A l’hora d’escriure res és difícil i tot és complicat. Tota ficció té un referent real i la dificultat consisteix en saber trobar l’equilibri. L’Stanley Kubrick deia que tot allò que es pot pensar es pot rodar; així doncs, sempre he cregut que no hi ha límits, només cal ser coherent amb el que en veritat volem contar i amb el vist-i-plau de qui paga. 

Mentre xali, continuaré escrivint. 

Quan començo a escriure una novel·la ho sé tot. Escriure, entès com l’acte físic de fer lletres i més lletres, paraules i més paraules, frases i més frases, paràgrafs i més paràgrafs, és només picar pedra; el més laboriós del procés creatiu ja ho has fet abans. 

Macintosh no té remei; com que fins i tot a vegades em vacil·la, li passa sempre el que li passa. Qui mana, mana, prou que ho sap, però el paio és barrut de collons. 

No és que sigui la nineta dels meus ulls; de fet, els llibres, al cap i a la fi, són i han de ser com els fills, però, en El Faroner, Déu i l’intrús amago l’ànima, jo. 

Miro de ser un vampir perquè a Tarragona tenim uns “monstres” de traca i mocador. Ja de jovenet em mirava de lluny les seves jugulars. Això de ser veí del Joan Cavallé, del Magí Sunyer, de l’Olga Xirinacs, del Quico Valls, del Jordi Tiñena, de la Montse Palau... 

Fa una pila d’anys, en un mesón de la part baixa de Tarragona, l’Adam Manyé, l’Andreu Carranza i el Jordi Cervera em van dir que jo era escriptor. Així doncs, a partir de llavors i per ser justos, sis de cada deu lletres que he escrit són seves; i això sense contar els interessos!

7

Fent de capellà a Gratia Reig.

7

Carme, Pol i Àngel amb papa per a l'Apocalipsi segons Macintosh.

8

Gratia Pep Blay.