“Riiiing, riiiing, riiiing...
Digui?
Francesc? Hola. He tornat. Estic morta, saps? Vine a Viladencís...
Collons!”

La novel·la és el gran gènere de Francesc Valls-Calçada, és l’univers on es refugia la seva ànima inquieta, on prenen vida totes les seves fantasies, on tot és possible, fins i tot allò que resta ocult en l’experiència de la quotidianitat. A través de les seves fabulacions, l’escriptor adquireix el do de viatjar i de visitar mons i èpoques que d’altra manera mai no hauria pogut conèixer, doblegant així, amb la seva imaginació narrativa, totes les convencions de l’espai i el temps a les quals la realitat sotmet l’home contemporani. Per a Valls-Calçada, la novel·la és, en definitiva, la seva “Quimera”, en majúscules; l’espai per créixer i esdevenir un altre, les coordenades propícies per als desdoblaments del seu jo narratiu en uns personatges que, malgrat representar l’antiheroi, viuen unes circumstàncies i unes experiències que sens dubte Francesc vol compartir en la seva cerca indòmita del pàlpit de la vitalitat.
“Tota la vida havia tingut la ceba d’escriure i des de petit volia fer novel·les per fabular amb els amics, explicar contes de por a les cosines o escriure poemes per engalipar les nenes, que sempre m’havien interessat bastant”, diu Francesc Valls quan parla dels orígens de la seva escriptura. I, com podem veure, en aquesta primera arrencada literària trobem ja els motius recurrents que són la base de la seva narrativa.
La idea de la fabulació, de la construcció d’una història per entretenir, la imaginació voraç del nen es concretarà anys a venir en dues tasques que es complementen. D’una banda, la seducció per la novel·la, ja quan tenia nou i deu anys n’escrivia: en un racó de la casa familiar li han aparegut unes novel·les infantils que gairebé s’havien fos en el record amb el pas dels anys i de la vida adulta. D’altra banda, en l’itinerari professional com a periodista: “Escriure, escriure i escriure amb l’Olivetti i el Tipex”, amb la finalitat de crear guions radiofònics, s’exclama Francesc Valls. Els anys 1981-1984 col·laborava a la SER, a l’estudi de la Rambla Nova 32, fent guions literaris per al programa de l’Ana Fabà Vuelo de noche i escrivint i presentant, també amb Ana Fabà i Javier Pons, Els límits de l’enigma: un guió dramatitzat de misteri. I també d’altres programes d’informació general... Aquest conreu de la creació de guions per a la ràdio deixa la seva petja en la narrativa de Francesc Valls. Les dues primeres novel·les, Estic morta, saps? (1983), escrita a quatre mans amb Carles Pastrana i Icart, i Els conillets afamats (1988), beuen directament en la construcció de la trama de les tècniques del guionatge. Diferents veus narratives van descabdellant els fils de la trama, presentada fragmentàriament, desordenada, amb elipsis temporals i misteris per resoldre, de manera que es capta l’atenció del lector des del començament, amb arguments construïts seguint l’estructura de la novel·la negra. Un dels efectes més interessants d’aquestes dues novel·les és el canvi de veu narrativa en el desenvolupament. A Estic morta, saps? un narrador en tercera persona es combina amb la primera persona d’En Francesc, escriptor que acaba desapareixent a les muntanyes de la Mussara; la primera persona dels escrits que el desaparegut envia a la seva cosina Brígida, i la veu impersonal de fragments extrets de la premsa. Així mateix passa a Els conillets afamats, on un narrador en tercera persona explica les peripècies dels gàngsters i un narrador en primera persona en el personatge del detectiu va desenvolupant la història.
L’atracció per la recreació del misteri, del sobrenatural i dels contes de por posteriorment es materialitzarà en la seva novel·lística amb morts que retornen al món dels vius, que truquen per telèfon, que disposen d’un espai propi al regne de Zerí, un dels seus dimonis narratius. A Estic morta, saps?, Viladencís, un poble abandonat que no surt ni als mapes, és el poble dels dimonis: “Carrers principals: El Passadís, Demoníak Zerí i d’altres infernals etimologies. El macabre, el libidinós, l’irracional hi tenen lloc.” Tal com diu Maria Aurèlia Capmany en el pròleg, “la novel·la oscil·la, és cert, entre dos pals ben diferenciats: per un cantó, un tendre realisme màgic ens allunya de l’espai quotidià; per un altre, la facècia, la ironia i el joc s’emparen dels personatges i de l’últim sentit de la història”. També a L’aigua parlava (2006) el Sant Mut, que curiosament s’anomena Lluc de Viladencís, fa miracles sense voler, té el do de fer ploure o de ressuscitar els morts. La cosmogonia de Francesc Valls conté al llarg de la seva narrativa un interès especial pel món de l’ocult, per traslladar a la realitat dels vius l’impossible. Un element narratiu que dota la seva novel·lística d’un interès especial i d’una certa inquietud que el lector no deixa de notar. Maria Aurèlia Capmany, també en el pròleg d’Estic morta, saps?, qualifica l’obra d’“inquietant” i en diu que “porta el segell de les coses ignorades, del misteri i de la mort”.
El tercer dels temes, “engalipar les nenes”, ens diu recuperant els interessos de la seva infantesa, la seducció, la sensualitat, l’erotisme, el sexe. Un dels grans temes de la seva narrativa, present en tot moment en les seves trames: “Com sempre, jo anava calent”, diu el detectiu a l’inici d’Els conillets afamats, novel·la a mig camí entre la novel·la negra i la novel·la eròtica, on la pulsió sexual és el motor dels fets i domina les accions dels personatges masculins, gàngsters o policies, per igual. A Estic morta, saps? la Magda torna del món dels morts a la cerca d’En Francesc pregant-li que li faci l’amor al món dels morts, i Brígida ha tingut relacions incestuoses amb el seu cosí desaparegut, que al final de la novel·la descobrim que, a més a més, és el seu germanastre. I el fraret mut, personatge principal de L’aigua parlava (2006), des que és introduït per Na Cançonera en l’art d’estimar no deixa d’aprofitar cap de les oportunitats que se li presenten.
L’entrada al món de la literatura, però, no va ser fàcil per a Francesc Valls. Abans de poder endinsar-se en el joc de miralls de la narrativa va haver d’enfrontar-se al conflicte familiar que la seva dèria provocava. El seu pare volia que fos el continuador del negoci familiar del ram del tèxtil i del comerç. Malauradament, el polièster, el cotó, els jerseis de llana, els vestits, els patrons, les botigues i els tallers de confecció no lligaven massa amb els escrits, els llibres de poemes, els diccionaris de sinònims i les carpetes que el seu pare li trobava damunt de la taula del despatx. El conflicte generacional estava servit. L’any 1978 l’Orfeó de Santa Coloma cercava un text per a un himne, el compositor del qual havia de ser el prestigiós organista del Vaticà, Valentí Misserachs, que havia rebutjat altres textos de poetes diversos. Sortosament el va motivar molt el poema “Keressus, poble meu”, deia que la música li sortia sola en llegir-lo. El dia de l’estrena al Casal de Santa Coloma, el seu pare es va emocionar i va entendre que no havia de lligar curt el seu fill, que l’havia de deixar fer. I llavors va venir el “picar pedra: escriure, escriure i escriure”, tal com Francesc Valls ho expressa.
L’any 1983 va començar a col·laborar al Diari de Tarragona, que en aquell temps de la Transició encara era el Diario Español i feia un cert tuf a Movimiento en època de grans canvis. El nou director, Antoni Coll, li va donar l’oportunitat d’escriure una columna d’opinió diària: “La Cantonada”. El fet que aquesta anés a contraportada amb la carona de l’articulista possibilitava un seguiment regular i una certa popularitat. Però el que realment era interessant és que es tractava de la primera secció fixa diària en català d’ençà de la Guerra Civil; aquest fet lingüístic i un contingut ideològic més aviat progressista va sobtar a alguns dels lectors habituals ancorats en l’ancien régime, que li van enviar uns quants anònims i amenaces. Adrenalina i nits d’insomni. El compromís d’estar al peu del canó 365 dies a l’any va ser bo per a la seva disciplina com a escriptor, teclejant la vella màquina Olivetti, “picant pedra” i exercitant contínuament la capacitat de comunicar. “La Cantonada” parlava de les coses quotidianes que afectaven els tarragonins, però també de qüestions més universals. Mica a mica, hi va aparèixer la família Ferrerons i amb ells un personatge entranyable: la senyora Maria. En aquell temps, hi havia al Diari un altre periodista i escriptor colombià però arrelat a Tarragona, Gustavo Hernández, que escrivia la columna “El Tragaluz”; alguns dels lectors del Diari van voler veure una certa rivalitat entre col·legues, però el cert és que d’aquells anys i aquelles circumstàncies va néixer una bella amistat i una admiració mútua.
Del 1988 al 2006 hi van uns quants anys de silenci aparent en narrativa, però com sempre és aparent, Francesc Valls no deixa mai d’escriure. Aquella quimera infantil no l’ha abandonat, i l’escriptor, com qui no vol la cosa, escriu, fabula i es construeix un món d’evasió i de realització d’aquelles fantasies primiceres. Els antiherois omplen les seves pàgines esgrimint un joc d’ironia i de cinisme. Així arribem al fraret mut i a la Tarragona del segle XII. Francesc Valls s’endinsa en el territori de la novel·la històrica i ell i el seu fraret viatgen, ara sí, no només al món de l’ocult sinó a través del temps. Tarragona una vegada més és un dels seus espais.
Viladencís: regió dels Motllars (part sud-est del Principat) a prop de la Mussara i Mont-ral, un poble abandonat. Paradís de plaers, un poble perdut, un infern. Aquesta és potser la seva millor creació d’espai narratiu. A Estic morta, saps? Viladencís agafa presència de personatge, és la clau de tot el desenvolupament narratiu i crea un espai de referència en la literatura del Camp de Tarragona. Un nom de poble que, tal com ens desvetllen els autors en els aclariments, n’amaga un altre: Santa Coloma de Queralt; tot i que també esperonen el lector a comprovar-ne l’existència. “Punt neutre de l’ambivalència on tot el bo esdevé dolent, i on tot el dolent esdevé bo en una simultània transformació que ho neutralitza tot satànicament.” La novel·la, com totes les novel·les de Francesc Valls, descriu un itinerari, un viatge o viatges dels personatges. Nova York, Blanes, el Camp de Tarragona, són els espais on es desenvolupa l’acció, els personatges van i vénen en un moviment interminable. El mateix passa a Els conillets afamats: l’acció s’esdevé entre Barcelona, Tarragona, Salou i Reus. La Part Alta de Tarragona és l’espai on els gàngsters guarden la droga; Poetes, un dels bars visitats i descrits amb els personatges reals que el regentaven; el Serrallo, on culmina l’acció amb un final trepidant. Finalment, a L’aigua parlava podem visitar la Tarragona del segle XII, la terra de ningú habitada per bandits i personatges desarrelats; Barcelona, Ripoll, el monestir de Sancta Maria, i com no podia ser d’una altra manera, Viladencís.
Francesc Valls en el seu anar i venir de novel·la a novel·la no pot deixar d’estar lligat espiritualment a la seva primera gran creació: el poble de Viladencís. Temem, però, que una afició tal no el porti un dia a desaparèixer en l’èxtasi narratiu dins d’una de les seves ficcions: “Allunya’t Zerí!” i Viladencís esdevingui així més que un mite.

Lurdes Malgrat
Tarragona, maig de 2007

3

Amb Maria Auèlia Capmany (1981).

4

"Carpe diem", una "colla d'eixelebrats" en una festa de disfreses de l'Escola d'Art Dramàtic Josep Ixart.
Amb Gustavo Hernández, Rosa Rossell i Teresa Valls (1982).

5

En una exposició del pintor Icart, el tercer per l'esquerra,i d'altres artistes (1984).