1

“Irascor tibi”, d’Entre malucs, 1989.

Sento el telèfon i tremolo.
Em dius el que farem demà.
Jo ja ho sabia i em distrec
escoltant com se te m’aprima
la veu si premo el botonet.
Ara escolto com s’esllavissa,
lluny de mi, l’espai del desig.
Farem el mateix que es llegeix
sol als replecs dels dies i et
fa por que a mi em faci por
i que no ho vulgui fer. Mica
de mot que gosés dir seria
una ampla traïció per a tu.
De l’altra banda del fil saps
les netes basques que m’acullen.
Tot just sento l’angúnia que
sentiré demà, com la sent
la llum que es mor nua i xiscla
quan se sap l’esclerosi que
l’aprima. Tanmateix, tremola i calla.

 

“Dunes”, de Finta, 2003.

Les dunes em cremen el fred dels llavis
quan la destral mulla la llum dels focus.
Senyals de fars, i la mirada em fot
flames de les pestanyes a la cara.
Tens la mirada rara, com d’almívar,
quan em mires. Ets els ulls que em dibuixen,
respiro vidres quan em respires,
et trobo l’alè al quer de les cuixes.
Sóc perquè m’enfoques. Ets perquè em respires.

 

De Rèquiem+Clus, 2005.

balda’t dessagna’t esquartera’t
impregna’t de l’olor de l’aigua
quan fa olor de vent soterra’t
espluga’t treu-te els ulls udola’t!

9

Pintura de la sèrie Rèquiem.

De Calc, fragment inèdit.

L’hivern respira. La bonior de les neveres, el zumzeig dels cables d’alta tensió i les giragonses de les espores rasposes de la matinada són els sorolls de la ciutat. Trevor Revooc guaita per la finestra per alenar el plàncton de la rambla vella. Una dona de pits abundants passa per la vorera angosta. El cel és argilós. Un cotxe fendeix per les sutures del quitrà recent.
Feia dies que tenia el viatge pendent, i s’ha mantingut en estat larval fins avui. Sap que ha d’emprendre el trasllat sense remissió. N’ha fet els preparatius com un vell artificier experimentat. L’únic viatge satisfactori que ha emprès a la seva vida ha estat per les multisales del cinema de la ciutat. Davalla les escales de l’edifici en un larguetto i comença el descens per l’espadat bisellat del passeig de les palmeres i les escales que queden a l’altra banda del balcó del mediterrani. A poc a poc, com en un sistema de politges, va metabolitzant els canvis que experimenten els sentits al llarg del descens. Un esglaó escantonat li trenca la mansuetud i el tiba com un llibant. La relliscada li produeix una estrebada a la cama esquerra. Fa una ganyota de dolor. Però continua. Quan ja ha oblidat el balcó, sent com les retines s’enclaven a l’ambre gris de la mar. No gaire més tard, sent la histèria dels ferros dels trens que pateixen les fractures del fregament. La llum famolenca li va omplint els ulls de sol. A l’infinit una barca es diposa a xorrar i, més a prop, dos hòmens grumegen amb sadina. Tenen tres canyes i dues llences amb els hams preparats per produir cicatrius mortals a les boques dels peixos.