Un altra dimensió

A mi sempre em dominen els personatges [...]. Els personatges sempre se’t rebel·len una mica i és allò del lliure albir que tenen els romans, poden anar a la dreta i poden anar a l’esquerra, i tu has pensat una cosa i a l’hora de la veritat, a mida que el personatge va agafant un tret característic, gira per allà on tomba i aleshores el joc és anar posant-li entrebancs o anar facilitant-li les coses. Però arriba un moment que aquesta gent sembla que visqui, i t’estan demanant prioritats i t’estan demanant pas, i t’arriben a crear una sensació que hi ha una altra dimensió. [E. G. Entrevista. “Tarragona en clau eròtico-policíaca”. Claxon (març-abr. 1989).] 

Prosa i poesia

No sé quin gènere m’estimo més. Diria que depèn una mica del moment i de la situació personal. La poesia m’exigeix un estat d’ànim més contemplatiu, tant per llegir com per escriure, que no sempre és possible en la vida quotidiana que portem la majoria de mortals. Pel que fa a la prosa, potser cal una disciplina molt més ferma, compromís amb un mateix i molta constància. Amb una metàfora esportiva diria que la poesia són els cent metres llisos i que la novel·la és la marató. [...] La poesia admet moltes definicions i totes són parcials. M’agraden molt les paraules i, al capdavall, són vent. Escriure només és provar de caçar aquest aire de vol efímer i organitzar-lo per expressar-me. [Òscar Palazón. Entrevista. “Avui es parla de... Francesc Valls-Calçada”. Diari de Tarragona (26 juny 2005).]

Les experiències

a memòria individual, amb l’amnèsia, més o menys voluntària, que se’n desprèn, és una gran font de material reciclable, que convenientment tractat es reflecteix en l’obra. No podem renunciar a les pròpies experiències. Però això no significa que tot és autobiogràfic ni vaig a la recerca del temps perdut. [Òscar Palazón. Entrevista. “Avui es parla de... Francesc Valls-Calçada”. Diari de Tarragona (26 juny 2005).]

6

A Venècia amb Sergi Icart (1987).

7

Sílvia, Helena i Francesc (1991).

8

Amb Susanna Griso.