1

En la presentació per Sant Jordi, a Reus, d’autors que havien publicat durant l’any darrer, vaig encarregar-me de repassar la poesia i el teatre, i en una breu al·lusió al llibre Rèquiem+Clus de Jordi Abelló i Adam Manyé (Arola 2005) em referia a la simbiosi contrastiva que es produïa entre les dues aportacions. D’una banda, les ombres de cares i de mans que apareixen enmig del fons negre de les pintures d’Abelló em recorden les taques a la paret que, enllitat de petit per alguna grip benigna, em feien veure cares i imatges; la paret s’humanitzava, per acompanyar-me o per inspirar-me una certa basarda. I d’altra banda, les frases dels versos de Manyé: “impregna’t de l’olor de l’aigua”, “sóc de la fusta el nus… i sóc semen / i sóc òvul… i sóc la balda…” i “la gangrena” i tot, actuen en sentit invers: l’home es “cosifica”, sembla que es dilueix, en les coses més elementals de la naturalesa.
I ara que em toca parlar de la seva prosa, em ve novament aquesta imatge, no puc deixar de fixar-me en aquest aspecte, que inspira el títol del meu escrit. No és l’únic element, ho sé, però sí que n’és un que marca, em sembla, l’estil de l’escriptura d’Adam Manyé, tant en la prosa com en el vers.
El primer llibre que vaig llegir, i presentar, d’Adam Manyé tenia per títol Garites deshabitades (El Mèdol 1997). És un conjunt de narracions, del qual jo deia nou anys enrere: “El lector —principalment el qui està disposat al somni— entra en la lògica del que Adam Manyé ens vol fer compartir.” Una lògica poètica, que ell domina i que, amb una altra aproximació, aplica també a la prosa on, amb imatges personals, tracta dels grans temes de fons: l’origen de la vida, el sexe, la mort. La història de la literatura està feta de variacions sobre això, i el geni de cada autor consisteix a donar-nos-en una visió pròpia, que ens interpel·la quan no es tracta de repetir tòpics sinó de submergir-se en unes imatges que ens enganxen amb l’esquer dels mots. Per tant, aquests són els temes universals de fons.
Ara, amb més perspectiva, veig que podríem dir, com ja hauríem pogut dir aleshores, que Adam Manyé sent i veu créixer l’herba. He parlat d’un somni de temes eterns, però el somni està fabricat amb materials concrets, amb ínfims éssers vius, amb sensacions diverses, directes, que creen una atmosfera especial —una mica “truculenta” en diria ell—, per l’ambient que suggereix: “se sent créixer fongs a la boca i escarabats a la nuca”, “es respira l’olor de soldadura, de sofre, de metall rovellat”, o fins i tot de “fulles d’afaitar”.
Després va publicar Frenètic (a Jingelbels, El Mèdol 1997). “Ens va demanar temps”, “el Robert ens va demanar temps”, comença. Temps, per a què? Qui és aquest Robert? Així ens enganxa a la primera. Hi ha imatges recurrents: “com un gran escarabat frenètic d’estar panxa enlaire” “la seva veu estrident com de taràntula ensalivant-se”, que suggereixen una metamorfosi que transforma el fill en un capgròs orellut que tiranitza el pare amb la seva carta als Reis.
Sedició (dins Anys i anys, El Mèdol 1999) consta de dos relats complementaris. El primer, Asserviment, està escrit des del distanciament que s’ha produït en una parella; cadascú té el seu món, les seves identificacions: “Jo no sóc tu”. L’home, que encara respira “el plàncton que escampa la matinada”, rememora un passat lliure en què “respirava les estacions al moment de néixer”, nu dins de l’aigua, després de travessar un camí de savines, salicorns, eufòrbies… Però hi ha una segona part, Estagnació. L’home necessitava una relació. Una dona de “pits abundosos” com altres personatges femenins de Manyé. Una dona que el personatge del conte creia part d’ell, que li recordava el feltre i la terracotta. Però aquestes són coses que es malmeten o es trenquen, i després d’una vida amb esperances decebudes i falses solucions, l’home només aspira a “ser fang altra vegada. Descansar.”
Encara he vist dos contes més, inèdits que jo sàpiga. A Calc, el protagonista, curiosament, també alena “el plàncton de la rambla vella”. Trobo curioses les olors i les ferums que acompanyen les respiracions. I els sorolls dels trens. Per un paisatge inequívocament tarragoní va cap a l’estació, a primera hora. Allí “R i l’empleat que dispensa els bitllets respiren el sèrum alcalí de la sala envidrada”. Surt a fora, “ara es respira un ambient de microorganismes oliosos”. En fi, l’olor d’orins porta a mitges la seva atenció cap a una agressió brutal a una dona que es produeix a l’estació mateix. Una agressió desgraciadament massa realista, vista la premsa que corre. I una reacció que potser també ho és.
Vòrtex comença amb una explosió de colors, fortor de gas, so de l’aparell que el llença. S’enlaira un globus sobre els edificis, les esglésies, els camps d’avellaners. Seguim les sensacions del tripulant principal, que diria fruit d’una experiència real, que s’enlaira i que sembla que s’hagi de fondre amb l’aire: “M’ha engolit el paisatge que he anat creant amb la mirada.”
Una obra en prosa breu, de moment, però intensa. Potser perquè la poesia li ha ocupat el temps amb més força. Però una prosa que hi enllaça i que és una variant d’un mateix impuls de passió literària.
Passió que, en un projecte imminent (Arola està en procés de publicar-lo), es materialitza en una obra singular: El baobab, la fulla de roure i la lluna de coure, amb un subtítol que explica alguna cosa més: Conta i canta: la senyora música ens fa companyia. Obra que agermana el text, d’Adam Manyé, el cant, d’Anna Ollet acompanyada al piano per Miyuki Yamaoka, i les il·lustracions, de Pere Puig. Tots ells, en un acte extraliterari però significatiu, renuncien als hipotètics guanys, a favor d’una ONG. El llibre és molt atractiu i els guanys, doncs, no haurien de ser tan hipotètics. Hi ha conte i hi ha cançó, és a dir poesia, aquí no gens truculenta. Una fulla de roure es desprèn de l’arbre i, enduta pel vent, segueix una papallona que va a Venècia, però va a parar al costat d’un baobab. La lluna agombola la fulla. Vet aquí la trobada de materials diversos, humanitzats líricament, potser amb sentit recte i figurat, però més que buscar-hi sentits, ens atrau la frescor del conjunt. La senzillesa dels dibuixos il·lustrats per la prosa o els poemes, la música que acompanya cada part —Händel, Arne, Brahms, Campra, Mozart, Scarlatti, Schubert, Apel·les Mestres i Ovalle se succeeixen com a acompanyament explícit del text— constitueixen un tot literari i sonor de gràcia indiscutible.
Les Trobades d’Escriptors del Camp de Tarragona ens fan adonar dels valors que tenim a la vora. Em fa il·lusió trobar-hi antics alumnes, encara que això m’envelleixi. El tabú de la vellesa, avui tan present, és un símptoma de gent insatisfeta. Adam Manyé, que és jove i amb una obra que ja crida l’atenció, té encara molt de camp per córrer. Al Camp i més enllà.

Joaquim Mallafrè

Reus, 15 de maig de 2006

9

A Tarragona, en un recital al bar La Vaqueria.

9

1998. A Siurana, amb l'Anna Gibert, la seva dona.

  9

2004. A Tarragona, en la presentació del llibre Grills de mandarina, de l’escriptora i amiga Olga Xirinacs.

9

2004. A casa de Magí Sunyer, amb Gabriel Guasch, Joan Cavallé, Rosa Comes i Lurdes Malgrat.

9

2005. A Sitges, en un recital al retiro, amb dos amics poetes, Joan Duran i Meritxell Cucurella.