L’any 1853 un Herman Melville amagat en l’anonimat va publicar en els números de novembre i desembre de Putman’s Monthly Magazine un dels relats més cèlebres de la seva narrativa curta: Bartleby, the scrivener, abans de recollir-lo en The Piazza tales, el 1856. Melville, que havia conegut l’èxit amb les seves primeres narracions, havia viscut ja els fracassos de Moby Dick (1851) i, especialment, de Pierre or the ambiguities (1852). Potser per això el seu escrivent és un personatge que decideix no escriure i ell mateix gairebé deixà de fer-ho i mantingué un discret silenci literari durant més de trenta anys en què només va escriure alguns relats de viatges, un llarg poema i una novel·la (Billy Bud), que es publicaria trenta-tres anys després. Sense saber-ho, Melville havia creat el personatge que donaria nom a la síndrome de Bartleby, aquella que pateixen els escriptors que no escriuen, que ell mateix encapçala i que compta entre les seves files amb una llarga llista d’escriptors il·lustres, com s’ha encarregat de documentar literàriament Enrique Vila-Matas en el seu Bartleby y compañía.

Àngel-O. Brunet és, en canvi, un escriptor antibartleby. No arriba —no hi arriba ningú— al ritme de George Simenon, que entre 1919 i 1980 va publicar cent noranta novel·les amb diferents pseudònims, ni a les vint-i-nou mil pàgines dels Cahiers de Paul Valéry, o a les vuitanta-cinc novel·les de La Comédie humaine de Balzac. Però em penso que només és una qüestió de temps i d’oportunitat. De temps, perquè ell és encara força jove, i d’oportunitat, perquè no podent-se professionalitzar en la literatura ha de dedicar la jornada laboral a altres activitats, com la gran majoria dels escriptors catalans. I, amb tot, que Àngel-O. Brunet no pateix la síndrome de Bartleby queda sobradament demostrat amb el ritme incessant, sostingut i tenaç d’una producció literària que entre 1998 i 2006 ha donat onze llibres, a més de relats breus.

Si existeix un impuls per deixar d’escriure, no és menys cert que existeix el de no poder deixar de fer-ho. Àngel-O. Brunet obeeix aquest impuls creador que no pot aturar-se i que enllaça un projecte amb el següent. L’any 1988, després d’un curs de guionatge, guanyà el Premi Serra i Moret de guió de la Generalitat de Catalunya amb El Déu bo i el Déu dolent. Era la seva primera aproximació reeixida a l’escriptura. Els anys que segueixen serviran per confirmar la seva passió per la literatura i l’any 1996 es va donar a conèixer amb un relat titulat 05:15 interior/nit. A la Maru la desperta un pressentiment (Premi Terra de Fang de Deltebre de narrativa curta) i l’any següent va obtenir un accèsit al 1r Premi Tinet de Narrativa curta per Internet amb El far de l’ombra perpètua. Però no va ser fins al 1998 que va publicar la primera novel·la: Taüt de naftalina, seda i cotó. Des de llavors no ha deixat d’acudir puntualment a la seva particular cita amb els lectors. El 1999, amb L’apocalipsi segons Macintosh (11è Premi de novel·la Sebastià Juan Arbó), el 2000 ens oferí Contra Mendacium. El misteri dels còdexs màgics (10è Premi de novel·la Pin i Soler) i el 2001, Terratarragona i l’univers, amb il·lustracions de Faro, i Els llavis amb el polze (Premi de novel·la Vila de l’Ametlla de Mar). Potser perquè ja n’havia publicat dos l’any anterior, el 2002 es prengué aparentment una pausa. I dic aparentment perquè l’any següent, el 2003, buidà els calaixos i donà a la impremta tres llibres: El son de la medusa, Viladembruix (20è Premi de narrativa Ribera d’Ebre) i El Faroner, Déu i l’intrús. Podríem pensar que després d’anys tan intensos Àngel-O. Brunet es prendria un descans, però no fou així i el 2004 tornà a les llibreries amb A la butxaca d’un mort (que seria finalista del premi 2005 Brigada 21 a la millor novel·la negra original en català) i el 2005, en col·laboració amb Joan Reig, Gratia Reig. Finalment, l’any 2006 publicà El meu cadàver i jo (17è Premi de Narrativa Vila d’Ascó), que per ara és la seva última novel·la.

Una ràpida ullada al paràgraf anterior evidencia dos fets inqüestionables. D’una banda, la seva voluntat literària, creativa; de l’altra, el reconeixement que ha rebut la seva obra en els àmbits en què ha estat presentada, testimoniada amb escreix pel feix de premis amb què ha estat distingida. Un reconeixement que darrerament ha anat més enllà de les nostres fronteres lingüístiques amb la publicació de Nella tasca di un morto (2006), traducció italiana del seu A la butxaca d’un mort.

Escriure és una tasca solitària que demana esforç i confiança en les pròpies forces. I amb això potser n’hi ha prou per iniciar-se en el món de la narrativa. Però romandre-hi exigeix molt més. Cal la convicció que es tenen coses a dir i es volen dir, la seguretat que s’és capaç de crear un món de ficció personal per fer-ho i la voluntat decidida de trobar una veu pròpia per oferir-lo al lector.

Àngel-O. Brunet posseeix aquestes qualitats, per això escriu, i continuarà fent-ho, i ha aconseguit allò que és més difícil per a un escriptor: bastir un corpus novel·lístic fàcilment identificable. I no em refereixo únicament a la vitalitat del seu particular Marc Macintosh, el detectiu que ara cavalca també per les terres d’Itàlia. Hi ha, en el seu món novel·lístic, una barreja indestriable d’elements fantàstics i reals que es traven de manera tan sorprenent com coherent en els relats, el gust per la història i el joc amb el temps que deixen perplex el lector, l’addicció als secrets que han de ser desvetllats i a les trames detectivesques que el mantenen lligat al text, el gust pels personatges sorprenents i una veu directa i irònica que atrapa el lector des de la primera pàgina amb un llenguatge vivíssim de gran intensitat.

El seu és un univers de còdexs màgics, un món on la mort s’asseu esperant un personatge, un passat que amaga un crim darrere l’edició apòcrifa del Quixot, impresa a Tarragona, un temps i un espai en què ens amenaça el secret que “mata de por” quan la lluna plena surt a Viladembruix o en què és possible cercar l’ànima que ha fugit d’un cos encara latent i on es pot trobar una porta que ens condueix fins a l’interior d’un creuer interestel·lar per descobrir el misteri de la “matèria exòtica”, ingredient indispensable per aconseguir desbloquejar la protecció cronològica de l’Univers. Un món novel·lesc ben personal. Fantasia, ciència ficció? Doncs no exactament. Perquè al capdavall sempre hi batega el pols de la nostra vida.

Aquest món, però, sucumbiria a la seva estranyesa si al darrera no hi hagués un narrador capaç de fer-lo novel·lísticament creïble. Sí, creïble. Perquè la versemblança literària no està necessàriament lligada a la realitat empírica i sensorial, sinó que està més relacionada amb la capacitat de l’escriptor per crear un món literari autònom, autosuficient, de la mateixa narració. És la coherència interna del relat, i no pas la realitat en què vivim, allò que el fa literàriament creïble. I això, com es pot comprendre, exigeix un narrador que dosifiqui amb encert tots els elements: història, personatges, punt de vista i veu, paraula també. I és aquí on Àngel-O. Brunet s’engresca i ens engresca.

Sovint s’ha escrit que les seves novel·les són en realitat guions cinematogràfics narrativitzats. És molt possible. No tinc gaires dubtes que ell veu les seves narracions i és ben probable que la seva aspiració sigui que el lector també les vegi. Potser per això la seva és una prosa que defuig circumloquis, que s’aplica a crear escenes i a poblar-les de fets i personatges que transiten ràpids, i ens són presentats a través de diàlegs vius i expressius sense concessions a cap mena de retòrica efectista o supèrflua i amb un llenguatge directe i eficaç, rigorosament ajustat a les situacions i als personatges que les viuen.

Àngel-O. Brunet, nascut a la Part Alta de Tarragona, treballador infatigable i entusiasta, posseeix el do de la creació i l’ambició i el domini de la paraula per abocar-lo a l’activitat literària. No pot sorprendre’ns, doncs, que hi descobrim una veu molt personal del nostre panorama narratiu.

                                                                          Jordi Tiñena

Tarragona, octubre de 2007

1

Amb la Gemma, desvetllats una nit de Reis.

2

Retrats de família amb palmó i catedral.