De L'aigua parlava, 2006


Havets de saber que l’any de les pluges fou una època plena de mals auguris per a tothom. Els pobles, les masies, les viles, els convents i els castells estaven sotmesos pel mal. Hi havia una impenetrable sensació de Culpa producte del Pecat. En algunes de les cases principals agonitzaven els hereus com si s’hagués d’acabar el món.
L’espectre de la mort campava arreu. Les campanes de les esglésies, els monestirs i les catedrals repicaven amb desordre, per la qual cosa els savis, els il·luminats i els sancts exhortaven a fer penitència.
Comtes, barons, bisbes, abats i vassalls havien la flaire de la malastrugança i es preparaven per al Judici Final, on la resurrecció de la carn els faria retrobar amb els estimats absents, amb els pares propis i els pares de sos pares, i encara els pares de sos pares de sos pares... Tots morts enllà dels temps.
El dit any fou una època dolorosa per a tothom, i a mi em va esdevenir la dissort de les dissorts. Vaig caure, víctima d’una ràtzia, en mans d’uns mals hòmens, uns corsaris assassins que m’infringiren la pena de galeres.
Només tenia uns dotze anys i en aquelles condicions deplorables en viuria ben pocs. Els rems de la nostra galera borda pesaven com un ase mort. Pel cap baix, cascun mesurava uns onze metres de pal llarg i la pala era tan gran com la porta del campanaret de l’església de Sancta Maria. Calien quatre hòmens per vogar. Els penats no ens podíem moure del banc on estàvem engrillonats amb altres companys. Ens encabíem entre el fustam de coberta, i quan teníem fred ens tapaven amb roba de sac, humida per la salabror de la mar. Com que ens havien lligat de per vida, ens fèiem les necessitats al damunt i tot pudia com un corral de porcs curull de fems.
Això passava a totes les galeres, i era sabut que quan un condemnat es posava malalt se’n desfeien i seguidament el llençaven a l’aigua fosca de la nit.


De Nissaga dels Ningú, 2004.

Apamo les escales i els murs

D’aquesta presó tan meva
Condemnat a viure a l’interior
De l’home torturat
Com una ombra viatgera
D’embriaguesa perpètua.

Sospeso l’ormeig feixuc
De l’existència
Estimo la vida i beso la mort
Treno les cordes de la passió
Aparello llances i escuts
Senyeres i proclames
Cadenes i amors
Quan em sento vençut
Suplico clemència al summe sacerdot.

Camí als cadafals
Trepitjo el balb suc dels pètals
Ai! Aquelles roses vermelles
La cendrosa melangia dels anys.

Per un bri de pau
Somnio babilònics horitzons
De lascívia i joventut
L’aire límpid
Diumenges plens de cavalls
De galops i de pols
Les pomes transparents del capvespre
La llibertat.

15

Amb Ernesto Cardenal.

16

A la revista Caminada de Bouesia (2007).