1

Els instruments naturals de la seva poesia.

Preguntes, respostes imprecises, deixar-se emportar pels mots... L’N-340 no dóna solucions a cap enigma existencial, ni tan sols les busca. No són paraules en va que es maregen entre estrofes. Són el reflex d’un jove que viu la seva joventut, de dins cap a enfora, no de fora cap a endins. Possiblement els seus versos no generin per ara escola, ni seguidors fanàtics, ni grans admiradors. Però segurament hi haurà molts lectors que trobin en certs punts del llibre una explicació poètica a algun moment de la seva vida. Ni que sigui per identificar-se amb les seves descripcions crues de sensacions viscudes intensament.
Entretant, al seu poble natal, el Morell, llueix un cel refinat eternament de taronja, mentre a les viles del costat s’hi aboquen residus industrials. La petroquímica rural nega qualsevol bucolisme en el paisatge. No és estrany que el marc natural dels seus poemes sigui la música enllaunada i la flassada del llit, el Macintosh quotidià amb què normalitza la seva llengua i els replecs potser no tan
centrals del seu cos
. Aquest és el seu món petit, que es fa grandiós quan des d’adolescent s’ha sentit temptat a ofegar-se en el pou de la cultura. Lou Reed, Joe Cocker i Wim Mertens són l’anècdota de la seva vida, el Mac un pur mitjà, l’engonal una atracció física. L’únic animal sempre present, l’ocell, i la violència i precisió del seu cop de bec. I l’anglès i l’alemany són llengües d’un moment, que no cal amagar sota falses traduccions. Assumides com a pròpies, puntualitzen matisos necessàriament útils.
A partir d’aquests instruments naturals, pur mitjà lingüístic i imaginari del record concret, es desvetlla el món poètic interior d’Adam Manyé, abocat al plaer i a la passió per esbrinar els misteris que se li escapen de la consciència. Aquest és el contingut de L’N-340. [Pep Blay. “Temps perquè s’encetin les cicatrius”. Pròleg a L’N-340. Barcelona: Edicions 62 1994.]

L'abstracte, punt de partida del seu món poètic

No tan lluny de Josep L. Badal o de Marc Romera —per citar tan sols dos noms de la mateixa generació—, la poesia d’Adam Manyé parteix del concepte i de la idea que es dibuixa i es desplega des de l’abstracte. Com qui diu, del cimal cap avall. I aquesta característica el distancia —si més no a partir d’aquesta Finta— de la poesia de l’experiència i, encara més, de la poesia anomenada de circumstàncies, per més que algunes de les composicions —per què no?— parteixin d’algun precepte objectivament identificable. Parlem d’una empremta perfectament visible en aquesta sendera i d’uns resultats que s’hi corresponen sense traves. Així mateix, l’entramat formal, la llengua cavil·losa i els recursos constructius completen un munt d’intencions i efectes rítmics, per exemple, no gens convencionals: talment la formulació sintàctica, duta molt sovint a una aparent descomposició, a través de jocs agosarats i mantes simulacions, un cop més; molt en consonància amb un discurs de fons sustentat en el dubte i en la controvèrsia, no pas en cap emergència pragmàtica per excel·lència. [Roger Costa-Pau. “Finta, en l’alta agitació del foc”. Avui (19 juny 2003).]

L'exploració del món interior

L’N-340 d’Adam Manyé, XXXI premi Ausiàs March, ofereix al lector una poesia densa, però suggeridora; avantguardista, però arrelada en la tradició; plena de llum, però creadora d’enigmàtiques ombres: condensació i concentració, vet aquí la fórmula...
[...]
En definitiva,
L’N-340 és un vertiginós viatge que no es conforma amb una simple visió de l’epidermis, l’anècdota humana, sinó que es concentra en l’exploració de les profundes i riques cavernes desconegudes del món interior. Un món que només l’artista, el poeta, és capaç de concretar, atorgant-li forma i mesura. [Marià Lleixà. “L’N-340: un “hortus conclusus”. Serra d’Or (oct. 1995).]

9

2006. A Kaunas (Lituània), amb motiu de les Jornades de Cultura Catalana-CATWEEK, amb Magí Sunyer, Xavier Gonzàlez, Joan Cavallé, Rosa Comes i Olga Xirinacs.