“Riiiing,
riiiing, riiiing...
—Digui?
—Francesc? Hola. He
tornat. Estic morta, saps? Vine a Viladencís...
—Collons!”
La
novel·la
és el gran gènere de Francesc
Valls-Calçada, és l’univers on es
refugia la seva ànima inquieta, on prenen vida totes les
seves fantasies, on tot és possible, fins i tot
allò que resta ocult en l’experiència
de la quotidianitat. A través de les seves fabulacions,
l’escriptor adquireix el do de viatjar i de visitar mons i
èpoques que d’altra manera mai no hauria pogut
conèixer, doblegant així, amb la seva
imaginació narrativa, totes les convencions de
l’espai i el temps a les quals la realitat sotmet
l’home contemporani. Per a Valls-Calçada, la
novel·la és, en definitiva, la seva
“Quimera”, en majúscules;
l’espai per créixer i esdevenir un altre, les
coordenades propícies per als desdoblaments del seu jo
narratiu en uns personatges que, malgrat representar
l’antiheroi, viuen unes circumstàncies i unes
experiències que sens dubte Francesc vol compartir en la
seva cerca indòmita del pàlpit de la vitalitat.
“Tota la vida havia tingut la ceba d’escriure i des
de petit volia fer novel·les per fabular amb els amics,
explicar contes de por a les cosines o escriure poemes per engalipar
les nenes, que sempre m’havien interessat bastant”,
diu Francesc Valls quan parla dels orígens de la seva
escriptura. I, com podem veure, en aquesta primera arrencada
literària trobem ja els motius recurrents que són
la base de la seva narrativa.
La idea de la fabulació, de la construcció
d’una història per entretenir, la
imaginació voraç del nen es concretarà
anys a venir en dues tasques que es complementen. D’una
banda, la seducció per la novel·la, ja quan tenia
nou i deu anys n’escrivia: en un racó de la casa
familiar li han aparegut unes novel·les infantils que
gairebé s’havien fos en el record amb el pas dels
anys i de la vida adulta. D’altra banda, en
l’itinerari professional com a periodista:
“Escriure, escriure i escriure amb l’Olivetti i el
Tipex”, amb la finalitat de crear guions
radiofònics, s’exclama Francesc Valls. Els anys
1981-1984 col·laborava a la SER, a l’estudi de la
Rambla Nova 32, fent guions literaris per al programa de
l’Ana Fabà Vuelo
de noche i escrivint i
presentant, també amb Ana Fabà i Javier Pons, Els
límits de l’enigma:
un guió dramatitzat de misteri. I també
d’altres programes d’informació
general... Aquest conreu de la creació de guions per a la
ràdio deixa la seva petja en la narrativa de Francesc Valls.
Les dues primeres novel·les, Estic
morta, saps? (1983), escrita a
quatre mans amb Carles Pastrana i Icart, i Els
conillets afamats
(1988), beuen directament en la construcció de la trama de
les tècniques del guionatge. Diferents veus narratives van
descabdellant els fils de la trama, presentada
fragmentàriament, desordenada, amb elipsis temporals i
misteris per resoldre, de manera que es capta
l’atenció del lector des del
començament, amb arguments construïts seguint
l’estructura de la novel·la negra. Un dels efectes
més interessants d’aquestes dues
novel·les és el canvi de veu narrativa en el
desenvolupament. A Estic
morta, saps?
un narrador en tercera persona es combina amb la primera persona
d’En Francesc, escriptor que acaba desapareixent a les
muntanyes de la Mussara; la primera persona dels escrits que el
desaparegut envia a la seva cosina Brígida, i la veu
impersonal de fragments extrets de la premsa. Així mateix
passa a Els conillets afamats,
on un narrador en tercera persona explica les peripècies
dels gàngsters i un narrador en primera persona en el
personatge del detectiu va desenvolupant la història.
L’atracció per la recreació del
misteri, del sobrenatural i dels contes de por posteriorment es
materialitzarà en la seva
novel·lística amb morts que retornen al
món dels vius, que truquen per telèfon, que
disposen d’un espai propi al regne de Zerí, un
dels seus dimonis narratius. A Estic
morta, saps?,
Viladencís, un poble abandonat que no surt ni als mapes,
és el poble dels dimonis: “Carrers principals: El
Passadís, Demoníak Zerí i
d’altres infernals etimologies. El macabre, el
libidinós, l’irracional hi tenen lloc.”
Tal com diu Maria Aurèlia Capmany en el pròleg,
“la novel·la oscil·la, és
cert, entre dos pals ben diferenciats: per un cantó, un
tendre realisme màgic ens allunya de l’espai
quotidià; per un altre, la facècia, la ironia i
el joc s’emparen dels personatges i de
l’últim sentit de la
història”. També a L’aigua
parlava (2006) el Sant Mut, que
curiosament s’anomena Lluc de Viladencís, fa
miracles sense voler, té el do de fer ploure o de
ressuscitar els morts. La cosmogonia de Francesc Valls conté
al llarg de la seva narrativa un interès especial pel
món de l’ocult, per traslladar a la realitat dels
vius l’impossible. Un element narratiu que dota la seva
novel·lística d’un interès
especial i d’una certa inquietud que el lector no deixa de
notar. Maria Aurèlia Capmany, també en el
pròleg d’Estic
morta, saps?, qualifica
l’obra d’“inquietant” i en diu
que “porta el segell de les coses ignorades, del misteri i de
la mort”.
El tercer dels temes, “engalipar les nenes”, ens
diu recuperant els interessos de la seva infantesa, la
seducció, la sensualitat, l’erotisme, el sexe. Un
dels grans temes de la seva narrativa, present en tot moment en les
seves trames: “Com sempre, jo anava calent”, diu el
detectiu a l’inici d’Els
conillets afamats,
novel·la a mig camí entre la novel·la
negra i la novel·la eròtica, on la
pulsió sexual és el motor dels fets i domina les
accions dels personatges masculins, gàngsters o policies,
per igual. A Estic morta,
saps? la Magda torna del
món dels morts a la cerca d’En Francesc pregant-li
que li faci l’amor al món dels morts, i
Brígida ha tingut relacions incestuoses amb el seu
cosí desaparegut, que al final de la novel·la
descobrim que, a més a més, és el seu
germanastre. I el fraret mut, personatge principal de L’aigua
parlava (2006), des que
és introduït per Na Cançonera en
l’art d’estimar no deixa d’aprofitar cap
de les oportunitats que se li presenten.
L’entrada al món de la literatura,
però, no va ser fàcil per a Francesc Valls. Abans
de poder endinsar-se en el joc de miralls de la narrativa va haver
d’enfrontar-se al conflicte familiar que la seva
dèria provocava. El seu pare volia que fos el continuador
del negoci familiar del ram del tèxtil i del
comerç. Malauradament, el polièster, el
cotó, els jerseis de llana, els vestits, els patrons, les
botigues i els tallers de confecció no lligaven massa amb
els escrits, els llibres de poemes, els diccionaris de
sinònims i les carpetes que el seu pare li trobava damunt de
la taula del despatx. El conflicte generacional estava servit.
L’any 1978 l’Orfeó de Santa Coloma
cercava un text per a un himne, el compositor del qual havia de ser el
prestigiós organista del Vaticà,
Valentí Misserachs, que havia rebutjat altres textos de
poetes diversos. Sortosament el va motivar molt el poema
“Keressus, poble meu”, deia que la
música li sortia sola en llegir-lo. El dia de
l’estrena al Casal de Santa Coloma, el seu pare es va
emocionar i va entendre que no havia de lligar curt el seu fill, que
l’havia de deixar fer. I llavors va venir el “picar
pedra: escriure, escriure i escriure”, tal com Francesc Valls
ho expressa.
L’any 1983 va començar a col·laborar al
Diari de Tarragona,
que en aquell temps de la Transició encara era el Diario
Español i feia un
cert tuf a Movimiento en època de grans canvis. El nou
director, Antoni Coll, li va donar l’oportunitat
d’escriure una columna d’opinió
diària: “La Cantonada”. El fet que
aquesta anés a contraportada amb la carona de
l’articulista possibilitava un seguiment regular i una certa
popularitat. Però el que realment era interessant
és que es tractava de la primera secció fixa
diària en català
d’ençà de la Guerra Civil; aquest fet
lingüístic i un contingut ideològic
més aviat progressista va sobtar a alguns dels lectors
habituals ancorats en l’ancien
régime, que li van
enviar uns quants anònims i amenaces. Adrenalina i nits
d’insomni. El compromís d’estar al peu
del canó 365 dies a l’any va ser bo per a la seva
disciplina com a escriptor, teclejant la vella màquina
Olivetti, “picant pedra” i exercitant
contínuament la capacitat de comunicar. “La
Cantonada” parlava de les coses quotidianes que afectaven els
tarragonins, però també de qüestions
més universals. Mica a mica, hi va aparèixer la
família Ferrerons i amb ells un personatge entranyable: la
senyora Maria. En aquell temps, hi havia al Diari
un altre periodista i escriptor colombià però
arrelat a Tarragona, Gustavo Hernández, que escrivia la
columna “El Tragaluz”; alguns dels lectors del Diari
van voler veure una certa rivalitat entre col·legues,
però el cert és que d’aquells anys i
aquelles circumstàncies va néixer una bella
amistat i una admiració mútua.
Del 1988 al 2006 hi van uns quants anys de silenci aparent en
narrativa, però com sempre és aparent, Francesc
Valls no deixa mai d’escriure. Aquella quimera infantil no
l’ha abandonat, i l’escriptor, com qui no vol la
cosa, escriu, fabula i es construeix un món
d’evasió i de realització
d’aquelles fantasies primiceres. Els antiherois omplen les
seves pàgines esgrimint un joc d’ironia i de
cinisme. Així arribem al fraret mut i a la Tarragona del
segle XII. Francesc Valls s’endinsa en el territori de la
novel·la històrica i ell i el seu fraret viatgen,
ara sí, no només al món de
l’ocult sinó a través del temps.
Tarragona una vegada més és un dels seus espais.
Viladencís: regió dels Motllars (part sud-est del
Principat) a prop de la Mussara i Mont-ral, un poble abandonat.
Paradís de plaers, un poble perdut, un infern. Aquesta
és potser la seva millor creació
d’espai narratiu. A Estic
morta, saps?
Viladencís agafa presència de personatge,
és la clau de tot el desenvolupament narratiu i crea un
espai de referència en la literatura del Camp de Tarragona.
Un nom de poble que, tal com ens desvetllen els autors en els
aclariments, n’amaga un altre: Santa Coloma de Queralt; tot i
que també esperonen el lector a comprovar-ne
l’existència. “Punt neutre de
l’ambivalència on tot el bo esdevé
dolent, i on tot el dolent esdevé bo en una
simultània transformació que ho neutralitza tot
satànicament.” La novel·la, com totes
les novel·les de Francesc Valls, descriu un itinerari, un
viatge o viatges dels personatges. Nova York, Blanes, el Camp de
Tarragona, són els espais on es desenvolupa
l’acció, els personatges van i vénen en
un moviment interminable. El mateix passa a Els
conillets afamats:
l’acció s’esdevé entre
Barcelona, Tarragona, Salou i Reus. La Part Alta de Tarragona
és l’espai on els gàngsters guarden la
droga; Poetes, un dels bars visitats i descrits amb els personatges
reals que el regentaven; el Serrallo, on culmina
l’acció amb un final trepidant. Finalment, a L’aigua
parlava podem visitar la
Tarragona del segle XII, la terra de ningú habitada per
bandits i personatges desarrelats; Barcelona, Ripoll, el monestir de
Sancta Maria, i com no podia ser d’una altra manera,
Viladencís.
Francesc Valls en el seu anar i venir de novel·la a
novel·la no pot deixar d’estar lligat
espiritualment a la seva primera gran creació: el poble de
Viladencís. Temem, però, que una
afició tal no el porti un dia a desaparèixer en
l’èxtasi narratiu dins d’una de les
seves ficcions: “Allunya’t
Zerí!” i Viladencís esdevingui
així més que un mite.
Lurdes Malgrat
Tarragona, maig de 2007

Amb Maria Auèlia Capmany
(1981).

"Carpe diem", una "colla
d'eixelebrats" en una festa de disfreses de l'Escola d'Art
Dramàtic Josep Ixart.
Amb Gustavo Hernández, Rosa Rossell i Teresa Valls (1982).

En una exposició del pintor
Icart, el tercer per l'esquerra,i d'altres artistes (1984).