El matrimoni aconsegueix aparcar el cotxe després de prop d’un quart d’hora de donar tombs. Tots dos miren el rellotge i mouen el cap. Arriben tard. Sempre el trànsit i aquesta dificultat afegida per deixar el cotxe segons on. Com és que tothom va sempre al mateix lloc a la mateixa hora?
Giren l’edifici i els focus de la façana els mostren una visió gens tranquil·litzadora, una cua de gent s’aplega davant la finestra. Al primer cop d’ull n’hi deu haver una cinquantena. Massa gent! Nova ullada al rellotge. No hi seran a temps. Els minuts corren massa de pressa quan es té tard.
Una parella jove, la primera de la fila, surt amb un somriure d’orella a orella dibuixat a la cara. Ho han aconseguit. La finestreta es tanca i al moment apareix un cartellet lluminós de color vermell que diu “Esgotades les localitats”. De nou, el fracàs! I aquest és ja el setè intent. No ho aconseguiran mai!
Com si ho haguessin assajat abans, tots dos miren al cel a la vegada i es troben amb un gran cartell que anuncia Taüt de naftalina, seda i cotó.
I al matrimoni, amb llàgrimes als ulls, es repeteix un diàleg, un dels molts que s’han après de memòria:
- Cherchez la femme.
- Una dona?
- Sí, pardalet, una dona... Amb l’excusa de vore-li la xirivia, nyaca! Se’l va menjar. Ni els ossos, pardalet; t’ho juro que no li va deixar ni els ossos.

Interior dia
Ell encara fuma, no ha pogut abandonar del tot aquest vici que sap del cert que el matarà però que se li converteix en irresistible. De totes maneres, només el treu en moments concrets del dia. En això hi ha sortit guanyant. Ha baixat el consum i del paquet i mig a passat a 6 o 7 cigarrets al dia. Assegut al sofà es mira els dibuixos que fa el fum, les formes capricioses i, de tant en tant, amb els llavis en forma de petó i un moviment sec, les esberla totes disparant un cercle perfecte que es desfà com un bolado mentre ell clava la vista a la pàgina de cartellera del diari.
Hi troba un anunci de mitja pàgina que publicita l’estrena imminent d’El meu cadàver i jo. I es mira la seva dona. Li faria tanta il·lusió veure-la. I a més coincideix amb una data especial, fa trenta anys que es van casar.
Apaga la cigarreta tot just a la segona calada, una cosa que no havia fet mai abans, i menys ara que aprofita cada gram de fum com si fos un tresor, i s’aixeca del sofà d’una revolada.
- On vas? —li pregunta la seva dona.
Però ell no contesta, es tanca a l’habitació, agafa el mòbil i, nerviós com un adolescent, marca 9 números.
- Voldria reservar dues localitats per a El meu cadàver i jo. El dia 23 de gener, si us plau.
- ...
- No pot ser! I un altre dia?
- ...
- Tot esgotat? No en queda cap? Però si s’ha anunciat avui!
- ...
- Val, gràcies.
I, resignat, prem la tecla vermella del mòbil i acomiada la trucada. Tanca els ulls i un sentiment d’impotència absoluta el domina. Fa deu anys, des d’aquell llunyà Taüt de naftalina, seda i cotó, que li passa el mateix. I no sap com tallar-ho. Es passa la mà pels ulls, com si volgués eixugar una llàgrima furtiva i torna al menjador amb un somriure.
- Vols que el 23 de gener anem a veure El meu cadàver i jo?
- De veritat? —pregunta ella amb l’ànima posseïda per l’alegria més radical.
- Si, un dia és un dia.
- Però deu ser mot difícil d’aconseguir, no?
- És el nostre aniversari i no en parlem més.

Interior nit
El restaurant és mig buit. En una taula apartada, en el millor lloc de l’establiment, crema una espelma que ajuda a mantenir l’ambient romàntic. Ell s’aixeca, fa un petó a la seva dona i li diu que ara torna, que ha de passar pels serveis. Ella s’espera mentre deixa que el vi, un La Grange des Pères del 2001, li rellisqui per la boca i li encomani el gust terrós de la barreja de cabernet sauvignon, mourvèdre i syrah. Ell, enlloc d’agafar el camí del w.c., canvia la ruta i surt al carrer.

Exterior nit
La porta és tancada. De fet, encara falten un parell d’hores per a què es pugui començar a parlar d’activitat, però sempre hi ha gent matinera. Una parella s’espera al davant de la reixa que els barra el pas. Volen ser els primers. Al damunt del seu cap, un gran cartell que espera rebre l’impacte de la llum que el farà brillar i el convertirà en reclam iridescent, anuncia la cita més esperada de la temporada: El meu cadàver i jo.
Darrere seu apareix una ombra silenciosa i una mà que surt de la butxaca. Brilla una navalla. Un arc tremolós i, malgrat tot, precís talla l’aire i de pas els colls de tots dos. L’arma i els guants acaben dins d’una bossa de plàstic i les mans regiren nervioses les butxaques de les víctimes abans que el bassal de sang no li arribi a les sabates i l’acabi delatant.
Aconsegueix el seu botí i fuig. Pel camí entra en un edifici que tenia localitzat d’antuvi, s’escola al soterrani i deixa caure la bossa de plàstic a l’interior d’una caldera que crema com el mateix infern per aconseguir que els inquilins de la finca tinguin unes nits calentes i plàcides.

Interior nit
- Perdona, amor, però s’ha enganxat la balda de la porta i tampoc no em volia posar a cridar com un energumen.
- No passa res, però ja patia per si t’havia passat alguna cosa.
- Tu sempre patint. Brindem —diu tot aixecant la copa.
- Per nosaltres.
- Per nosaltres —repeteix ella tancant els ulls i deixant-se fer un petó amb el regust d’aquest vi tan car que escampa essències de terra i d’humitat boscana a la llengua.

Exterior nit
La cua que vol entrar a veure El meu cadàver i jo ha de fer una giragonsa estranya per esquivar el cordó de seguretat de la policia. A terra, just al davant de la guixeta, hi ha dos cadàvers coberts amb una manta tèrmica daurada que no pot amagar el mar de sang que hi ha al seu voltant. Els agents es mouen nerviosos amunt i avall i la gent que va entrant a la sala es queda amb el dubte de saber si és un muntatge dels equips de màrqueting per donar més rebombori a l’estrena o bé un assassinat real com el de les pel·lícules. Ell es posa la mà a la butxaca de l’abric, acarona les entrades, es gira cap a al seva dona i li diu:
- El bucle de la paradoxa del matricida? I això què és? L’última pel·li del Keanu Reeves, la Trinity i el Morpheus?
I ella li respon:
- Sí; una cosa així. És una pel·li però sense final! Un sant tornem-hi etern entre el passat i el futur!
Torna a acaronar les entrades, pensa que ningú com ells, que se saben de memòria tots els diàlegs de l’Àngel Octavi Brunet, mereix ser a l’estrena. S’ho han guanyat més que qualsevol dels carallots que els envolten. Estira una mica el peu, trepitja lleugerament el bassal de sang i entra a la sala tot deixant un petit rastre vermellós al seu darrere. Justícia poètica, sens dubte!

Interior/exterior/nit
Quan s’ha acabat tot, el terra és ple de papers. Són els fulls de propaganda que l’organització ha repartit entre els assistents a l’estrena.
L’Àngel Octavi Brunet podria omplir sales si algú amb bon ull es decidís a alterar els canals. Ell fa llibres que són pel·lícules i si els atzars estranys de la vida el creuen amb algú que senti la punxada interior de fer pel·lícules que siguin llibres, el miracle dels pans i dels peixos no serà res en comparació amb el que pot sortir d’aquesta aliança un punt atípica.
Quan l’any 98 apareixia a les llibreries el Taüt de naftalina, seda i cotó també naixia una icona, una icona amb molt camí i que, tot i que encara no ha aconseguit aquell punt de fama mediàtica capaç de convertir una bagasseta de províncies en una estrella ben pagada del tomàquet de la pàtria, apunta maneres i ofereix un futur força engrescador. El noi es diu Marc Macintosh i viu envoltat d’una cort celestial de personatges de noms no menys trademarc que el seu abanderat.
Brunet ha aconseguit el més difícil que hi ha en literatura, un estil propi, una manera de fer, personal i intransferible, que permet que qualsevol text sortit del seu cervell imparable pugui ser reconegut sense trencar-s’hi massa les banyes. Diàlegs i ritme basteixen l’esquelet de les seves creacions i les converteixen en una màquina trepidant de generar emocions, de crear complicitats i de posar a prova el lector/espectador.
La factoria Brunet és un edifici que funciona, que és capaç de mobilitzar tots els elements de la cadena sense problemes. La idea inicial, l’espurna de les inspiracions, la gènesi del guió que es construeix. Després entren els muntadors dels decorats, els encarregats de localitzar els exteriors, els tècnics i, per últim, els actors, sempre els millors, escollits amb cura, dedicació i precisió per tal que s’ajustin com un guant quirúrgic a les característiques físiques i psíquiques de cadascun dels protagonistes. El resultat a hores d’ara ja ha superat la primera desena. 11 llibres que es mouen per territoris molt diversos, que exploren realitats sovint oposades, que presenten aspectes insòlits de la vida i que, després de passar per les mans de l’Àngel Octavi agafen una embranzida especial i es converteixen en alguna cosa diferent i magnètica però sempre amb un segell personal i amb un gest que no té rival.
- I, lentament, molt lentament, em vaig acaronar els llavis amb el polze. Els llavis amb el polze...

Jordi Cervera

Barcelona, setembre de 2007

3

Atent al sobre del premi Serra i Moret de guió.

4

Perfil amb càmera, operador i script content.

5

Pelacanyes i ganxet.