1

Dels agraïments

Als organitzadors de l’acte: l’Area de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i el Departament de Filologia Catalana de la URV, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. I a tots aquells que han confiat en allò que he escrit pels camins de la literatura, per dedicar-hi aquest acte.
A les persones d’aquests organismes que d’una manera directa hi han esmerçat el seu saber fer professional: el personal de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, especialment la Rosa Comes, i el personal del Teatre Metropol.
Als autors de l’opuscle: Josep Baucells, Joaquim Carbó i Olga Xirinacs; de la pàgina web: Rosa Comes i Roser Llagostera; del punt de llibre: Tuni Anglès, i d’imatges: Cecília Bofarull.
Als meus editors que per la confiança que m’han atorgat, és clar, també el propicien: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Columna Edicions; Arola Editors; l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, la Diputació de Tarragona i la Regidoria de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Reus.
I als lectors, especialment a les escoles i als mestres que han volgut que els meus llibres fossin presents a les seves aules.
A les persones que, ara i aquí, materialitzen l’acte: lectores amigues; coral, direcció i pianista; equip de mestres de l’escola, també direcció i pianista; xiquets i xiquetes i famílies.
I als que avui m’heu volgut acompanyar: companys escriptors, col·legues dels meus mons laborals i d’entitats, amics, família, deixeu-me dir: aleixarencs i a tots aquells que estimeu la literatura
i la cultura feta des de casa: MOLTES GRÀCIES!

Dels perquès literaris i culturals

Aprendre, entendre, sempre m’ha fet feliç. Saber, investigar, conèixer per mi mateixa el meu món més proper: l’Aleixar, que tant estimo, i el Camp de Tarragona, en el qual tant crec, m’ha portat, tot fent-me adulta, a entendre més el MÓN, així en majúscules.
L’ensenyament és, junt amb el món de la cultura, la meva vocació. Educació, doncs, i literatura, música, pintura, dansa i fotografia conformen el món més meu i aquest, obert i en diàleg constant amb altres cultures, és català.
De tot plegat i d’allò que des de fa vint-i-tres anys hi he anat fent i publicant, en podria parlar a bastament perquè és la meva vida, però, ara i aquí, només em toca parlar o fer parlar sobretot un món: el literari, que és el més recent.
Així doncs, del temps que avui puc compartir amb vosaltres i que és un regal molt preuat, jo m’he pres la llibertat d’agafar-ne un quart d’hora tocat; després, he volgut que siguin persones estimades i, majoritàriament, xiquets i xiquetes els protagonistes de l’acte; que siguin ells els que posin veu a allò que he escrit.
Per començar i com que estic convençuda des del punt de vista personal i professional d’allò que diu la literatura popular: “els infants fan el que veuen fer als grans”, deixeu-me fer un passeig pels primers anys de la meva vida amb la voluntat de cercar alguns perquès de la meva dedicació a la cultura i a la literatura; hi apareixerà també —és inevitable— l’educació. La resta de temps ja estarà tot dedicat a la literatura.
I he de fer-ho així: parlar-vos del viure quasi, quasi, quotidià, perquè per qüestions literalment d’hores —com després veureu— durant els llargs anys en què anar a classe i treballar van coincidir, jo no vaig tenir temps de participar ni a la universitat ni enlloc, en tertúlies, converses, iniciatives, confabulacions… que, avui aquí, em permetrien esmentar vivències mig intel·lectuals o mig idealistes que acostumen a bastir estructures i experiències de futur. Sí que puc dir, però, que a les aules hi vagi fer amics que ho seran fins sempre.

Però comencem:

Vaig néixer a l’Aleixar, a casa, un dissabte de març de l’any que el fred va matar els olivers, ara en fa cinquanta. Sempre m’han explicat que van tocar les campanes en senyal de festa; anunciaven la de l’endemà, no el meu naixement, és clar, però no deixa de ser bonic i un inici com si fos de conte; a mi sempre m’ha agradat imaginar-m’ho i també, el so de les campanes.
Quan tenia un any, com que ja caminava i em feia entendre, em van portar a l’escola de les monges, al poble. A les aules, amb més o menys dedicació, hi he estat doncs tots els anys de la meva vida excepte el primer. M’hi sento com a casa però sabent que com que he optat per la pública, com tot allò que és públic, és més important perquè és de tots.
A l’Aleixar, vivia i visc —també ha estat la meva opció fent el sord a crides de la metròpoli— a la Ràpita. De petita era l’única criatura del carrer i vaig jugar sola fins als cinc anys, quan va néixer ma germana. Sempre he pensat que això em va fer bastant com sóc. M’agrada treballar sola o en grup reduït que vagi per feina, a casa i amb tranquil·litat. I, també, relacionar-me amb persones ben diverses però fer-ho amb calma, poca gent i podent estar per i amb elles.
A la mare li agradava i li agrada molt el teatre i la poesia. A les festes familiars, a l’hora de les postres, acostumava a recitar algun poema dedicat als protagonistes i a la festa, cosa que a mi em feia una mica com de vergonya, però hi badava. A mi també m’agrada molt llegir en veu alta, el teatre i, a l’hora d’escriure, cada vegada més, la poesia.
Al pare el veia sovint consultant llibres per fer la seva feina a la granja que, junt amb hort, terres i casa, els Alberich —de la banda de sa mare—, des de moltes generacions, han portat dels Segimon. Escoltava totes les notícies de la ràdio que com la previsió del temps eren i són sagrades. I s’embadalia aprenent en les converses que, durant uns quants anys, va poder mantenir amb mossèn Josep Raventós, un capellà i intel·lectual que vam tenir a l’Aleixar del 1963 al 1971. Als cantors parroquials —el pare ho era i ho és—, els va ensenyar, tot conversant, moltes coses del món, del concili Vaticà II —el del món i de l’home—; parlaven de política, del país… algunes vegades sabien d’allò que deia la BBC sobre el règim, organitzava cine fòrum on vam conèixer Passolini, va fundar la primera biblioteca al poble… En fi, el pare en parlava amb devoció i sempre he pensat que a mi, que llavors vaig anar creixent dels set als quinze anys, només sentint allò que en deia el pare a casa, entusiasmat, em va traslladar moltes d’aquestes inquietuds i el gust pel fet cultural.
Tot això, junt amb el sentit del comú —allò que és de tots—, amb què tota la vida he vist actuar els pares, i la seva participació constant i continuada en tot allò que s’ha fet i es fa a l’Aleixar, m’ha fet com sóc. De fet, podria dir-ho en plural i parlar també per ma germana.
Tot l’any —no tot el curs!— anava a l’escola de les monges, excepte vuit o deu dies de setembre que els passava a Barcelona a casa d’uns amics que estiuejaven al meu carrer. Amb ells vaig conèixer l’escoltisme, la universitat —un món pel qual sospirava—, el cinerama, els frankfurts amb mostassa a la plaça de Sant Jaume, el diari del Che Guevara, la paraula ferm quan tot ho era...
Eren els temps de passar —com es deia a l’època— l’Enciclopedia Álvarez. Durant el curs feia la primària i, de gran, també comerç com em corresponia per classe social; a l’estiu, practicava mecanografia.
D’adolescent, la meva mestra va ser una monja basca: sor M. del Carmen Villanueva Herran, amb qui encara, als seus noranta-dos anys, conservo amistat. La seva arribada va suposar tenir biblioteca a l’aula, aprendre francès amb un tocadiscos i, fins i tot, ens va preguntar quins llibres o revistes ens agradaria llegir. Jo, ràpidament, li vaig portar un Cavall Fort (l’avi Miquel ens hi havia subscrit a tots els néts en edat lectora, suposo que per influència de mossèn Raventós) perquè se’l mirés i en vaig triar un amb una portada del Cesc on apareixia un nen duent una pancarta amb l’escrit: “Català a l’escola!” No va canviar la llengua de classe, és clar, però vam acabar tenint llibres per llegir i la revista Oriflama, cosa que em sembla que situa el convent de l’Aleixar, en aquella època, en únic al planeta.
Per Sant Jordi, la parròquia organitzava concursos literaris i venda de llibres que pujaven de ca l’Isidre de Reus. Jo, joveneta, hi participava i el premi —tothom en tenia— era, i d’això es devia tractar, llibres en català: encara avui en consulto un de l’Artur Martorell que sembla premonitori de la meva dedicació a l’estudi i anàlisi de la literatura vinculada al paisatge. La dèria per tot el que fos català anava avançant i recordo la cara de sorpresa de la mare quan, un any, per Sant Jordi li vaig demanar no un llibre per llegir, sinó el Faristol per aprendre a escriure en català.
Com deia, els Alberich de moltes generacions i, avui encara, el meu pare, sempre han portat casa i hort dels Segimon-Artells i ara dels Roig-Segimon, a l’Aleixar (Roser Segimon, qui encarregà la Pedrera a Antoni Gaudí, pertany a la nissaga). Això ha fet, no solament que hagi pogut conèixer de prop maneres de fer, d’actuar, ambients molt diferents del de casa, sinó que també, per la manera de ser generosa dels Segimon, hagi pogut tenir (heretar seria la paraula), molts llibres. De petita i adolescent, gràcies a ells, vaig llegir moltíssim i molt variat.
Dels Manent Segimon (de la mateixa branca familiar) em van arribar, alguna vegada, llibres —en aquest cas en català— que altrament no hauria tingut i també la possibilitat, ja de gran, d’un tracte cordial i afectuós amb Marià Manent (tot un nom en el món de la literatura) i Albert Manent (tot un personatge en el món de la cultura i de la identitat).
El 1970, joves del poble van fundar el Grup de Danses de l’Aleixar; molt aviat m’hi vaig incorporar. Hi vaig ballar —m’agradava moltíssim— vint-i-tres anys llargs, molts dels quals vaig estar a la Junta. En vam fer un grup de dansa tradicional catalana punter a les nostres comarques i també, i d’això n’estic molt satisfeta, una escola de democràcia. Avui en sóc espectadora i més encara ho sóc de dansa contemporània. Tinc un record llunyà però viu de la impressió que ens va causar a la mare i a mi veure un muntatge per televisió, encara en blanc i negre, que es titulava Mozart nu.
El 1971, ara ha fet trenta-cinc anys, vaig començar a treballar en una entitat bancària. De l’escola, el dissabte al matí, vaig passar a la caixa (sense cometes) el dilluns a primera hora. La mare, abans de sortir de casa, em va dir que no em veia gaire contenta. Jo vaig contestar que sí, però… que a mi m’agradaria ser catedràtica perquè els catedràtics aprenen moltes coses i estudien fins als quaranta anys!
Estudiar fins més tard i tot, als cinquanta, ja ho he aconseguit perquè m’agrada aprendre, però catedràtica… La política del Departament d’Educació encara no m’ha permès ni intentar-ho encara que ara sembla que serà possible —intentar-ho! De fet, estic convençuda que l’important és fer-te teu allò que aprens i que et faci créixer com a persona i això he comprovat que ni tenir un títol ni ocupar una plaça determinada, no ho garanteix. Però, és clar, llavors jo només tenia quinze anys.
Treballar a la caixa em va portar molt aviat a assumir responsabilitats, a moure’m per Reus i a fer-hi amics. Al cap de pocs mesos —el món de la música també sempre m’ha captivat— ja formava part de la Coral l’Eixam del Centre de Lectura on vaig cantar bastants anys; vaig estudiar alguns cursos de solfeig i vaig poder conèixer el moviment coral català fins que, com que m’havia decidit a estudiar batxillerat nocturn i les classes eren de dilluns a dissabte de set a deu i treballava matí i tarda tota la setmana i dissabte al matí i assajava dos cops per setmana al vespre amb l’esbart, doncs… vaig haver de deixar-ho. Vaig optar per l’institut i després per la universitat, i per l’esbart perquè sempre, i encara ara, he tingut la voluntat de mantenir lligams vius amb el meu poble.
El 1972, a l’empara de la parròquia, llavors amb mossèn Joan Curieses, també escultor i gràcies al qual vaig conèixer, per exemple, l’obra de Henry Moore o els textos del pare Llimona, vam iniciar a l’Aleixar, el Club de Joves. També, amb mossèn Curieses, van començar les colònies de vacances a l’Aleixar (1974) junt amb Maspujols, que ja ho havia fet el 1972 i, més tard, Vilaplana. Hi vaig ser a l’inici i hi he mantingut vincles de col·laboració fins a l’actualitat. És l’única entitat conjunta, encara ara trenta anys i escaig després, dels tres pobles: Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana; n’estic molt satisfeta i també convençuda que és cap a on s’ha d’anar. El món propi, afermat en els anys anteriors, ara s’obria als altres, als voltants i a l’exterior.
Per l’època i per edat, seguia tots els recitals de cançó catalana que es feien a la zona: Raimon, M. del Mar Bonet, Lluís Llach… I com que les ganes de cantar hi eren, vaig proposar a una bona amiga andalusa a qui també li agradava cantar, de fer un duo, Fina i Clara, i vam intervenir del 1976 al 1978 en festivals a diferents indrets de les comarques tarragonines, com, per exemple, aquí a Tarragona, en la Mostra d’Art Jove, a l’Auditori de Caixa Tarragona; a Vilaplana per la llibertat d’expressió amb motiu de l’empresonament d’Albert Boadella; a l’Aleixar, junt amb la Trinca, per la Unió de Pagesos… Vam cantar i, doncs, conèixer textos de Salvat-Papasseit, Núria Albó, Miguel Hernández…; vam traduir Georges Moustaki, vam cantar cançons de Paco Ibañez i no sé si dir que vam gosar musicar —posar acords— poemes de Joan Vinyoli.
Fer el batxillerat (1975-1979) em va portar a estudiar literatura. Vaig conèixer doncs, els clàssics castellans, francesos…; em va impressionar García Lorca; recordo encara un poema de Salvador Rueda que em va impactar, “El cubo de la basura”, o un altre que començava: “Te quebraré quizás varita de avellano?” I és que allò que pels camins de la sensibilitat em captiva és tot el món que pot contenir un instant, un gest, una sensació, una mirada… O no hi ha en el poema “Bella Lluna… treu el nas” tota la complicitat que comporta el senzill gest de “fer l’ullet”?
Una paraula que estimo molt la vaig aprendre a classe de francès d’una, llavors, professora i, després, bona amiga; és el mot soudain que vol dir de sobte. L’entenc, tant en el sentit del moment que una cosa, un fet, una persona et colpeix, com del moment de la gènesi d’una obra literària, quan, irremeiablement, comença a lliscar, com si et sorgís dels dits, el món que estàs creant pels camins de la literatura; d’aquí que, cada vegada més, m’agradi plantejar-me el repte d’escriure “poesia de l’instant”, i també el fet que senti atracció pels petits formats.
Suposo que el gust que sento per la precisió amb les paraules també em pot venir del fet que em vaig fer gran a la caixa i, cada dia del món, tot havia de quadrar al cèntim, havia de ser doncs exacte. Amb les paraules sento igual exigència. No sé si l’aconsegueixo però sí que puc dir que la sento i ho intento tant com puc i sé.
El que sé d’anar a classe ho he après de les monges, a l’Aleixar; d’un curs amb el mestre, llavors dit nacional, que em va permetre accedir a 5è de batxillerat, dels professors de l’institut Salvador Vilaseca, de les classes, úniques i memorables, de la senyoreta Teresa Miquel i dels professors de la Universitat a Tarragona on, finalment, vaig poder cursar l’assignatura de literatura catalana! Vaig ser la darrera alumna de la senyoreta Miquel; jo ja era gran, tenia clar que volia llicenciar-me en Filologia Catalana i dedicar-me a l’ensenyament i, amb ella, ens ho vam passar molt bé i em va ensenyar moltíssim del que sé de llengua catalana. Vaig tenir la sort que m’acceptés com a alumna —ho dic amb reverència i eterna gratitud— i el goig, pensant en ella que ja era molt gran, de ser la primera dels seus deixebles —almenys que n’hi hagués un— que vegés llicenciar en Filologia Catalana.
D’aquells anys d’estudi, tant del batxillerat com de la llicenciatura, en tinc amics que ho seran fins sempre, com algunes de les persones que avui m’acompanyaran en aquest escenari i amb les quals, en grau diferent, he viscut i conegut àmbits diversos del món de la cultura i de la identitat. No els puc esmentar a tots, però sí que n’anomenaré alguns i per un motiu concret.
Per aprofitar el temps de què pogués disposar entre l’horari de la caixa i el de l’institut o la universitat, necessitava disposar, a Reus, d’espais on poder estudiar. Vaig poder anar, com si fos a casa meva, amb la clau a la butxaca, a ca l’Anna Coll, a ca la Carme López i la Charo Zueco, del món de l’ensenyament, a cal Joan-Manuel Ferré i la Mercè Obiol, avui ell doctor en informàtica i ella mezzosoprano de prestigi, a ca la M. Misericòrdia Arnavat (e.p.r.) i el Josep Agustí, ella persona clau en el disseny del batxillerat d’Arts i amb qui vaig fer la primera incursió en el món de la transferència de llenguatges en el llunyà 1987, i a ca la Lurdes Pascual i l’Ernest Benach, amb els quals —pares i fills— vaig compartir també els dinars d’aquells anys i converses sobre la identitat, la cultura popular, el món dels castells, l’ensenyament, l’església... Ells, els amics que malgrat quasi no veure’m perquè no tenia hores van seguir confiant en la nostra relació i, és clar, els de casa, van fer possible que jo estudiés. I sempre he tingut el convenciment que moltes altres persones també hi van ajudar perquè veien com n’era d’important per a mi i com hi dedicava el viure.
Arribar a la universitat el 1979 va ser la materializació d’un somni. Era un món com a mític per a mi i ja n’era partícep! El dia que em vaig matricular, em vaig emocionar. Com que treballava matí i tarda i de dilluns a dissabte, en la vida universitària vaig poder gaudir només de les classes. De tertúlies al bar o de converses transcendents, com tocava a l’època i per edat —com deia en començar— no en vaig poder tenir gaires. Això sí que sempre ho he trobat a faltar!

Dels primers llibres

Però vaig fer camí i aviat es va emparar de mi la dèria de la recerca o de la investigació. Aviat, també, vaig necessitar passar-ho a lletra escrita. Parlar amb el Jaume Vidal Alcover —no podia ser d’altre— i trobar el camí per on fer-ho possible —em va adreçar al senyor Xavier Ricomà (e.p.r. tots dos)—, va ser tot u i així va sorgir el meu primer llibre que havia de ser —tampoc no podia ser d’altra manera— sobre l’Aleixar: la Guia de l’Aleixar (1983) que vaig escriure junt amb Joan-Miquel Ventós. En comparació amb els autors de publicacions semblants de l’època, érem molt joves i el fet de ser dos, poc freqüent. Però em va semblar que el llibre amb dues veus hi guanyaria; n’estic contenta i veig que, avui en dia, aquest plantejament és freqüent.
En acabar els estudis el 1984, vaig deixar la caixa, on tinc amics per sempre, i em vaig dedicar a l’ensenyament, la meva opció professional i, junt amb la cultura, de vida.
Acostumada com estava a tenir ocupades totes les hores i a aprofitar no minuts, sinó instants, llavors em semblava que no treballava. Així va ser com alguns anys després, ja instal·lada en el món de l’educació, per fi va poder sorgir allò que feia temps que portava a dins i que la meva sensibilitat empenyia: la necessitat d’escriure literatura. El 1991 les Publicacions de l’Abadia de Montserrat em van editar Codolenc, el gegant, el meu primer conte. El vaig escriure pensant en persones que estimo, en què els nens són el futur, en què hi ha valors universals que encara necessiten ser recordats i ensenyats i en què els xiquets i les xiquetes són els jurats més exigents. Per això, escric literatura infantil i juvenil.
La mateixa tarda del dia de la festa de presentació, vaig tenir una sessió de treball amb el guionista del vídeo Joaquim Mir al Camp de Tarragona (1906-1914) per a l’exposició del mateix nom a la Sala Sant Jaume de ‘la Caixa’ (ara sí que va entre cometes) i és que l’estudi i l’anàlisi del paisatge vinculat a l’art: pintura i literatura, també fa molts anys que m’acompanya.
Com que l’ensenyament és, com deia, una opció de vida, quan ara fa algunes setmanes, vaig començar a donar també classes a la Universitat Rovira i Virgili, on sóc professora associada, em vaig emocionar pensant que amb això es tancava un cercle que passava per voluntats, esforços, tenacitat, ajudes… de moltes persones; vaig pensar en la senyoreta Miquel, en els que estimo i m’estimen, en la terra que encara necessita tants esforços i en la noblesa del món del coneixement. Per a mi, és important. I em va venir al cap un fragment d’un article de diari que tinc a casa ben guardat. Diu: “El poble ja no són els desheretats illetrats. El poble el formen avui aquells que no obliden mai d’on provenen i que entenen que han arribat fins on són no pels drets de l’estirp, sinó per l’esforç del treball.” És de Joan Barril, però no em faria res haver-lo escrit.

De l’ara i aquí

Hem arribat doncs a les primeres publicacions, filles de moltíssimes coses però segur que també d’aquestes que he compartit amb vosaltres. A partir d’aquí, avui, seran altres veus les que us acompanyaran; tota la resta del temps la protagonista serà la literatura i, en acabar, seran també altres camins —els de la xarxa i de les pàgines web—, els que us donaran raó del que he fet i del que pugui fer.
A mi només em resta dir que, si tinc clar allò que tantes vegades he repetit: “el localisme no és sinó el guant que ens posem per a abastar l’univers”, i així, amb els treballs de camp i d’investigació, ho he viscut i ho he après, en el món literari sóc conscient de quin és, ara per ara, el meu lloc. Per això no acabaré amb paraules meves sinó que ho faré amb les d’una persona sàvia al costat de la qual tinc la sort d’aparèixer en les llistes d’escriptors catalans. Amb això estic contenta. Us les adreço especialment a vosaltres, companys escriptors, i a tots aquells que us dediqueu als infants i hi dediqueu el vostre temps: pares, padrins, mestres, músics…
De M. dels Àngels Anglada, “A cada amic”:

A cada amic, cisellador d’imatges
I caçador de mots, voldria dir-li:
—Fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
Com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
Fidelitat us serà demanada
I un cant rebel a tota defallença,
Car no hi ha sal per guardar les paraules
Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Moltes gràcies!

Fina Anglès i Soronellas

Tarragona. Teatre Metropol. Dimecres 8 de novembre de 2006.