Sobre l’autor
Hi havia una vegada un nen que es deia Àngel. Alguns dels seus biògrafs explicaven que l’havia portat al món un àngel de debò, dels que a vegades es veuen i a vegades no. Però els que no creien en àngels asseguraven de veritat de veritat que el nen havia arribat de la Galàxia Octàvia, i per això tenia un nom doble, Àngel-Octavi, que de gran dissimulava amb una sola O seguida de punt. [Olga Xirinacs. Presentació de Terratarragna i l’Univers (2001).] 

Sobre Marc Macintosh
Macintosh és un individu força atípic, capaç de moure’s per camins que van fins i tot més enllà del que entenem per vida professional. El seus assumptes i els seus companys de viatge sorprenen per la seva complexitat i per les seves qualitats humanes i, entre els uns i els altres, ajuden l’autor a dibuixar una teranyina complexa i lúdica que no pot amagar en cap moment la seva passió quasi malaltissa pel cinema. Els relats de Brunet són pel·lícules que han canviat el suport de cel·luloide pel paper imprès. Són visuals, directes, concises i carregades de referents, quasi un guió cinematogràfic. L’únic esforç que demanen al lector és el d’implicar-se del tot en la història i, a canvi, li regalen la possibilitat de veure’s capbussats en una trepidant aventura que no els permetrà abandonar la butaca de la sala de cinema fins que no s’hagi esvaït la darrera lletra dels títols de crèdit. [Jordi Cervera. “Els llavis amb el polze. Del cel·luloide al paper imprès”. El Temps (octubre 2001).] 

Sobre A la butxaca d’un mort
A la butxaca d’un mort (Misteris, misèries i coses de Marc Macintosh, IP) és el quart lliurament de les aventures del perdiguer Marc Macintosh: Taüt de naftalina, seda i cotó inaugurava la nissaga el 1998, i aleshores ja es tocava els llavis amb el polze, prenent com a model el guaperes del Jean-Paul Belmondo; L’apocalipsi segons Macintosh la continuava, i Els llavis amb el polze, que és un llibre del 2001, n’era la tercera. Aquesta nova entrega va veure la llum el març d’enguany. La novel·la s’obre amb una citació i una dedicatòria a un clàssic de la novel·la negra: Raymond Chandler i el seu recurs de fer aparèixer una pistola, i amb la definició d’un recurs literari i cinematogràfic. La definició de flashback obre la novel·la, la mateixa obertura que en el volum anterior. En aquest cas, però, el text no s’inicia amb una d’aquelles sentències a què ens té habituats la primera persona típica d’aquest tipus de llibres. El primer que trobem és un fragment d’un text que actua com a prefaci i com a indici, literatura dins de la literatura, perquè els fets que s’encadenen impedeixen al protagonista llegir-lo del tot. L’estructura de salt enrere també hi és molt destacada. Des de la primera pàgina, el lector que hagi estat als llocs s’adona que sense cap tipus de complex l’acció transcorre a la ciutat de Tarragona, perquè les referències hi són explícites: hi surten Els Pets, la Residencial la Romana... Una altra característica pròpia són les frases retallades deixant que els blancs de la pàgina facin la resta. Pel que fa al món dels perdiguers, els llibres de la sèrie —i aquest no n’és una excepció— conjuminen els trets clàssics i algunes característiques actuals que fan pensar en el Paul Auster de Trilogia de Nova York. Les dosis d’humor i l’ambient còmic fan pensar en alguns llibres de Woody Allen. He estat dient tota l’estona «novel·la», però he de rectificar, perquè l’Àngel-O. escriu pel·lícules; fixeu-vos que no dic «guions», sinó «pel·lícules». Ha desenvolupat una estructura narrativa particular que es basa en el format de guió, però disfressat de narració convencional. Naturalment això fa que quan llegiu el llibre us submergiu en una atmosfera en tres dimensions, més rica i suggerent que el que és habitual. I no vull deixar-me un altre tret que fa aconsellable llegir el llibre, i és que compleix les expectatives que es marca, entretenir el lector i fer que s’ho passi bé i prou. I això s’aconsegueix tan poques vegades! [Adam Manyé. “Àngel-O. Brunet Las, l’home que escriu pel·lícules”. El Punt (12 octubre 2004).] 

Sobre Gratia Reig
És curiós: a diferència de biografies més asèptiques carregades de dades amb pèls i senyals, que ens haurien de donar a conèixer el protagonista, Brunet aconsegueix una cosa encara més important: ens desvetlla les seves claus. Veiem al “Joan Reig personatge” com pensa i com reacciona, d’una manera tan clara com profunda —prova que coneix bé el protagonista— que d’aquesta manera podem imaginar què pensaria i com reaccionaria en la major part de situacions en què el vulguem col·locar. Vaja, que al final l’editor que volia publicar una biografia n’ha sortit guanyant: no ha robat la vida de Joan Reig, però li ha robat l’ànima. [Pep Blay. “El robatori de l’ànima de Joan Reig”. Diari de Tarragona (2006).]


9

Sant Jordi amb ulleres de sol, rellotge bo i boli de propaganda.

10

Amagats en una llibreria de Girona.

11

Marc Macintosh, segons M. Sardà amb samarreta de J. Fort i X. Argente.