En un país acusat justament de tenir l’índex més alt de poetes per metre quadrat, pot resultar estrany trobar, en una de les nostres veus, la qualitat de la sonoritat, de la severitat i de la lleugeresa. Un primum vivere que seria no només la intenció, sinó també la pròpia filosofia del viure, del sentir, de l’anar tirant buscant sempre el ritme de la palpitació gairebé intangible de cada hora, de cada segon, de cada interval de l’existència, intransferible fora de les dimensions de la literatura. Francesc Valls-Calçada s’atreveix a perseverar i a dir. S’atreveix, amb lucidesa (senzilla o descarada), a viure per escriure.
Espriu es va definir com a “humil agnòstic”, però en Valls-Calçada va encara molt més enllà. Passa per aquest estat, el d’humil agnòstic, per assumir, més tard —després d’escoltar el matís de cada veu interior—, la filosofia del fet de comunicar, de transgredir i de convertir-se, finalment, en un humil exagnòstic que interpel·la i acompanya, que comparteix i adapta el seu dibuix mètric a la consciència de cada lector.
Àvid aparentment de poesia, però interiorment de vida, fa i desfà; pretén i aconsegueix a còpia dels drets que li atorguen el pensar, el descobrir i l’escriure; sempre sota la disciplina del respecte cap a la naturalesa que ens defineix i ens dirigeix cada pas, cada acte, cada decisió, i m’atreviria a dir que cada sentiment, passat pel filtre obscur de les sensacions.
El perquè del poeta és un perquè llatí, absolutament mediterrani. Un perquè de paisatges, de mars, d’oblits i de records, de sants i de proscrits, de batecs i morts, d’alès i de sospirs, d’altaneria i senzillesa, d’elaboració i resolució, de so i de silenci, de primum vivere a cadascuna de les seves paraules, versos i estrofes degudament estudiades, sense perdre aquella escriptura noble i primera.

SONORITAT. Nissaga dels Ningú

“Ets l’home de les mans buides”. I és que les esperances en res també descriuen el “clic” dels mortals, el seu riure, els seus coits, els gots buits que es colpegen amb un sol dit.
Gran força, simplicitat i bellesa. Diàleg amb un Déu de vegades absent, d’altres present. Déu i cadàver “darrere un moble on no hi accedeix mai ningú”.
Valls-Calçada “atura el temps en la quietud venial de les hores”, unes hores i una quietud que ell estudia per pair amb posterioritat, com a “viatger perdut entre tempestes”. Potser les mateixes inclemències dels temps que van inspirar R. S. Thomas, sens dubte el millor poeta en llengua anglesa, quan deia allò de “la ràbia que l’havia duta fins a la meva porta no en desfermaria les seves espirals”. Però és que el Francesc hi pot afegir: “Pronunciem paraules toves que són de molsa i de mandarina i l’oreig pentina una casa sense portes. És la llar desgavellada de les nostres vides”. I el botó del REW, aquell “clec” que culmina i sonoritza el seu poema. Aquell “plom” a voltes feixuc, a voltes esperançador de cada porta que es tanca, tal vegada per obrir-se més tard.
Agosarat i astut, el nostre poeta cita Homer i Baudelaire, Van Gogh i els simis. Cercant la condició primigènia? Cercant els colors? Cercant les flors del bé i del mal? Esperant que Ulisses torni per a què Argos, el seu gos estimat, el reconegui a la tornada i pugui morir tranquil? Així, troba aquell joc de lucidesa, de moral, de sístoles i diàstoles, de fruits marcits i fruites delitoses... de cants i cançons. En definitiva, de cireres, de pa i d’oli, de la cuina de cada dia a cada fogó.

“Identitaris idèntics
reposem amb aquell vell destorb
dins el jaç fet de palla i ganivets
i en arribar la fosca sentim la solitud”

Solitud també que ell s’atreveix a sentir, a analitzar i a descriure sota el fil conductor del viure i la saviesa de la rutina, descendint a profunditats abismals o viatjant a regions inexplorades... els seus fantasmes, els seus sons. Magníficament intuïts, després de dubtats.

SEVERITAT. Com qui cus la gavardina de la mort

Sabó, bombes, ferro ardent, avingudes de sal, roques i planys. Aquells planys d’Ezra Pound quan Han-rei se n’anava amb la seva amant, timoner de si mateix. L’amant de Valls-Calçada avança amb sabates que semblen fetes de plom, del mateix plom de les bales dels franctiradors, que fortifiquen i dificulten el camí de l’amor més pur, intrincat en els averanys del desig. Avingudes de sal que ens plantegen el curs de les relacions, que delimiten els marges, els hemisferis de llibertat; que envien cartes amarades de suor i de basarda “lliurats a l’orgia amb les copes plenes de malvasia”. Mentre a Txoan, ciutat de Pound, els fènixs han marxat i el riu discorre tot sol. Valls té Corea, i el Kurdistan, i Algèria, per recórrer amb severitat cada paisatge interior, gairebé sublim, poc concorregut.
Però la severitat, a gust del poeta, es veu trencada, obligada pel combat, a seguir el rastre del vent, a gaudir de les postes de sol, a veure onejar les banderes inflamades en la memòria d’un espai en blanc on dormia i dorm la paraula llibertat.
Com qui cus la gavardina de la mort no és un llibre fàcil, precisament per la força de la severitat esmentada. I també perquè cosir la gavardina en qüestió no resulta una tasca efímera.
I aquí apareix de nou Espriu, aquell humil agnòstic que al final creu i persevera en l’art de la costura, el brodar dels dies.

LLEUGERESA. Tot és lleuger

“esperant
sempre
esperant
no sé pas què”

Lleugeresa en la memòria? Lleugeresa en les passions? Lleugeresa de les llegendes romanes?
Llatí, intens, mediterrani, paraules clau a l’hora de la migdiada, en el dormir i en el despertar, en el son i el malson del poeta amarat per aquell bocí de cel dels humils que no tenen pàtria, ni diners, ni esperança. Jardí terrenal que aparentment lleuger es defineix amb prestança sota el vol de les gavines blanques. Esperant, esperant... no sé pas què.
Com la lleugeresa d’aquella pell de carn que un altre poeta, en Guillem Viladot, de Ponent, s’esperonava a definir en el seu Urc del cos. Aquest, el de Valls-Calçada, és un urc que preval, que s’imposa, que creix... que el lector pot magnificar mitjançant les armes de l’escultor de la paraula:

“damunt de la pell
èpica i carnosa
maduren les prunes
entre desig i basarda”

Esculpir i fer-ne poesia, una opció encertada. Rematada a cops de fil. Cotó.
El gest, sempre breu de la gent, pren una volada suprema, en primera instància lleugera, però que a partir de la segona lectura, de la segona pensada, de la segona digestió, esdevé un gest perpetu, innat, etern.

I així, intrincat en els averanys de la constància, Francesc Valls-Calçada aconsegueix posseir una veu poètica —encara que el patrimoni de la poesia és un patrimoni vital— que es manté, sonora, severa, irònicament i amb picardia, lleugera entre les diverses veus d’altres mestres que l’han exorcitzat de la malèfica pressió de la falta d’objectivitat. Perquè ell, en la noblesa de la paraula, encara creix, encara sentencia, amb la humilitat característica del savi. Un savi escriptor tarragoní amb l’única pretensió del primum vivere.

Susan Buzzi

Barcelona, maig de 2007

1

1963, 'sense comentaris'.

2

Tarragona. Treballant amb un amstrad arqueològic.