1
De Codolenc, el gegant, 1991.

S'hi acostaren a poc a poc, procurant no fer gens ni mica de soroll, i, resguardats per unes branques de ruda, contemplaren sobtats un espectacle insòlit per a ells: el Codolenc xerrant amb l'Eduard.
S'havien assegut tots dos, l'un al davant de l'altre, el Codolenc a terra i l'Eduard enfilat a una roca per tal de poder-li parlar realment de cara a cara. La conversa era seriosa i important i calia que es veiessin bé; a més, no podien pas parlar a crits.
A en Jaume se li travaren les cames i com que no podia fer res, s'adonà aviat que semblava que no calia témer aquell gegant.
Ells anaven enraonant, sense adonar-se de res.
—Tu ho veus molt fàcil —deia el Codolenc—. Enraonar i trobar-se amb els amics és de les bones coses d'aquest món, dius, i jo hi estic d'acord, hi estic d'acord! Però… resulta que jo m'he de trobar amb els amics, només quan algú ho programa amb motiu d'una festa. Altrament, digues, quantes vegades veus gegants pels carrers, passejant, menjant un geladet, bevent una orxata o prenent el sol a les terrasses amb els seus amics? Mai! No els veus mai!
"Parles entusiasmat del goig de ballar, i jo et dic que sí, que ballar és meravellós, és motiu d'alegria, d'emoció… però ballar és bonic quan un té ganes de ballar, i els gegants també tenim els nostres dies i els nostres sentiments. Ens agrada ballar quan en tenim ganes; no podem fer-nos-les venir, per exemple, per al dia vint-i-set de març a dos quarts de cinc de la tarda. Per això, només sentir música de ball o campanes en senyal de festa, m'enfurismo.
"Pensa que he estat segles i segles aguantant que em traguessin només per les festes majors, a hores convingudes i entre el repic de campanes que, val a dir, com a repic m'agradava; allò que no podia sofrir era el que això representava per a mi. […]
"Així, doncs, vaig pujar al cim d'aquesta muntanya i… no sé com dir-ho… jo volia estar tranquil, oblidar-me de tot… i llavors, doncs, sempre que sentia soroll de vilatans, o de gossos i gats, o música, llançava un còdol des de la punta Corbatera. Tothom va haver d'anar marxant, s'acabaren les flors als balcons de les cases i la quietud inundà la vall.
El Codolenc havia anat acotant el cap i afluixant la veu. Semblava un gegantet dient: no ho faré mes!
Llavors l'Eduard, comprensiu, parlà:
—Ja ho comprenc, Codolenc, a mi tampoc no m'agradaria trobar-me amb els amics, o ballar, o sortir… per obligació, sense tenir-ne ganes, però això no justifica en cap cas que llancessis còdols. Les coses es parlen i s'enraonen. -I li explicà la reflexió que el vellet (de la fada no en parlà) havia fet a l'avi Ramon.
—Sí, ja ho sé —respongué avergonyit el Codolenc.
En aquell moment, uns quants caps que no podien aguantar ni per un moment més la forta olor de la ruda, emergiren d'entre els arbust.
—Eduard, fill meu! —cridà en Jaume.
—Pare! —respongué, i afegí… No tingueu por! El Codolenc és un amic!
El Codolenc, mentrestant, s'havia aixecat ràpidament i començava a marxar de pressa.
Però l'Eduard cridà:
—Codolenc! No te'n vagis! I vosaltres, acosteu-vos. No tingueu por!
Els companys d'en Jaume no ho acabaven de veure clar. Tots, però, s'hi acostaren i llavors l'Eduard els explicà el que li havia passat; bé, de la fada Montsant no en parlà, tampoc no s'ho creurien, pensà.
El Codolenc afegí:
—És un xiquet molt valent, aquest Eduard, i també molt bon noi. Això és el que m'ha guanyat, m'he adonat que…
I, junts, el Codolenc i l'Eduard digueren:
—No us heu de precipitar ni heu de córrer mai quan vulgueu resoldre coses importants.
I tots esclafiren a riure.

De "Mascabrers* ahir. Mascabrers, avui. Mascabrers, any 2328 del III Mil·lenni", 2001.

Mascabrers avui és més un rètol de carretera que no un despoblat. Heura, matolls, arbres i arbustos hi senyoregen i la palmera ha perdut tot l'esclat. El pou, sec, t'escatima fins l'eco; de fet, sembla més que no és. Els murs s'oculten amb l'herba i l'era s'esmuny pel terrer. La bassa, ningú no sospira i l'aigua fa temps que poc hi és. Ni pedres, ni bigues ja res no congrien: és pura quimera tornar a ser parets.

*despoblat del terme de l'Aleixar.

De Bella Lluna, treu el nas…, 2005.

Bella Lluna treu el nas
per darrere les muntanyes
i feliç, feliç somriu
entremig de vells pinars,
romanills i flos boscanes.

Guaita, veu al fons la vall,
just al mig, l'antic poblet
i a la plaça tot d'infants
que la miren expectants;
Bella Lluna els fa l'ullet.

Les caretes s'il·luminen,
els ullets resten oberts,
a l'instant plouen del cel
un a un milers d'estels.
Que somnien els xiquets?

Bella Lluna amaga el nas
per darrere les muntanyes
i feliç, feliç somriu
entremig de vells pinars,
romanills i flors boscanes.


2008. A la biblioteca Pública de TArragona amb els poemes de la Bella Lluna

2008. A Barcelona, parlant dels llibres de la Bella Lluna a Casa Anita, Llibreria especialitzada en llibre infantil, juvenil i àlbum il·lustrat.

2008. Barcelona: els llibres de la Bella Lluna a Casa Anita, llibreria especialitzada en llibre infantil, juvenil i àlbum il·lustrat.

 

"Nit dels innocents" de Nit de Nits, text 2003.

Et vetllaré
tota la nit
Infant del món,
ara adormit.

Et daré sopes
cada matí
Infant del món,
d'allà i d'aquí.

T'abrigaré
quan faci fred
Infant del món,
el més xiquet.

Et miraré
amb goig, el viure
Infant del món,
de dolç somriure.

T'escoltaré
plors i rialles
Infant del món,
rei de contalles.

T'abraçaré
quan tinguis por
Infant del món,
multicolor.

Et cuidaré
fins a guarir
Infant del món,
si has de sofrir.

I cridaré
fins a enronquir
Infant del món,
si et veig patir.

Que:
Massa sovint
ets immolat
pel fer d'un món
que sembla orat.

Víctima ets
ben innocent
pel fer d'un món
incongruent,

que toca el corn,
penja la llufa
i de l'amor
en fa baldufa.

2008. Estrena de Nit de nits a l'Aleixar.

 

De Bella Lluna fa l’ullet…, 2008

Bella Lluna em vetlla el son
quan tinc ganes de dormir;
m’acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.

Quan acabo de sopar
i el pijama m’he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.

Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s’il·lumini complaguda
i anunciï: sóc aquí!

És llavors que sens temor
a dormir me’n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!

Però si els somnis em fan por
i cridant m’he desvetllat…
Bella Lluna em fa l’ullet
i tot queda il·luminat.

Junt amb ella mils d’estels
allà dalt al firmament
s’enriolen, s’enriallen
i el meu món sembla d’argent!

2008. A Reus per Sant Jordi, signant llibres de la Bella Lluna.


2008. Xiquets i xiquetes de l'escola Teresa Salvat Llauradó de l'Aleixar, escenificant Bella Lluna fa l'ullet...

 

 

De El pintor Joaquim Mir Trinxet (Barcelona 1873-1940), 2009.

A començaments del segle XX,  Joaquim Mir va venir al Camp però no cercant paisatges per pintar sinó cercant guariment i, en instal·lar-se aquí junt amb la seva família, en trobar-se, sense buscar-lo, el paisatge de l’Aleixar i del poble veí de Maspujols, l’impacte fou contundent.

La climatologia suau. El paisatge amb la serralada de la Mussara com a teló de fons.  Els boscos de pins i alzines d’un verd fidel, els oliverars d’un verd perpetu, els conreus d’avellaners amb tota la gamma cromàtica de l’hal·lo verdosenc del borró, del verd tendre de la brostada, del viu verd compacte de la fulla naixent, del verd lluent amb la melassa: sàvia cuirassa contra el sol bleïdor de l’estiu, del verd mat de setembre quan ja han fruitat, del verd fosc quan el dia s’escurça, del marró verdosenc quan la tardor apunta i, de tots els torrats del món quan esclata… I la CLAROR que al Camp escrivim amb majuscules; i els torralls, aquells núvols acaramullats que Mir tan estimava… no podien passar desapercebuts a uns ulls que veien del món: els colors!

I la societat rural aleixarenca de començaments del segle XX assistia, sorpresa i perplexa, a l’arrribada del seu primer pintor. Un home a qui la canalla portava cavallet, escambell i tela a llocs com el Portal, darrere la Muralla, als porxos de la Plaça, a tocar la riera… i que pintava els vilatans: l’Ermità amb la camisa tacada de vi, el vell Pataca, el Ramon de cal Blaietó dalt del cavall amb els barrals de comuna! On s’és vist?

Aquell home que era bona persona encara que de vegades llencés una rècula de malediccions; que caminava a grans passes; que llegia el diari que li deixava el Blai de cal Sabater i esperava teles i pintures que arribaven amb la tartana de cal Xamberg; aquell home que era amic dels Segimon -bona targeta de presentació - i que junt amb els pares i la germana era un més del poble però que es passava la vida fent allò que més li agradava: pintar al matí, pintar a la tarda, pintar -la llegenda es manté viva- de nit.

 Aquell home, alt, amb barba, que no sabies si caminava o corria; que es mirava les avellanes i només hi veia colors i no senalles, sacs o collita; que es mirava el paisatge i només hi veia colors i no parades, marges, conreus, recs, crestalls; aquell home, que els aleixarencs respectaven sense entendre’l, estimaven perquè els semblava un xiquet gran; aquell home que va voler que els seus pares reposessin fins sempre a l’Aleixar, aquell home…  va fer una de les millors obres pictòriques de l’art català i del paisatgisme espanyol del segle XX.

I la va fer, des d’aquestes terres del Camp de Tarragona, on la gent li deia ‘lo senyor Mir’ i on cent anys després, encara avui, en servem volgut record i ens esforcem per guardar en el paisatge les traces que el van impressionar i que ell va convertir en pintura, una pintura que situa l’Aleixar i el seu paisatge en el món de l’art i els atorga valor d’universals.