan algú em diu “escriptor", noto la mateixa sensació de quan t'emproves un vestit que et va gran.

Ja no dic què passaria si em definissin com a poeta.

Perquè la raó d'aquesta dificultat a reconèixer-me com a escriptor és el respecte. No el respecte entès com una part de les bones maneres, sinó el respecte com a derivació d'una certa inseguretat i basarda.

Suposo que tot ve de quan, de petit, em vaig fer, sense saber com, jo que era –i sóc– fill de pagesos i que vivia en una casa on no hi havia llibres, llevat dels escolars dels meus pares, em vaig fer, dic, un empedreït lector, ja de ben menut, i, per tant, un adorador del noble ofici d'escriure. Recordo com, ja de ben petit, l'escriptura se m'associava a alguna cosa pròxima a la divinitat, amb una aurèola pròpia, no en debades l'escriptor crea, dota de vida uns personatges, inventa uns mons. Aquelles primeres lectures –Vint mil llegües de viatge submarí, L'illa del tresor, La màscara de ferro, L'últim mohicà, Viatge al centre de la terra, Gengis Khan, Príncep i captaire, etc., tot en castellà, naturalment, l'únic text en català que en aquella època havia arribat a les meves mans era Lo trobador català, de Bori i Fontestà– van fornir-me una imatge ideal de l'escriptor. Evidentment, jo podia escriure. De fet escrivia des dels set anys, quan vaig inventar-me una història d'amor i odi a la frontera entre la Xina i Mongòlia, però no podia aspirar a ser escriptor. Aquest era un privilegi dels déus. A més a més, en tenia proves: al meu poble no hi havia cap escriptor. Hi havia paletes, ferrers, fusters, electricistes, flequers, costureres, modistes, pedrapiquers, pagesos, mestres, metges, farmacèutics, empresaris, fins i tot algun periodista... però cap escriptor amb majúscules. A mi, en aquell temps, em va passar pel cap de ser paleta, flequer, fuster i més endavant mestre, però en absolut escriptor.

Recordo un moment de la meva vida. Devia tenir uns dotze anys. Les meves lectures havien evolucionat. D'una banda, a l'institut em feien conèixer Sòfocles, Shakespeare, Molière, Cervantes, Ausiàs March. D'altra banda, al meu poble havien obert una biblioteca i jo m'anava capbussant en la lectura de, entre altres, Dickens, Hugo, Cela, Waltari, l'enciclopèdia Espasa. Els dissabtes i les vacances acompanyava el meu pare al defora i fèiem veure que l'ajudava en alguna feina, generalment arrencar herba, traginar pedres o regar les plantes. S'havia estès el costum, entre els pagesos, de treballar tot escoltant la ràdio. Un dia vaig sentir una notícia impactant: A Anglaterra, una nena de 12 anys, és a dir, els meus, s'havia fet famosa pels llibres que publicava, llibres que no tan sols li permetien de subsistir sinó que s'havien convertit en el recurs vital de tota la família.

Se'm van obrir uns ulls com taronges. Perquè aquella nena devia ser com jo. Una nena de dotze anys no podia ser una divinitat encimbellada en cap torre de vori. Una nena només pot ser una nena i si aquella nena era escriptora, volia dir que ser escriptor estava a l'abast de qualsevol que s'ho proposava.

Malgrat aquesta anècdota, d'aquí no va derivar-se la convicció que jo pogués ser-ne. Allò que li passava a aquella nena només devia ser possible en els vastos dominis de la llengua anglesa. A més a més, molt poc temps després d'aquest esdeveniment, em col·locava a l'extrem oposat d'aquesta possibilitat. Malgrat que l'única llengua que m'havien ensenyat a escriure era el castellà, i en castellà vaig escriure les primeres ratlles, de sobte vaig adonar-me, o va semblar-m'ho, o vaig tenir-ne la convicció, que havia d'escriure en català, sense pensar que m'instal·lava en el territori mític d'una nació imaginària que mai no havia existit i que potser mai no seria possible.

Fa senyal perquè RAMON llegeixi.

RAMON:

LA MORT DEL TÀVEC
(fragment)

MAGDA:

Mentre la Lluïsa arribava al peu mateix de l'escala, havia passat prou temps perquè el cotxe blau-verd que pujava lentament pel carreró doblegués la cantonada i mostrés el morro lluent, just en el moment que l'avi Tano, assegut al pedrís saldonenc vora el llindar de la porta, atiava de nou la pipa amb un pansit branquilló d'olivera. L'automòbil avançava amb gran parsimònia, arrapant-se als fiters, fent saltar els còdols del lloc precís on va deixar-los l'última riuada. La Lluïsa, escardalenca, blanca, cua-de-cavall sobre l'esquena, posava la mà damunt la barana de ferro forjat amb figurines de flors i de bèsties i reposava esbufegant del camí fet amb la galleda plena d'aigua des de la font del pati fins a casa seva, la més alta del poble si no comptem l'església i ca l'Andico, un home estrany, de costums severs, gasiu com pocs i d'escàs veure.

[...]

La Lluïsa portava una bata fins al genoll, rosa i blanca, amb un fistó negre a la banda de baix, brodat curosament per la padrina a la vora del braser una tarda d'hivern, plujosa i trista com totes les tardes d'hivern del poble, quan el carrer semblava un riu i l'aigua penetrava a les poques cases que tenien l'entrada a peu pla. [...]

Un tavanc voltava, impenitent, el cos adust de la Lluïsa amb un zumzeig empipador, el recorria amb rapidesa, inspeccionant-ne les parts per veure on la carn fos prou molsuda i extreure'n el dinar. Es recargolà pel coll llarg i estilitzat, lleument decantat endavant, pujà per la cara vermella i intentà parar-se a la comissura dels llavis d'on va ser expulsat amb un àgil moviment. Després, recorregué la sina, quasi plana, i baixà en picat sense aturar-se ni tan sols –possible oblit– en els braços ossuts que tenia arromengats. Amb una maniobra inesperada torçà la direcció i inicià una aventurada penetració per entre les cames, amb els mil ulls, enfosquits per la roba, atentament fixats en l'entrecuix ara immòbil, mig amagat per la carn, en aquest punt força abundosa. El crit elefantí de la Lluïsa [...] paralitzà l'escena momentàniament. La gota de saliva que relliscava per la barra de l'avi s'aturà, indecisa, replantejant-se el camí i, potser, pensant en la fi que li esperava, assecada en el vellut antic del seu amo.

RAMON:

Al cap de poc, reaparegué el tavanc amb un deix de victòria, engreixat de nova sava [...].

La Gent del Llamp, núm. 1, 1977.

AUTOR:

Això que acaben de sentir és un fragment d'un conte que vaig escriure cap a 1977. Llavors tenia 19 anys i encara no era major d'edat. Escriure, feia ja molt de temps que escrivia. De ben adolescent que projectava retaules del flautista i grans novel·les socials. Però no els entretindré ara amb aquestes escaramusses infantils, la referència a les quals no ha tingut altra intenció que la de fixar una data. Dels vuit als divuit havia estat un infant-adolescent que ho llegia tot (de Quevedo a Espriu, de Garcia Lorca a Beckett, passant per les aventures de Tintín o una novel·la eròtica que vaig trobar un dia al fons d'un barranc) i que provava d'escriure tota mena de coses. Però als divuit ja era una mica universitari i bastant agitador. La Universitat podia esperar, però l'agitació, no. Vaig viure intensament aquella època de reunions clandestines, pintades a les parets i octavetes escampades a la claror d'una matinada grisa. Escriure m'agradava molt. Però podia esperar. Hi havia un carpe diem que ho contaminava tot, de la política a la gramàtica. El fet mateix d'escriure es regia per l'exigència de l'immediat. Calia un text per a una revista, per a un acte, per al catàleg d'un artista. Hi havia tantes coses a fer, que no tenies temps de fer res. Res a fons, vull dir. L'energia literària s'escolava per les escletxes de tots els activismes, el juvenil, el cultural, l'universitari, el polític. Vaig participar en el Congrés de Cultura Catalana, en el Congrés de la Joventut, en la fundació del Centre d'Estudis Alcoverencs, en la fundació de la cordinadora de clubs de joves del Camp de Tarragona, en l'organització de la Marxa de la Llibertat, en la fundació de més d'una assemblea democràtica i, pel que fa als temes més vinculats amb l'acte d'avui, en la posada en marxa de la revista Paradís, dedicada al còmic, i del col·lectiu La Gent del Llamp, que encara dura. Mentrestant, els meus amics, alguns dels meus amics, anaven entenent, ja, que la literatura no és només explosió dels sentits i arrauxament de la sintaxi, sinó que exigeix treball i constància, continuïtat i rigor. Alguns d'aquests amics anaven posant les pedres a una obra que aniria fent-se sòlida i que, amb els anys, esdevindria poderosa. Jo, en canvi, no em sentia acuïtat per cap pressa. Creia que tenia tot el temps del món i que l'obra que jo havia d'escriure estava feta d'una matèria que encara havia d'inventar-se. Sabia, o intuïa, o em pensava saber, sense saber-ho massa bé, o potser equivocant-me, que havia de llegir molts llibres, encara, i viure algunes vides més, i conèixer més persones, abans de llençar-me de ple a la literatura.

MAGDA:

Una novel·la és com un cabdell, per molt embrollat que estigui. Per això el Marc s'entesta a trobar-ne un dels caps i pensa que a partir d'aquí la resta vindrà sola.

RAMON:

El cap, és a dir, l'origen, el punt d'arrencada o de partida pot ser qualsevol cosa,

MAGDA:

...un personatge,

RAMON:

...un fet,

MAGDA:

... una idea o simplement

RAMON:

... un mot.

MAGDA:

Cada element en porta un altre i així, per simpatia, rebuig o col·lisió es va teixint el cos de l'obra escrita.

RAMON:

El Marc ja porta una hora rumiant-s'hi i ja ha omplert el primer full amb paraules sense sentit i dibuixets evasius. A dalt de tot diu

MAGDA:

...ARA

RAMON:

...i a sota ha escrit

MAGDA:

... maduixa.

RAMON:

En un racó, un ull vigila tota la plana.

MAGDA:

Traça una diagonal, de dreta a esquerra i de dalt a baix;

RAMON:

...pel pendent, un cargol treu banya.

MAGDA:

Bidell,

RAMON:

...bedell,

MAGDA:

...vedell.

RAMON:

A sota de l'ull ara es perfila un nas estret i silenciós.

MAGDA:

Una persiana s'aixeca, una cafetera xiula, la dutxa raja amb violència, el telèfon sona reverencialment mentre la Marta es repassa els llavis abans de sortir.

RAMON:

Qui és, la Marta? Qui l'ha invitada en aquesta història no començada?

MAGDA:

“Bon dia, és aquí que fan històries? Necessiten algú per omplir un forat? Miri, veurà, una servidora sap fer força coses. Puc fregar plats, per exemple. ¿Què li sembla si frego plats i de sobte sento un crit que em glaça la sang a les venes? Sé esglaiar-me amb facilitat. Llavors surto corrents i trobo l'electricista espeternegant per terra. O un cap de bestiar al peu de l'escala. Puc veure com fuig l'assassí del metro. Sóc un bon testimoni. També podria fer un jurament en fals. O deixar-me violar. No ho sé, vostè mateix, aquí em té pel que convingui. No he tingut grans papers en importants novel·les, però tot el que he fet fins ara ho he fet prou bé i els autors no n'han tingut cap queixa. Si a la seva obra ha de sortir una escena d'hotel, poso per exemple, jo puc ser una cambrera. O la telefonista. Què li sembla la telefonista? La telefonista és una peça clau de moltes històries i mai no ha estat ben atesa. Puc fer, si li agrada, una telefonista perfecta. En quedarà content."

RAMON:

El paper ha anat a parar a la paperera. Arriba un moment que tot allò que hi vas escrivint o dibuixant més que suggerir-te, t'empresona. El teu cervell llavors sobreïx de maduixes que proven d'associar-se a cargols bovers...

MAGDA:

...mentre una Marta vestida d'astronauta cavalca un vedell en miniatura.

RAMON:

El vedell mugeix i els cargols s'espanten.

MARTA:

La Marta cau d'esquena i esclafa les maduixes.

RAMON:

Un suc vermell i llefiscós surt de la dutxa...

MAGDA:

...i un senyor que es diu Badell despenja el telèfon.

El cap del cabdell, pàgs. 50-51.

AUTOR:

Aquest text pertany a una novel·la inacabada que, precisament, parlava de novel·les inacabades, dels esforços gegantins que algú que vol ser escriptor ha de fer per ser-ne. Durant molts anys jo vaig ser això. Algú que intenta escriure però que només assoleix el cim del registre curt, el text immediat amb destí a omplir un buit, però que s'estavella contra la dispersió quan intenta la cursa de fons d'un llibre convencional. La clau que va obrir el pany que va acabar amb aquesta situació van ser els premis.

Conec els premis per totes bandes. M'hi he presentat, alguns els he guanyat i d'altres no; n'he organitzat i, també, he estat jurat en una bona colla. N'he vist en primera línia els encerts i també algunes falsedats. Malgrat tot, sempre els he defensat com un dels pocs mitjans, entre nosaltres, perquè algú que vulgui publicar pugui fer-ho, sense necessitat d'arrossegar-se per despatxos d'editors, si no té l'entrada assegurada per bons contactes o altres raons.

Durant els meus anys d'institut, a Valls, m'havia presentat en alguns concursos adreçats a la meva edat. Curiosament, després, quan la literatura començava a prendre cos a les meves venes, vaig deixar de fer-ho. Entre els 17 i els 27 anys no em vaig presentar en cap. En canvi, en aquest període vaig posar-ne algun en marxa. Organitzava premis i no em presentava en cap per una curiosa predisposició al factor organitzatiu que m'ha acompanyat sempre, encara avui. El culpable que trenqués aquesta situació va ser Jaume Vidal Alcover que em va exhortar a presentar-me. “Encara que t'equivoquis", em va dir, “escriu i presenta't a premis. Serà l'única manera d'aprendre i d'avançar". El 1985 vaig enllestir la meva primera obra llarga, L'espiral. Exercici d'autofàgia. La vaig presentar al premi Ignasi Iglésies i no vaig guanyar. Tot seguit, la vaig presentar al premi Salvador Reynaldos, que era el nom que llavors tenia el Recull de teatre. Aquest sí que el vaig guanyar. El mèrit, amb tot, era relatiu, perquè no s'hi havien presentat gaires obres. Poc després d'aquest primer èxit, una amiga em va empènyer a presentar-me al premi Josep M. de Sagarra, l'únic que es dedicava llavors a la traducció. Ella sabia que jo tenia una traducció enllestida de Samuel Beckett, Fi de partida. En un primer moment vaig dir que no, perquè jo no m'he sentit mai traductor. Traduïa només amb la intenció d'aprendre. Considerava, i considero, que una traducció comporta una lectura molt atenta i detallada. Al final, encara no sé com, m'hi vaig presentar. I vaig guanyar. Aquí, les coses no eren com en el premi de Blanes. Al Josep M. de Sagarra s'hi havien presentat moltes obres, crec que vint o trenta, i a més entre els finalistes hi havia alguns noms prou coneguts. Per què vaig guanyar jo? Encara és un misteri que no he pogut resoldre. El mateix any havia enllestit un primer recull de contes que vaig titular Les flors verinoses. Era una obra desigual, com sol passar en les primeres obres, en què aplegava contes escrits entre 1983 i 1988. El vaig presentar al premi Víctor Català i va quedar finalista. Em van dir que no m'havien donat el premi perquè l'altre finalista era una senyora gran i potser era una de les darreres ocasions que podria guanyar-lo. L'any següent vaig presentar-lo al premi Documenta. També vaig quedar finalista. El va guanyar Lluís Anton Baulenas, que després ha fet bona carrera com a novel·lista. Decididament, Les flors verinoses no tenien sort. O sí. L'obra va ser publicada i, durant unes quantes setmanes, va figurar en aquestes curioses llistes de llibres més venuts. Una cosa que no s'entén perquè al cap de deu anys l'editorial va llençar les existències no venudes. I no eren poques. Totes aquestes coses, esdevingudes en molt poc temps, van fer que, cap a finals dels anys vuitanta, se m'obrissin unes quantes portes.

RAMON:

LA MOSCA
(acte de teatre imaginari)

L'escena és totalment buida. Entra, per la dreta, una mosca com qualsevol altra. Un fons de llum blanca la persegueix i la fa visible. El dípter evoluciona amb moviment il·lògic. Planeja, cau en picat i s'alça, amunt, de nou. Fa giragonses en l'aire i dribla obstacles inexistents. Zigzagueja, ondula, frena, accelera. Ara avança com una fletxa, ara es detura de sobte i emprèn un retrocés pausat. Tot plegat ho fa amb l'única intenció de marejar el públic. Quan ho assoleix i espectadors i espectadores fan cua per entrar al lavabo, la mosca –amb aires de victòria– surt per l'esquerra.

Camell de doble gepa.

AUTOR:

En aquesta breu escena, que vaig escriure el 1989, hi ha enclosa l'essència de la teatralitat. Hi és tot. Hi són l'escenari i el públic. Hi apareixen la il·luminació i el moviment. Hi ha també el personatge, encara que sigui una insípida mosca. I hi ha també el conflicte. Em diran que aquesta obra és irrepresentable. I jo els diré: Segur? Tot això procedeix d'unes reflexions que no són meves del tot, sinó que he heretat d'autors que m'han precedit més de cent anys, autors com ara Maeterlink, que deia que el poema dramàtic no pot representar-se perquè en la concreció intrínseca a tota representació es trenca l'ideal d'aquesta representació, que ens hem imaginat mentre llegíem. Per això se'm va acudir, en algun moment, la idea d'escriure textos per representar idealment, en sentit platònic, és a dir, imaginàriament. El cervell esdevé, llavors, l'escenari; el bulb raquidi vindria a ser la maquinària escènica; el còrtex podria ser el teler amb tots els focus. Teatre irrepresentable a la realitat, però no per això menys teatre i menys cenyit a les normes i a les convencions teatrals. Vegem-ho.

S'apaguen els llums.

VEU DE MAGDA:

A les fosques, una llum comença a espurnejar, amb el típic soroll de curt circuit. Després, torna la fosca total. Se senten corredisses, cops a la porta, passes baixant escales i panys que s'obren. S'intueixen volums que es mouen sobre l'escenari. Se sent un xoc entre dos cossos que cauen a terra, feixucs. A penes s'insinua una queixa. Tot seguit, es fa el silenci.

S'encenen els llums.

AUTOR:

Però el teatre no sap quedar-se reclòs entre els dos parietals i surt a la realitat per fer-se físic i per corrompre's. El teatre que he escrit i he representat ha provat diversos llenguatges i jo mateix he intentat jugar diferents papers en el procediment de construcció de la peça. He après que determinades coses no poden fer-se. M'he donat algunes trompades, contra públic, crítics, actors, directors i contra mi mateix. També l'he encertat, crec, alguna vegada. Una de les conviccions més importants que s'han derivat de tota aquesta experiència és que el treball del dramaturg ha de comptar necessàriament amb la complicitat de tots els altres agents que intervenen en la representació. Una obra bona es pot convertir en un fiasco de representació si tots els seus participants no juguen al mateix joc.

Amb L'espiral. Exercici d'autofàgia vaig intentar posar en un mateix sac algunes de les tendències més significatives de la postguerra ençà: l'existencialisme d'un Sartre o un Camus, el teatre de l'absurd, sobretot en la línia de Beckett, i, junt a tot això, la dansa teatre, que jo coneixia sobretot de Pina Bausch, però que tenia un exemple ben a la vora, amb L'Arc de Teatre, la companyia que dirigia Esteve Grasset i que integraven Joan Pascual, Marta Grau i Juli Cantó, entre altres. Precisament amb una derivació d'aquella companyia, Zàlata Teatre, vaig muntar Senyores i senyors..., estrenada a la Fira de Teatre de Tàrrega de 1990, un treball fet a mida de l'actor, Joan Pascual, que va ser la meva millor experiència de treball en sala. També basada en el treball en sala, va ser El telèfon, estrenada a la Sala Beckett el mateix any, una obra escrita per a Mercè Anglès, que va ser la meva única experiència com a productor, director i autor de l'obra, en la qual vaig trobar la col·laboració, a més de l'actriu, d'amics com Toni Torrell, Oriol Grau, Pere Sagristà, Ramon Simó, entre altres. Ara, segurament l'obra que, segons el meu parer, va tenir un resultat final més rodó, més satisfactori, si tenim en compte tots els factors (públic, crítics, conseqüències, etc.) va ser El concurs, un encàrrec del Centre Dramàtic de la Generalitat, que va dirigir Pere Sagristà i que van interpretar Jordi Boixaderas i Lali Barenys en la seva estrena, el 1994, al Teatre Romea.

RAMON:

Hi ha una bala a la recambra. Una sola bala. Disparada al cor... Disparada al cap.... Disparada on calgui, allà on el seu efecte sigui fulminant... Si ara jo pitjo el gallet... pam! La vida d'un home... d'aquest d'aquí al davant... un senyor... un autèntic senyor... està sentenciada. Defensa pròpia! Ell... fumava. I si no fumava, es perfumava i desprenia una pudor insuportable. O potser... potser... badallava insistentment i amb desconsideració... Tant se val el que fes. Molestava! I això és prou greu perquè em defensi, perquè faci valer els meus drets... Cal que em defensi de tot aquell qui és viu.... Tot és permès, absolutament tot, i jo disparo.

Senyores i senyors..., pàg. 36.

MAGDA:

De vegades, penso que em pensen. Desperta, em ve com la sensació que sóc només un somni, que no existeixo, com si fos només el pensament d'algú. Algú que sempre em té al pensament i no em deixa ni un moment de repòs. Algú que em vol només per ell i per això tothora em pensa. Em té tancada en el seu pensament i no deixa escapar-me'n. Decideix les paraules que han d'anar a la meva boca, els moviments que he de fer a cada pas, els sentiments que em preocupen... Si ara jo dic el que estic dient no és perquè ho vulgui dir, perquè hagi pensat lliurement dir-ho, podent-ho no dir, sinó perquè algú, aquest algú que no sé qui és ni tan sols ho pressento, vol que jo vulgui dir-ho i m'ho fa voler dir. Algú que em fa protagonista d'una història que desconec, de la qual només sé que sóc aquí, que el meu nom és Glenda, que hi ha un Frank, que tot això és ple de pistes que no em duen enlloc, que només aquest telèfon silenciós podria contestar-m'ho. (Pausa. Al telèfon.) Per què no em dius alguna cosa?

El telèfon, pàg. 34.

RAMON:

Al llarg de l'obra, intermitentment, se sent el so escanyat de l'ascensor o el raig incontrolat dels desaigües.

Estranyament estrany.

MAGDA:

Barelli? Sí. Una pizza, sisplau. Per dos. Amb salsitxes i ou. I força formatge. Si pot ser ben prima, sí. No, res més. Berta Bric, avinguda del President Unghazi, 14, pis vint-i-tres, porta F. Dos-cents trenta-u, setanta, setanta. Molt bé. Espero.

Dinastia Ming, pàg. 11.

RAMON:

No sap que els morts no hi senten? Per què truca, doncs? És mort i ben mort, aquest. Ha mort i se li ha escapat; ho sent? Se li ha escapat!

L'espiral, pàg. 22.

MAGDA:

L'ombra de la catedral es projecta sobre el pati de butaques i amenaça silenciosament els espectadors.
(Inèdit.)

RAMON:

I és clar que sóc físic! Però què es pensava, vostè? O és que no em veu? O és que potser no em sent? O és que allò que veu i sent no és físic? Si em veu, veu unes formes i uns colors i aquestes formes i colors són producte de la reflexió de la llum. I això és físic. Si em sent, d'algun lloc, d'algun òrgan fonador, d'algun esòfag amb les seves cordes vocals, amb la seva glotis i epiglotis, amb la seva gargamella i la seva llengua i tot plegat deu sortir, la meva veu. I això és físic. És clar que sóc físic!

Estranyament estrany.

MAGDA:

Per què l'ha apagada, la ràdio? Li fan mal les orelles, potser? Sempre passa el mateix! Encén la ràdio, la sentim uns quants minuts... una alenada d'aire fresc que ens desvetlla... Ens recorda que més enllà d'aquestes parets grises, d'aquesta porta de fusta, d'aquest sostre asfixiant, hi ha el carrer. Que allà la vida continua, sense nosaltres.

L'espiral, pàgs. 18-19.

RAMON:

Crec que el món és una barreja d'homes i dones que no tenen res a veure entre si. La gent s'ajunta per aproximació. Li llesco pa? Coneixen algú, de més o menys joves, i s'hi casen... Tingui. ...ignorant si hi ha, com de fet és segur, algú que els convingui més. Per tota la vida! Vi? No saber esperar! A mi em sembla que un no pot casar-se així com així amb el primer que troba. Salut!

MAGDA:

No, és clar... Salut! Amb el primer, no.

RAMON:

Esperar, esperar, fins que apareix la persona. Jo crec que en algun lloc del món, sempre!, hi ha algú que és la teva parella perfecta.

MAGDA:

Ja.

RAMON:

Algú que està destinat a tu.

MAGDA:

Sí.

RAMON:

Algú que és la teva mitja taronja.

MAGDA:

Potser.

RAMON:

I has d'esperar fins a trobar-la.

MAGDA:

Això no ho sé.

RAMON:

Encara que visqui a la Indoxina.

MAGDA:

I si no la trobes?

RAMON:

O a Honolulú.

El concurs.

MAGDA:

Des del primer moment, quan he entrat aquí acompanyant el comissari, alguna cosa m'ha fet pensar... Surava en l'aire un ambient, no ho sé... estranyament estrany. Saps què vull dir-te? Com un vapor. Com si l'aire estigués habitat.

Estranyament estrany.

AUTOR:

Cap al 1990 va passar una cosa ben curiosa. De sobte, algú com jo que s'havia entretingut per diversos camins secundaris, algú que es confessava que no tenia pressa, algú que deia que encara tenia moltes coses a aprendre i que no volia precipitar-se, aquest algú, és a dir, jo, en poc més de dotze mesos va publicar cinc libres i va estrenar dues obres de teatre. Era excessiu. Perquè això volia dir, automàticament, que començaves a generar expectatives al teu voltant. Els diaris en parlaven. I jo crec que en parlaven massa. Els editors s'atrevien a dir què havia d'escriure a partir de llavors. Em deien: “Ara et toca una novel·la." I suposaven com havia de ser aquesta novel·la. En canvi, jo no tenia gaires ganes de fer allò que se suposava que havia de fer. A més a més, en aquell moment, 1991, va morir el meu pare i, tot plegat, va comportar un replantejament de moltes coses.

RAMON:

Estic cansat, molt cansat, m'he passat tot el matí arrencant faveres. Hi havia moltes faveres. Com és que en vam plantar tantes? Tot eren faveres i jo, tot sol, arrencant-les. On t'havies posat? El Sebastià també tenia moltes faveres, m'ha dit que això no li havia passat mai, que com més n'arrencava li tornaven a créixer i quan es girava, per allí on havia passat estava altra volta cobert de faveres. Ho saps, tu, què passa enguany amb les faveres?

Rèquiem.

AUTOR:

Com a primer pas, després d'aquest replantejament, vaig decidir que escriuria una obra amb l'únic objectiu de donar-me gust a mi. Una obra concebuda com un joc. Una obra per passar-m'ho bé escrivint-la. Diuen que les tragèdies les escriuen persones que vessen felicitat per totes bandes. I que les comèdies solen ser producte de persones tristes. Devia ser això. Vaig escriure Rei de mi, una versió moderna i autòctona del mite de Robinson Crusoe. Vaig llegir dotzenes de ròbinsons i vaig divertir-me. Del mite de Ròbinson me n'atreien moltes coses. En primer lloc, tots els atzars que s'encreuen en aquella illa solitària: el nàufrag sempre té la sort de salvar-se en una illa més o menys tropical, on hi ha de tot, i a més a més amb la companyia d'uns quants baguls on pot trobar allò que no li proveeix l'illa. En segon lloc, el desplegament de la inventiva cientificotècnica, que tan agradable se'ns havia revelat, des dels invents del professor Franz de Copenaghe fins a la rauxa tecnològica de L'illa misteriosa, de Verne. En tercer lloc, la connexió d'una illa deserta de sobte habitada per una persona civilitzada, amb la idea d'Utopia; no és casual que la meva illa tingués forma de croissant, com la de Thomas Moore. Per últim, la construcció d'un ròbinson d'avui i autòcton em servia per riure'm de dues coses: de nosaltres i de la idea de progrés històric. Va ser amb aquesta obra que vaig guanyar el premi Ciutat d'Alzira de novel·la 1993.

RAMON:

Si hagués volgut amagar-me, si hagués pretès fer-me fonedís com aquell que, volent desaparèixer, contracta un assassí i escenifica la seva pròpia mort, perquè així no el busquin; si hagués volgut estar sol, aïllar-me dels meus semblants, per no haver de retre comptes a ningú, ni justificar-me a cada passa, mal em temo que no ho hauria aconseguit. Algú, segur, algú que segur que m'estima; algú que vetlla per mi; algú que es preocupa per la meva seguretat, el meu interès o la meva hisenda; o tal vegada algú que vetlla per tots, o algú que vetlla per ell mateix, les forces de seguretat del meu país, l'espionatge internacional o bé la màfia, segur, algú de tots aquests o potser un altre en qui no penso, algú hauria sabut trobar-me. La institució del naufragi, a finals d'aquest segon mil·leni, ha perdut prestigi. ¿Quina illa del mar és prou apartada, i prou feréstega, i tan esquerpa que no l'habitin, mal sigui un pintor extravagant, un milionari excèntric o un terrorista islàmic, sense comptar que també podria haver-hi algun indígena per mostra? ¿És que hi ha alguna costa habitable que s'hagi escapat a la ullera voraç de l'allargavistes? I allà on no arriba la ullera, aquell territori que vaixells i avions no saben veure per mor d'estranys corrents marins o aeris, que els n'aparten, allà encara hi penetra, incògnit, l'ocel escrutador d'algun satèl.lit. Naufragues, et salves, t'amagues, però l'antena hiperparabòlica que dansa el vals de les estrelles ha detectat que en aquell punt esbarriat del món hi ha una cosa rara. Afina la vista, analitza la informació i descobreix que sota el fullatge espès de la palmera hi ha matèria grisa que camina. Al cap d'uns dies, abandonat del tot, probablement nu i impresentable, creient que no t'han vist i sense esment de tenir visites, una nau arriba per salvar-te.

AUTOR:

Em queden algunes coses de què parlar. Pel que fa a la meva obra, hi ha una faceta que només he tocat d'esquitllèbit: la de traductor. Ja he dit que jo no he tingut mai intenció de ser-ne i que si m'hi he dedicat ha estat amb l'avarícia de penetrar en els secrets d'un determinat autor, o amb el propòsit de fer un exercici d'estil. La sort va beneficiar-me i al primer Beckett que vaig traduir, van seguir-ne d'altres. Vaig formar part de l'equip de traductors, amb Víctor Batallé, Joaquim Mallafrè i Sergi Belbel, coordinats per Ramon Simó i José Sanchis Sinisterra, que va traduir-ne l'obra dramàtica completa. Paral·lelament a tot això vaig traduir un volum de contes de Maupassant, un text dramàtic de Raymond Radiguet i un altre (encara inèdit) de Manuel Lourenzo, gran autor gallec.

Ja els he dit en algun lloc, que en algun moment havia pretès d'escriure poesia i, fins i tot, que en vaig publicar una. Aviat, però, atemorit, vaig deixar-ho. Parlant ara de la traducció, recordo que vaig atrevir-me a fer la versió catalana d'un poema de Musset. La raó és que aquest poema havia de ser recitat, forçosament, en l'obra esmentada de Radiguet. Amb el seu permís, omplirem el buit poètic amb un fragment d'aquesta peça:

MAGDA:

Així que el Pelicà, cansat d'un llarg viatge,
dins les boires vesprals retorna al seu canyís,
les cries afamades s'afanyen pel ribatge
veient-lo encara lluny abatre's a l'abís.
Creguts de tenir al pap i compartir la presa
s'atansen al seu pare amb alegria encesa
tot sacsejant els becs sobre del goll horrible.
Ell guanya amb passa lenta una roca enlairada,
i amb l'ala que li penja abriga la llocada,
pescador melancòlic, esguarda el cel temible.
La sang s'escola a onades per la ferida oberta;
de bades la fondària del mar ha escorcollat:
era buit, l'Oceà, i la platja deserta;
per únic nodriment el seu cor ha aportat.
Taciturn i callat, estès sobre el sorral,
parteix amb els pollets la víscera pairal,
pres d'un amor sublim, bressola el seu dolor,
i, veient com trascola la mamella sagnant,
sucumbeix i trontolla sobre el festí angoixant,
ebri de voluptat, de tendresa i horror.

AUTOR:

Crec que tota l'obra meva dels anys noranta va ser una baralla amb mi mateix. Una baralla per trobar el to, d'una banda. Però sobretot una baralla entre aquella part de mi que volia fer allò que volia i aquella altra part de mi que s'avenia a acceptar tota mena d'encàrrecs. Quan el Festival Grec, l'any 1997, ens va encomanar, a cinc autors diferents, un seguit d'obres relacionades, que van integrar el cicle Hotel de mala mort, els qui vam acceptar el repte (Andreu Martín, Mercedes Abad, Núria Amat, Josep M. Benet i Jornet i jo mateix) ens vam veure empesos a escriure un text convencional, en un termini d'un mes i cenyit a una sèrie de pautes que ens van venir marcades. Naturalment, això no hauria estat possible si els cinc autors no ens ho haguéssim pres com un joc, les regles del qual vam anar elaborant a cop de sopar. Mentre passava això, anava gestant-se Dinastia Ming, el punt en què vaig decidir obrir un parèntesi. El punt en què em donaven el premi de la crítica Serra d'Or.

MAGDA:

Carles? On t'has posat, Carles? Que ja dorms? No t'he sentit entrar. Que fa molt que hi ets? T'he esperat, saps? Fins a les onze, t'he esperat. Després, com que no venies, he sopat. Havia demanat una pizza, com cada dia. Amb salsitxes i ou, tal com a tu t'agraden. Han tocat les dotze, la una, dos quarts de dues... dos quarts i cinc de dues... Després m'ha agafat fred i he anat al llit. Però allà no aconseguia adormir-me. He provat de llegir. He posat la ràdio. No m'he fixat en l'hora que era, però devia ser tard. A l'últim he acabat alçant-me. I m'he adormit al sofà. (Pausa.) Carles, que no em sents, Carles? T'he estat esperant tota la nit! (Pausa.) Quina hora deu ser? (Pausa.) Ja sé que és qüestió de no pensar-hi, de deixar-se anar, de no donar-hi tombs... Però què vols que hi faci! No sóc jo, qui penso. Els pensaments em vénen sols. Em vénen, m'assetgen, em posseeixen... He de concentrar-me. Sé que he de concentrar-me. Si vull dormir he de... Miro de pensar en un punt. I llavors, quan tinc el punt clavat al mig del pensament, un punt blanc enmig d'un pensament negre, o més que un punt una bola, llavors dic: "Vine, son". Però és inútil. Hi ha dies que estant desperta no sé si estic desperta o somio que estic desperta no podent dormir. Per si de cas, m'estic ben quieta, perquè si estic adormida somiant que estic desperta un moviment exagerat no em desperti realment. A més a més, cada dia provo una estratègia nova, cada dia. I cada dia és més difícil. Per complicar-ho més, només em falta que tu t'adormis de seguida. T'adorms i m'abandones a mi desperta. Desperta amb tota la nit al davant per a mi sola! (Pausa.) De vegades penso que tot és simulat, que no dorms de veritat, sinó que ho fas veure perquè no et molesti. (Pausa.) Has vist la nota que t'he deixat? (Pausa.) De veritat estàs adormit, ara? (Pausa.) Doncs, mira, saps què et dic? Que m'és igual. M'és ben igual, si dorms o no dorms i si has vist la nota o no. Em preocupo per tu, pateixo, t'espero... però tu segur que ni hi pensaves, que jo et devia esperar, que havíem quedat que vindries d'hora i que soparíem. A tu no et fa res, que jo hagi hagut de córrer perquè tot estigués a punt. Que he hagut de deixar coses a mig fer, visites, telefonades, encàrrecs perquè el senyor tingués la taula parada! Que fins i tot he rebutjat un regal, sí senyor!, un regal, un preciós collaret de perles australianes, tot pel neguit d'esperar-te! I a l'últim ni bona nit. Arriba en silenci, com un lladre, perquè no el senti, i se'm clava entre llençol i llençol. Ah! I no us penseu que llavors se m'atansa i em fa un petó a l'orella o m'acarona l'esquena, no, què ha de fer, ell? Sabeu què fa, ell? Què és l'única cosa que sap fer, ell, quan arriba a casa? Dormir! Sí, s'adorm, exacte. Arriba, es despulla, s'estira i s'adorm. No té, per no tenir ni té, la delicadesa de dir-me hola. Assassí! Pirata! (Pausa.) Si almenys m'enganyés amb una dona!

Dinastia Ming, pàgs. 23-26.

AUTOR:

Havíem quedat que parlaria de mi i ja els he dit unes quantes coses. No sé si massa. D'algú que escriu, el que importa és el que escriu. Per això m'ha semblat que el que millor podia fer, per parlar de mi, era deixar que parlessin alguns textos.

Després d'aquest darrer premi que els he esmentat, vaig decidir inaugurar, com els deia, un parèntesi en la meva activitat creativa. Havia passat uns anys massa condicionat per l'encàrrec i per la pressa. Podia publicar, podia estrenar, però notava que entremig m'hi faltava un condiment imprescindible: la reflexió. Una novel·la escrita el 1996 vaig decidir desar-la al calaix i no moure-la fins que, passats uns anys, tingués la convicció que continuava interessant-me. El parèntesi inaugurat hauria de servir per llegir i per pensar. El cert és que també va servir per omplir el buit amb aquella faceta organitzativa que ja he esmentat abans: vaig acceptar dirigir la col·lecció Textos a Part, d'Arola editors, i vaig acceptar, també, dedicar-me professionalment a una feina que, entre altres coses, comportava facilitar que els creadors tinguessin més oportunitats, però que m'exigia una certa desaparició meva com a escriptor. Per últim, el parèntesi com a escriptor havia de permetre dedicar-me a l'ofici de pare que vaig estrenar, amb la Consol, a finals de 1997.

L'acte d'avui, en certa mesura, coincideix amb el tancament del parèntesi. Aquests dies ha aparegut un text meu, L'home que volia ser rei, en un registre que no havia conreat abans, la narrativa infantil. A més a més, he tret del calaix la novel·la desada ara fa deu anys, Fira de monstres, i he escrit un nou text teatral, Peus descalços sota la lluna d'agost.

A Fira de monstres he trobat un valor que fins ara se m'havia fet escàpol. L'anomeno textura, probablement per similitud amb aquest concepte pictòric. El text narratiu no és només una superfície plana plena de lletres que es poden llegir. El text forma una xarxa de relacions, una sintaxi de formes que a mi em fa l'efecte d'un teixit. La textura del text vista com un teixit. També he pensat, en algun moment, que el procés de confecció de la novel·la és com la formació d'una ceba, no com un contínuum lineal, sinó com un cos que va adquirint capes. Partint d'una redacció inicial, l'obra se sotmet a successives reescriptures en cadascuna de les quals s'hi enganxa alguna cosa nova.

Pel que fa a Peus descalços sota la lluna d'agost, l'única obra que fins ara no he estrenat, respon a un canvi molt meditat en tota la meva escriptura dramàtica. Representa, per a mi, un retorn als orígens (a l'oratori, al teatre grec); vol ser una reivindicació de la paraula com a element intrínsecament teatral. I vol pouar en nous camins per al sentit tràgic, no lligats a l'inefable destí sinó al destí més capriciós que és l'atzar.

Ara ja els puc dir allò que els anunciava al principi. Si sóc escriptor, o si he d'acceptar que em considerin escriptor, ha de ser amb la condició que jo no he concebut aquesta dedicació com un ofici. Ser escriptor és, per a mi, més aviat un projecte. Un projecte per al qual necessito anys, treball i tranquil·litat perquè tot el que aprenc vagi sedimentant-se.

Tots tres s'alcen i, a peu dret, de cara al públic, van recitant els següents fragments:

AUTOR:

Fragments de Peus descalços sota la lluna d'agost.

RAMON:

La terra té això. Amaga més que no ensenya. Durant mil·lennis l'espècie humana s'ha passejat per un lloc sense trobar-hi res. De tant de passejar-s'hi, s'hi ha dibuixat un camí; el camí s'ha transformat en carretera; després en autopista. Avui ja és xarxa, nus, amalgama de rutes diverses. De sobte, algú ensopega amb una arrel i... què troba?

MAGDA:

Rosa que esclata,
miol de gata,
bolic desfent-se,
això comença.

RAMON:

Ens obliguen a recordar! Ens obliguen a recordar! Com si no haguéssim patit prou! El que va passar, va passar i per més que desenterrin, investiguin i enredin la troca tant com puguin, res no tornarà a ser com abans. Els morts continuaran morts. I els vius... algun dia també serem morts. Per què ens hem d'amargar la poca existència que ens queda? Destapar velles ferides no pot tenir bones conseqüències. El temps tot ho cura i això, el que va passar, fos el que fos, que jo no ho sé, ja havia rebut el bàlsam de la història. Per què recordar, doncs, si el record no ha de comportar cap benefici?

AUTOR:

La guerra no coneix cap llei. Ni té en compte la dignitat de les persones. Maleïdes les guerres, maleïdes les guerres i aquell qui les va fer. Les guerres no són bones ni quan s'acaben.

MAGDA:

Se sentien els grills, i les òlibes, i els galls carboners. Com si res no passés. El que ens passava a nosaltres, per al món, no tenia cap importància.

RAMON:

Aquesta tarda he vist un vol de garses. Feien uns crits terribles. Les seves ales xocaven les unes contra les altres i feien un so sec, espantós. Les garses volaven tan a prop les unes de les altres que es destorbaven de volar. Amb les seves ales, es feien ferides i la sang començava a brollar. Algunes garses van perdre els ulls i, cegues del tot, es precipitaven contra les altres garses i les omplien de mossegades. Algunes garses queien mortes a terra. Altres s'estavellaven contra els arbres o contra les parets. Una única garsa va sobreviure i va arribar al seu destí. Estava coberta de ferides. Respirava dolorosament. L'última imatge que en tinc, d'aquesta garsa, és la garsa estirada a terra, immòbil, callada, sense forces per fer res.

AUTOR:

Quin misteri amaguen
les volves de llum
i les ones d'energia
que transiten per l'aire?
Com si fos teatre,
ombres del passat
ens esmolen la memòria.

MAGDA:

Enmig del munt de pedres,
del marge on florien la falguera i el liquen,
s'incendiaven els ossos,
s'esbadellava la majestat dels cranis
que el temps metamorfosaria en fòssils.

RAMON:

La destrucció és l'aliment de les nostres ànimes, el combustible que ens permet de continuar enmig de la por. Quan entrem en combat, una barreja de ràbia i odi ens fa empunyar les armes amb frenesí. I no ens tremola el pols quan disparem, encara que sigui contra un enemic indefens que ha caigut al davant de nosaltres.

AUTOR:

Fragment de Fira de monstres.

MAGDA:

Paraules, paraules, paraules. Però també cor, i ràbia, i freixures, bilis concentrada, fel avinagrat. Tot això sortia de la boca de l'oficiant que, aferrat a la trona com un capità a l'orla de la nau a punt de sotsobrar, s'adreçava a la tumultuosa assemblea. Sis taüts s'arrengleraven davant de l'altar, coberts de corones, i centenars de persones omplien l'església de les Descalces, annexa al convent franciscà. Ells havien pogut entrar. Uns quants centenars més s'havien quedat al carrer, entre els quals algun membre retardat d'algun dels caps de dol reglamentats a qui ja havien escomès els periodistes.

RAMON:

Fra Manuel semblava el capità Akhab enfrontat a la balena quan mirava cap a les primeres files i deia "És que l'infern és buit i tots els dimonis s'han concentrat aquí?" Era un d'aquells homes rectes i severs amb si mateixos, que mengen Déu tres vegades al dia, però caguen Diable a totes hores. Com un nou Vicent Ferrer, es mossegava el braç a cada frase enverinada, tot plegat per demostrar la raó d'Isaïes: “Cadascú devorarà la carn del seu propi braç".

MAGDA:

A través d'una reixa lateral, les monges de clausura d'obediència clarisa escoltaven la seva oratòria brillant, cafida de llatinismes i cites bíbliques. Si Deus pro nobis, quis contra nos? Hi havia la germana Magdalena, i la germana Sara, i la germana Leandra, d'ulls plorosos i dits clivellats de tant de fer bugades i escurades, i de retallar hòsties, i de treure llustre a calzes i copons, i de podar pomeres de l'hort, només la germana Andrea s'havia atrevit amb la informàtica i passava treballs a tant el full. Ni el seu regne, ni la seva casa, ni la seva vida no eren d'aquest món i des del seu món de recolliment no entenien, no acabaven d'entendre, el que passava. Com el jove hippy que cridava Why davant la guerra de Vietnam, elles proferien un Per què transmès per via d'oracions cap a les altures. Per què Nostre Senyor tolera tant de mal?

RAMON:

Era difícil d'entendre, realment difícil, perquè el Mal, qui el provoca? Si n'és la causa el Diable, com estableix certa doctrina, caldrà pensar que cada fet maligne és una petita derrota de la divinitat. Com és que l'Altíssim no s'imposa? Com tantes altres vegades havien cedit el seu convent, la diminuta església, per a un enterrament. Mai no preguntaven qui era el mort ni com havia mort, els morts tots són iguals als ulls del Pare, ofendria la seva bondat infinita si mostraven interès per saber-ho, com si en saber-ho poguessin ser com Déu mateix i decidir que algun mort no era mereixedor d'una cerimònia com aquella en un lloc com aquell.

MAGDA:

Quan hi havia un enterrament, o un bateig, o un casament, i el mateix podria dir-se de les misses de difunts i de les comunions, però sobretot dels morts, els agradava col·locar-se darrere les gelosies de fusta, que separen l'església del claustre monacal, o els enreixats de ferro, situats a la galeria que recorre les capelles laterals, per afegir-se sincerament al dol o a l'alegria. No eren espectadores passives d'una celebració aliena a la qual haguessin estat atretes per aquell vici tan femení, causa de la perdició d'Eva o de l'esposa de Lot, sinó que combregaven com un sol esperit en aquell acte.

RAMON:

"Qui està contra nosaltres?", havia cridat el frare amb una veu aspra com un fregall, més pròpia d'aquelles figures diabòliques que decoraven parets i columnes i amenaçaven amb sortir i abraonar-se contra el públic. La pregunta no era nova per a cap dels congregats ni per als milions de ciutadans que, absents de la petita església, però presents a través de les pantalles televisives, se sentien solidaris amb els morts, potser perquè es consideraven parcialment víctimes i això els omplia de desassossec i por. "Què hem fet per merèixer aquest càstig?", deia l'orador, però en realitat era com si aquella pregunta sortís de la boca del griu, que es recargolava sobre un capitell amb el seu aparatós parament alat. Ningú fins llavors ningú no s'havia referit a aquell succés amb la paraula càstig.

MAGDA:

Càstig? Per què? De què? Que potser hem fet alguna cosa que en sigui mereixedora? ¿Però quina culpa, llavors, tenia aquell nen de sis anys que jeu esventrat en una d'aquelles sis caixes, mentre sa mare plora i el seu germà es mossega els punys i el pare sembla que no hi sigui perquè se li ha estroncat l'alè? Oh, si això és un càstig, si alguna cosa hem fet i ens convé un càstig, llavors caldrà dir, caldrà pensar que Déu és tremendament injust. El basilisc serpentejava per entre la gentada commoguda. Si el govern va malament, per què no posen la bomba enmig del govern, sota la cadira del Primer ministre?

RAMON:

Si el país no funciona, per què no omplen d'explosius les butxaques d'aquells gràcies als quals les coses són així?

MAGDA:

Si hi ha fam, per què no amaneixen amb dinamita els plats dels que van farts?

RAMON:

Si al món hi ha guerres, per quina raó els míssils no peten a les mans dels generals?


MAGDA:

La paraula càstig trasllada als oients la imatge d'un Déu ferotge que s'exclama des de les Velles escriptures clamant contra els filisteus,

RAMON:

i contra els cananeus,

MAGDA:

i contra els arameus,

RAMON:

i contra els amorreus,

MAGDA:

i contra els moabites,

RAMON:

i reclamant venjança,

MAGDA:

i exigint el delme

RAMON:

i el redelme

MAGDA:

i la primícia,

RAMON:

i cobrant-se amb sang cadascun dels deutes.

Pausa.

AUTOR:

Ho deixem aquí. Els monstres campen per les seves i habiten entre nosaltres. Vigilin bé. Potser algun veí de butaca, n'és. El somni de la raó produeix monstres, deia Goya. I Kafka va dir: Un escriptor que no escriu és un monstre que invita a la bogeria. Efectivament, no podem estar-nos d'escriure. No podem no escriure.

Per acabar, per no deixar-los mal gust de boca, i per entroncar amb l'esperit festiu d'aquesta ciutat, una petita traca. Una nova incursió en el món del teatre imaginari.

MAGDA:

Se sent un tret. Tots queden paralitzats. El segon per l'esquerra, però, cau a terra, insolidari.

RAMON:

Es fa un silenci. Després un altre. I encara després un altre. Al cap del tercer silenci, l'HOME es precipita en una provocadora Pausa.

AUTOR:

Clava mossegada a la poma. Se sent un crit. De dalt del teler, cau una escala de mà amb una pota trencada.

MAGDA:

Quan s'apaguen els llums de la sala, el públic comença a vomitar davant la consternació d'acomodadors, cap de sala i gerent del teatre, que decideix suspendre la funció.

RAMON:

Quan s'obre la porta, un corrent d'aire penetra a l'habitació que deixa glaçats tots els presents.

MAGDA:

Un gerro es trenca.

AUTOR:

Una cortina s'esguerra.

MAGDA:

Esclata la pantalla del televisor.

RAMON:

Cau el llum del sostre.

MAGDA:

Una esquerda travessa de mig a mig tota la sala fins a la porta d'entrada.

Comença a baixar la intensitat de la llum.

AUTOR:

Espantats...

RAMON:

...els espectadors...

MAGDA:

...comencen...

AUTOR:

... a fugir...

Fosc total.

Text: Joan Cavallé. Intèrprets: Magda Puyo, Ramon Simó i Joan Cavallé

 

Dos moments de la Trobada d'Escriptors. Amb Joan Cavallé, Maga Puyo i Ramon Simó.