9

Vaig coincidir un parell de vegades amb la Fina Anglès en el jurat del desaparegut premi Domènec Guansé. Parladors de mena, em vaig informar de tot de coses de la seva activitat pedagògica i editorial, però, discreta com és, no em va fer saber res dels llibres que havia escrit per a infants. Ara que hi entro en contacte, m'han sorprès tan agradablement, que en puc parlar amb molt de goig.
El primer que llegeixo —també és el primer que va publicar— és
Codolenc, el gegant. En aquest cas, a part d'una bella manera de narrar, àgil, fluïda i entenedora, el mèrit principal de l'autora consisteix a inventar una història per construir-la i explicar-la d'una manera ben tradicional, tant, que podria passar perfectament per una rondalla popular. Els habitants d'un llogarret d'alta muntanya, cansats de suportar els rigors d'uns hiverns interminables, es posen d'acord per emigrar cap a terres més favorables, cap al pla, és a dir, un viatge a la inversa del que inicia Manelic al final de Terra baixa. I ben aviat, al peu d'una muntanya, ensopeguen un poble preciós però sense vida, abandonat. S'hi queden malgrat el neguit que experimenten per l'absència d'habitants, de flors als balcons, de campanes al campanar, de gats i gossos pels carrers... Quan han acabat d'instal·lar-s'hi, decideixen celebrar-ho amb una festa. Al cap d'una estona de música i ballaruga, senten una veu de tro que protesta i, tot seguit, descobreixen dalt el cim tan proper la insòlita presència d'un gegant —el gegant Codolenc, és clar— que els llança amb fúria un còdol enorme que rodola, muntanya avall, fins que aterra sortosament en un dels camps que havien ullat per conrear. A partir d'aquí comença l'aventura per calmar la fúria d'aquell gegant desenganyat de la gent, que no està disposat a sentir soroll de cap mena: ni músiques, ni crits, ni lladrucs. Qui és l'únic que se'n pot sortir? Un infant, naturalment, un esperit tan pur i innocent com ardit i volenterós: amb l'ajut d'una fada que adopta diferents figures, farà que el gegant recuperi la confiança en els homes, torni a sentir-se solidari, participi en totes les festes populars i sigui el millor amic d'una quitxalla admirada de veure com balla i es diverteix aquell personatge tan esquerp que feia poc no estava per músiques ni raons.
Fina Anglès narra tots aquests fets amb gràcia i, a més, hi aboca un valor afegit: la identificació de la rondalla en un terreny que coneix molt bé perquè és el seu. I no se n'amaga, al contrari!, que amb notes a peu de pàgina, per no destorbar la lectura, ens situa clarament els llocs de l'acció. Fins i tot inclou un mapa per situar-nos i fer-ho creïble, com si fos història, ja que la seva narració no seria possible en una altra geografia que no fos la comarca del Priorat: la serra del Montsant, les muntanyes de Prades, Sant Joan del Codolar, Cornudella i tot de poblacions del Baix Camp: L'Aleixar, Montbrió, Reus..., amb rodolins, endevinalles, petits poemes i imatges esplèndides com ara: "La nit s'afegia a la satisfacció general: tots els estels hi eren presents, no en faltava ni un."
Que aquest llibre de Fina Anglès és especial ho demostra un fet poc corrent: al cap d'uns anys d'haver sortit, l'editorial, més atenta a la divulgació dels nous títols que publica que no pas a conservar els antics, el treu del catàleg. Sé per experiència pròpia la dificultat que suposa publicar en una altra banda qualsevol títol que ha estat víctima de la descatalogació, pas previ a convertir en pasta de paper les existències que fan nosa als magatzems.
Codolenc, el gegant és un dels pocs títols que han ressuscitat gràcies a la nova edició que en va fer Columna l'any 1999.
El mateix interès que Fina Anglès mostra en el llibre del gegant per reivindicar un paisatge que coneix i estima profundament —és filla de l'Aleixar!— es manté a
L'Endemà, primera part de L'Endemà i el senyor Anselm, en què estén aquest interès a informar els joves lectors, a través d'una aventura —talment una faula moral—, dels costums, de les feines, de l'entorn i, sobretot, de la duresa de la vida d'una pagesia que avui gairebé s'ha extingit al mateix ritme que es perden tantes expressions de la llengua i tants noms d'objectes, d'eines, de plantes, d'ocells..., tot plegat per culpa d'uns canvis en la manera de viure que ens despersonalitzen i propicien una ràpida adaptació a altres formes de vida cada cop més globalitzades. I amb això no intento ni tan sols insinuar que aquell passat era millor, ans diferent, perquè el dia a dia de la família de l'Endemà és d'una duresa i precarietat que fa estremir. Quina llàstima, però, no haver pogut conservar allò que tenia de bo, d'autèntic i de sincer, tan lligat a la terra!
És possible que als infants d'avui, i em refereixo als nostres, tan afalagats, tan consumidors, tan sobrats de tot —ginys, maquinetes, telèfons mòbils, pantalles...—, els soni a temps de l'antigor —quan les granotes portaven sabre—, el que Fina Anglès els explica amb coneixement de causa perquè, essent jove, encara, ha tingut ocasió de veure-ho i de conèixer-ho personalment. El que no els ha de relliscar, per poc sensibles que siguin, és l'anècdota, la metàfora, el crit a la llibertat que el vell neuler sap transmetre a l'infant que el sap escoltar.
La segona part d'aquest mateix llibre, és a dir,
El senyor Anselm, és una narració urbana, la curiosa història del porter d'un edifici barceloní, una altra mena de professional gairebé en vies d'extinció, o de transformació, ja que cada dia són més les escales en què el porter automàtic ha substituït aquell personatge que sabia la vida i miracles de tots els veïns perquè sovint n'era un confident, un auxiliar i, moltes vegades, un amic.
L'altre llibre que ara tinc a les mans de Fina Anglès és
Un dia d'aventura, la història d'uns vailets que fan una acampada durant unes colònies d'estiu i que, sense moure's de la costa tarragonina, ens faran viatjar en el temps i l'espai transportant-nos de la placidesa i suavitat de les muntanyes de Prades a la pluja torrencial d'un indret tropical, amb volcà en erupció incorporat, abans de viatjar en una barca per un riu cabalós que acaba en cascada, ai!, i d'entrar en els carrerons subterranis d'una mina abandonada al llarg de la qual viatjarem en vagoneta per caure en una bassa d'on... De sorpresa en sorpresa, una acumulació d'estranyes sensacions que ens fan pensar en un món oníric, és clar, però en què el somni té una base real. I la base real és..., és, és clar, la sorpresa final que ara no podem descobrir.
Un altre llibre més recent,
Bella Lluna treu el nas..., Poemes i endevinalles per a xiquets, és una altra mostra del gust de la Fina per la nostra llengua que s'afegeix, com ella mateixa explica amb encert, al costum cada cop més sovintejat d'alguns autors i editors de publicar poesia escrita directament per a infants (1). En els "Mots Previs" hi ha tota una declaració de principis. No em puc estar de reproduir-ne alguns fragments: "Llegir poesia a casa o bé a l'escola és un bon exercici [...] genera el nostre pensament i gestiona el nostre raonament [...] no estic parlant de coques ensucrades, ni de flors, violes ni romanills, estic parlant d'aquells sensors tan afinats que capten el més mínim detall, la més petita expressió, l'escletxa més ínfima, allò minuciós…"
Reprodueixo
Les campanes, un tast, només, del que representa aquest llibre:

Entremaliat el vent
giravolta les campanes
i tota la vila sent
el ning-nang de les rialles.

Imagino que la Fina Anglès té tanta feina que no li permet exercir més sovint d'escriptora, però a part d'aquests llibres que he tingut el plaer de comentar, em consta que està ben disposada a col·laborar en tota mena d'aventures en què es necessita el seu enginy per arrenglerar lletres i lligar paraules per donar-los sentit. Així, la seva participació entusiasta en els opuscles de Lletres a Taula, en què publica els seus menús literaris, per a infants. D'entre ells en destacaria alguns contes precisos com ara la rondalla
Un grapadet d'arròs que, abans o després, es va publicar individualment amb unes il·lustracions que hi feien joc, de la seva germana Tuni. Un regal per a lectors i miradors. Com ho han de ser dues cantates infantils, guies i itineraris comarcals, estudis de l'obra de Joaquim Mir, i d'altres.
Ara que he descobert i explicat els papers de Fina Anglès, només em resta a encoratjar-la a treure temps d'allà on sigui possible per posar en solfa algunes de les històries que estic convençut que li ballen pel cap i que encara no ha trobat el moment d'explicar-nos. Endavant!

Joaquím Carbó
Barcelona, 13 de juny de 2006

(1) Penso, ara mateix, en Núria Albó, Josep R. Bach, Ricard Bonmatí, Lola Casas, Miquel Desclot, Enric Larreula, Miquel Martí Pol, Joana Raspall, Josep M. Sala Valldaura, Olga Xirinacs, i que em perdonin els que em deixo, perquè sé que me'n descuido més d'un. 

9

1958. La primera fotografia a l'escola.

1962. Amb els seus pares i sa germana a l'Aleixar.

1975. A la plaça de la Font de Tarragona, actuant amb el Grup de Danses de l'Aleixar.

1975. A l'ermita de Sant Josep de Montblanc, com a monitora de colònies amb xiquets i xiquetes de l'Aleixar.

1977. A la sala d'actes de Caixa Tarragona, en la Mostra d'Art Jove durant una actuació de Fina i Clara. A la flauta travessera, Anton Colom.

1986. Amb Teresa Miquel i Pàmies, la seva mestra de català, el dia que es llicencià en Filologia Catalana.

1984. A Siurana, durant un passeig amb Marià Manent i Àlex Susanna.

2009. Un passeig amb els sentits: ruta Mir-Manent, a Maspujols.

2010. Amb gust de Lletra amb xiquets i xiquetes de l'escola Vora Mar de Salou.