1

En la història de la poesia occidental, Adam Manyé pertany a aquella tendència que entre els trobadors va sublimar Arnaut Daniel i entre els contemporanis J. V. Foix, amb una presència important de les experimentacions assajades per totes les arts —lletres, música, cinema, etc.— en les quatre darreres dècades. Escriu una poesia difícil, exquisida, d’accés limitat, que busca el mot rar i les complicitats dels iniciats. Adam Manyé és un poeta conceptista, a l’extrem de la sofisticació dels recursos en què la poesia permet recrear-se. I cada vegada, a cada llibre, més, en un afinament progressiu que depura partícules adherides i confirma l’atracció que sobre ell exerceixen la brevetat, l’enginy i el concepte i la paraula xifrats. Dedicar-se a desgranar-hi les influències evidents i possibles oferiria uns resultats limitats. Ell mateix proporciona tota mena de pistes, des de les cites explícites i les endevinables a partir d’unes inicials fins a les subratllades però sense indicació d’autor o les que figuren com un vers més, sense cap altra marca que l’expectativa que el lector, que forma part de la seva comunitat intel·lectual, les descobreixi. Trobar clus, expressió torturada, resultat de moltes lectures assimilades, poesia sàvia, culta, plena de subtilitats llançades a l’espera d’una hipotètica i problemàtica comunicació que si es produeix esdevé extraordinàriament selecta.

Jo diria que l’arrancada ve del Gabriel Ferrater més difícil, recòndit i exclusiu. Ell mateix ho declara a pit obert quan afegeix a la poesia “De profundis” una nota que explica que es tracta d’un exercici sobre Wilde, en homenatge explícit al famós experiment de Ferrater amb Twain. És clar que això es produeix a Entre malucs (1989), el primer i més organitzat dels seus llibres de poesia, aquell en què la sintaxi encara flueix sense les sacsades amb què després la sotraga, a plena consciència, també aquell llibre en què s’escola alguna declaració explícita com aquesta, que el poeta més madur potser hauria fet endevinar. Entre malucs és un llibre molt madur per a un poeta de vint-i-dos anys, un llibre dominat per un ambient espès de sexe, culminacions, temors, decepcions i distància, un llibre ja travessat per referències insinuades i en què ja hi juga un cert paper l’al·literació, aquest recurs reiterat, fins al límit de la delectació, en els llibres següents.

Des de L’N-340 (1994), el joc lingüístic s’apodera de l’expressió. Potser s’hi fa el pas de Ferrater a Foix, el mestre comú. Paraules disseccionades, efectes visuals i de rima i sobretot el xoc de sons de què parlava ara mateix, perllongat al màxim, estirat: “Ser felí. No feliç. Felí. O deixar-se fel·lar pel millor amic. O feló. Lo feló. Ol fel o... llefiscar-se. Del llot del toll. De bava. Badar el cul a les matinades a la llum podrida de natural claredat. Grisada. Desagradable. Gradable. Dable. Ble ple de pèl.” El joc, la sonoritat anada a buscar molt expressament entre un univers referencial que va de la quotidianitat a l’èpica tot just apuntada i sense herois declarats, al rock i al cinema, a “la música enllaunada i la flassada del llit” que Pep Blay situava com a marc natural dels poemes.
A un practicant de l’orfebreria poètica li venia com l’anell al dit el desafiament que suposava glossar les fotografies de María Testa que construïen un tòpic fulletó fotogràfic amb la nina Barbie i un ninot articulat com a protagonistes, per al llibre Per versa (1999), de la col·lecció La Imatge que Parla, que després hem dirigit junts. El poeta s’hi veu obligat a redreçar un guió indesitjat i modula la manipulació entre la ironia i el sarcasme, construeix uns epigrames d’aparença amable esquitxats de cites de procedència culta —“on has perdut les claus?”—, popular —“gira-sol / que empaita les criades”; “ni pruna ni bruna?”— i d’entremaliadures lingüístiques —“moll el llom”— que en aquest context es redimensionen.
Per molt que s’apadrini amb Shakespeare, Wittgenstein, Comadira i Pavese, Finta (2003) és el més foixià dels llibres d’Adam Manyé. Carregat de subtilitats, amb efectes especials aconseguits amb rimes consonants molt buscades —algunes d’iròniques—, fa un pas més endintre de les regions de la dificultat, sense gaire ni gens de compassió pel lector, que acaba demanant clemència. Poesia difícil, tancada, resumida en el títol d’un apartat que ho hauria pogut ser del llibre però que va acabar incorporant-se al del següent i darrer fins ara, Rèquiem+Clus (2005), també de La Imatge que Parla, per acompanyar un exercici encara més arriscat, el de Jordi Abelló en unes imatges d’uns rostres espectrals que ben just si proporcionen uns besllums de claror al negre de l’obscuritat absoluta, de la tenebra. L’Adam, ara a gust amb el material amb què interactua, es concentra més que mai en l’expressió contundent, eficaç, en base a unes enumeracions sovint construïdes amb una sintaxi elemental i introduïdes per verbs repetits i primaris: “sóc”, “veig”, que proporcionen un ritme de lletania accelerada. Potser ens podríem aferrar al que sembla que suggereixi aquest llibre tan definitiu tot ell, en la fusió de les imatges i les paraules: l’art, la poesia, com uns reflexos, com allò que podem arribar a extreure de la profunditat, com un glop d’essència que explica mínimament les coses més inexplicables.
Potser aquesta idea serveix per comprendre una mica el procés d’eliminació d’evidències en què s’ha convertit l’evolució de la poesia d’Adam Manyé, des de l’explosió vital, continguda per les exigències de la forma poètica, a Entre malucs, fins a Rèquiem+Clus i l’intent d’encapsular un concepte, destil·lar-lo i oferir uns versos nus. Per accedir-hi cal avenir-se a les regles d’aquesta nuesa. No és fàcil preveure cap a on s’encaminarà aquest experiment però ve de gust seguir-lo en el joc constant que ens proposa.

Magí  Sunyer

Tarragona, 4 d'abril de 2006

9

1972. A poblet , amb la seva mare.

9

A Guimerà, meditant.

9  9

Foto: Carles Fargas.