1

Escriure per als xiquets i les xiquetes

Reconec que a voltes quan escric em traeix la condició de professora i m'engresco pensant en l'aprenentatge que es pot desprendre de l'obra: que si camps lèxics, que si elements de la literatura popular, que si mots de casa o expressions genuïnes, que si transmissió de valors... però procuro harmonitzar-ho tot.
Sempre m'ha semblat un repte en majúscules proposar-me de transportar el meu discurs creatiu de persona adulta a un públic lector que en el tramat circula pels mateixos camins que jo però que en l'ordit, per entendre'ns, requereix tots uns altres components. I és que tot: lèxic, nivell de discurs, tractament del tema, plantejament... ha de ser escrit pensant que els xiquets s'ho puguin fer seu amb naturalitat. I això no vol dir, en cap cas, trivialitzar res, ans el contrari!
[...] També em va empènyer a escriure literatura infantil el fet de considerar els meus possibles lectors com el jurat més inflexible i més exigent. En els xiquets no hi ha ni matisacions ni peròs; si els agrada bé i si no, no és problema seu! Òscar Palazón. "És un repte transportar el meu discurs d'adult a un públic infantil". Diari de Tarragona (28 maig 2006).

Quan la poesia es canta: les cantates

Mai no m'ho hauria cregut ni m'ho havia plantejat; primer, que em proposessin de fer-ho i després que m'ho pogués passar tan bé. És un repte en majúscules perquè has de deixar el text que, és clar, majoritàriament és poesia, a punt per poder ser musicat. En ritme ha de quedar quadrat; no hi pot haver concessions de cap tipus! I després, hi ha d'haver tot el que ja he apuntat per a un text que s'han de fer seu els xiquets i xiquetes. I la posta en escena, i els assajos... [...] Ha estat per a mi un privilegi i una satisfacció. Òscar Palazón. "És un repte transportar el meu discurs d'adult a un públic infantil". Diari de Tarragona (28 maig 2006).

L'arrelament a la terra

I entenc aquesta pertinença [al Camp de Tarragona] —ara situant-me ja en el món de la literatura— seguint aquelles paraules que, referint-se sobretot a la poesia, va dir Yeats i que fa anys que m'acompanyen en el viure: "El localisme no és sinó el guant que ens posem per a abastar l'univers."
Jo —si m'ho permeten— sempre remarco el localisme, però ben entès, perquè si et mires el melic pots ensopegar i si et mires el del costat, perds perspectiva. Cal, doncs, mirar el conjunt per trobar-hi el punt —no cal més— on et sentis còmode i alhora enforteixis el conjunt, aportant-hi una solidesa i una harmonia que, de fet, acaben retornant a tu. Fragment del discurs de Sant Jordi 2005 al Teatre Metropol de Tarragona.

Primeres lectures

No sé què m'hauria agradat llegir de petita però sé segur que m'ho vaig passar molt bé llegint el que llegia, i llegia molt. De petita, petita: Manzanita de Oro, Mari-sol en su jardín de María Luz Morales, Bongo o Tres gatitos huérfanos de Walt Disney amb il·lustracions de colors!; després llegia i rellegia obres d'autors com Florencia de Arquer, Luisa M. Alcott, Zenaide Fleuriot, Jules Verne, Eleanor H. Porter, Mark Twain, Jean Webster, Enid Blyton, Folch i Torres, P. L. Travers... El meu padrí i avi Miquel ens va subscriure a tots els néts en edat lectora al Cavall Fort. Després, a poc a poc, van anar arribant tots els diaris: d'Anna Frank, d'Anna Maria, de Daniel; també El petit príncep, més endavant els Martín Vigil i entremig un Faristol perquè jo volia, de totes totes, aprendre a escriure en català. Òscar Palazón. "És un repte transportar el meu discurs d'adult a un públic infantil". Diari de Tarragona (28 maig 2006).

 

L'ofici d'escriure en català

Escriure és per a mi una opció i una necessitat. Ho faig en l’exercici de la meva llibertat i en l’acompliment de la meva manera de ser i escric en català perquè forma part de mi. Ho exerceixo com un dret però també com un deure, com una més de les moltes voluntats destinades a aconseguir que la cultura catalana sigui de natural, normal entre les moltes del planeta. Paraules i futur. PEN Català, 2004.