1


LA MEVA OBRA CAP A LA BUTXACA

ADAM MANYÉ: Vaig néixer al Camp de Tarragona, al Morell, al llit de mons pares, a la Catalunya de l’any 1967, però des del 1993 visc prop de la mar. Sóc cambrilenc. Tinc un fill i una filla fantàstics: l’Adam i l’Aina.

PEP BLAY: No conec els teus fills, perquè ja fa molts anys que el nostre contacte no és físic, sinó que es conserva en un estadi literari-espiritual. Però és curiós: tan aviat he acceptat participar en aquesta trobada i he rellegit tots els poemes he sentit una complicitat immediata cap a tu. Potser és perquè partim d’un univers creatiu amb una mateixa base. Tots dos ens vam formar literàriament a la Tarragona dels anys vuitanta, a recer d’aquella universitat que encara no es deia Rovira i Virgili, amb les tertúlies de Poetes, les nits del Tucan i el mestratge de La Gent del Llamp. Ens dúiem un any de diferència però compartíem revistes, llibres, inquietuds, amistats i unes quantes farres. Volíem ser poetes, escriptors, transgressors i undergrounds. Sense perdre de vista els clàssics. Per això vam estudiar filologia…

AM: Sóc filòleg, i sempre em dic que vaig començar a escriure per entendre millor el que llegia vivint el procés creatiu des de dins, però en realitat vés a saber. Ara, la literatura em té ben enganxat perquè no he deixat d’escriure des que en vaig aprendre. Escric, amb molta parsimònia: he publicat 105 poemes i 10 narracions en 17 anys! Mitja dotzena de poemes l’any!

PB: I tu em deies que volies viure de la poesia! No em facis riure! Hauries de cobrar 2.000 euros per poema per poder sobreviure tot l’any! Érem un parell d’idealistes i somniadors…

AM: Llegir, per contra, ho faig sense contenció i amb fruïció. Penso que la literatura és art i, com he escrit en alguna altra banda, el missatge diguem-ne estètic és el que primer m’amoïna. La poesia és el terreny de la subversió i si la literatura és perillosa, la poesia és terrorisme i els poetes, artificiers. Per això em costa tant acabar un poema. Me la jugo a cada paraula i a cada silenci. De vegades em faig la il·lusió que tenia de la bellesa Michelangelo Buonarroti en aquell sonet famós, que us llegeixo en versió de Comadira:

Digues-me, Amor, si el meu mirar plebeu
Veu certament la bellesa a què aspiro
O si la porto a dins, i així, quan miro,
Veig esculpit el rostre seu arreu.
Tu ho deus saber, que amb ella sempre véns
A treure’m l’assossec, i així m’aïro;
No vull deixar de fer-ho, ni sospiro
Ni cerco foc amb flames menys ardents.
La bellesa que veus és, sí, la d’ella.
Però creix, car s’enfila a un lloc més alt,
Si pels teus ulls mortals el cor et passa.
Allà s’hi fa divina, honesta i bella,
Que tot ho vol com ell, allò immortal;
Així aquesta, als teus ulls, l’altra depassa

Em va publicar el primer llibre de versos el col·lectiu La Gent del Llamp a través, en certa manera, de tu, que eres l’encarregat de buscar poemes per fer una revista d’aquelles que no acabàvem fent mai. Era l’any 1989, i em vaig espantar tant que vaig començar a tenir una sensació que no m’ha abandonat des d’aleshores, que les coses importants m’arriben sense avisar, i que, com diu Milan Kundera, la vida és un esbós. Bé, el fet és que el poemari no tenia títol i jo estava tan cagat de por que gairebé m’acabo els cigarrets sense filtre de l’estanc buscant-lo. No ho havia previst.

PB: L’un a l’altre ens demanàvem poemes i ens els llegíem. Aleshores jo feia una revista amb un altre somniador de l’època, l’Enric Garriga. Es deia Andrògina i era un recull de fotocòpies de disseny domèstic amb vocació d’avantguarda. Jo et vaig demanar que hi col·laboressis, però aquell número de la revista no va sortir. De fet, la revista ja no va sortir mai més. Encara guardo el llançat amb totes les pàgines previstes…
Volíem ser més moderns que tothom en aquella Tarragona tan classicona. Aleshores ens agradava molt la parauleta “avantguarda” i tot allò que acabava amb isme. Tu vas triar l’ostracisme, jo em vaig tirar a l’abisme.
Ara, vist amb la perspectiva del temps, crec que hi ha havia un factor afegit tant o més important a l’hora d’escriure, a part del desig de ser trencador. Ens agradava seduir. I jo et tenia enveja –crec que sana– perquè amb els teus poemes seduïes a tot el teu entorn: els amics, els professors i… les nenes de la facultat.

AM: També cal dir que abans d’això, ja havia escrit alguns versos, tret dels estrictament escolars, i van ser polítics: la motivació era conquistar una noieta preciosa que era independentista, així doncs, sonets per l’alliberament i coses així. Van donar bon resultat perquè l’Anna i jo hem acabat compartint la vida i això, suposo, em devia animar. D’aquella època també són les confidències literàries i extraliteràries amb dos amics que ho seran sempre: el Fede i el Jose.
Una anècdota de les composicions escolars als onze o dotze anys és que en una d’aquelles redaccions lliures vaig explicar, encara ho veig, la vida d’un robinson, i recordo que em vaig documentar amb noms de plantes, etc. La mestra de català, de qui no diré el nom perquè és un personatge públic, devia veure la redacció plena de faltes (només fèiem en català l’assignatura de català, esclar) i em va dir que deixés córrer això d’escriure perquè no servia. Aleshores jugava molt bé a bàsquet, potser ho va dir per això!

PB: Jo també jugava a bàsquet, però també ho vaig deixar. Els partits eren de dia, a la llum del sol, calia disciplina, aixecar-se aviat i els millors de l’equip no llegien llibres. Jo crec que no ens vam creure mai allò que deien els romans de “mens sana in corpore sano”. Potser ara ho veuríem d’una altra manera…

AM: Bé, després d’aquesta marrada, tornem al primer llibre. Puc dir, doncs, que La Gent del Llamp em van exercir de pares putatius. La portada, a més, és de l’artista Toni Torrell i m’encanta. La veritat és que mai no els ho agrairé prou. El títol el vaig decidir a correcuita, Entre malucs. Recordo que dues companyes de classe, la Montse i la Lina, es pensaven que els malucs eren els mugrons i vam fer una certa conyeta amb això. Érem feliços!

PB: No érem innocents! Érem feliços però no menjàvem pastissos. Menjàvem una altra cosa… quan podíem, esclar! Ja ens entenem… Entre malucs! El teu primer llibre de versos el vas titular Entre malucs. Es pot saber en qui o, més ben dit, en què estaves pensant? No dissimulis, a tots dos sempre ens ha estirat això del sexe, i en aquella època en què vivíem les primeres grans aventures encara més. Però tu tenies una gràcia molt especial escrivint de sexe. Si alguna cosa m’entusiasma d’aquell poemari és el tractament tan profundament juganer de l’amor. O del desig. O de l’erotisme. O dels cossos femenins. O de la bellesa. O dels nus. Eres directe. Provocador. T’amagaves darrere el llenguatge per donar-nos una satisfacció molt íntima, i a sobre ens feies pensar. Cabró!

AM: Després van venir uns anys d’insatisfacció d’aquest primer llibre que jo trobava improvisat i amb massa deutes i vaig notar allò que ja no he deixat de notar des d’aleshores sempre que he donat un llibre per publicar: aquell era el primer i el darrer llibre que publicaria, sempre ho dèiem amb l’Enric Garriga, som escriptors que no escriuen. Li dèiem al Joan Cavallé, que llavors era el nostre kefe, i ell somreia. Arran d’aquesta podríem dir-ne pruïja vaig donar L’N-340, l’any 1994, un llibre menys improvisat però sense acabar: el vaig enviar a un premi perquè em va quedar fixat a la memòria un comentari que l’Àlex Susanna va fer a la presentació de l’Entre malucs: que si l’hagués presentat als Jocs Florals aquell any hauria guanyat, i jo necessitava calés. Doncs a Gandia vaig guanyar i algun dia explicaré algunes intimitats de les deliberacions que David Castillo m’ha dit en confidència, però ara encara no toca.

PB: L’especialitat del David Castillo sempre ha estat la confidència. És el rei de la marujada intel·lectual. T’ho dic jo que vaig ser el seu deixeble durant els meus primers anys a Barcelona. Això no treu que sigui un pensador lúcid, un crític brillant i un notable escriptor. I tenint en compte que tu no et vas moure de les comarques tarragonines i que no et codejaves amb la flor i nata de la literatura catalana, encara té més mèrit que t’emportessis un premi tan important. T’ho asseguro!

AM: No cal dir que vaig al·lucinar amb l’obtenció de l’Ausiàs March, però sobretot amb la publicació. A més, de retop, vaig pagar deutes, amb el xec de L’N-340 vaig tornar uns diners que m’havia deixat ma germana, l’Emma.
La publicació d’aquest llibre em va situar en una posició diferent, més complicada encara que el primer. Als passadissos del Departament de Catalana el mestre, aquest sí amb el sentit més noble de la paraula, Quim Mallafrè, em va dir si m’adonava de l’important que era guanyar aquell premi i publicar a la vella col·lecció de l’Escorpí. Com que no havia pogut posar pròleg al primer llibre de seguida vaig buscar un amic, que a banda de ser intel·ligent és un artista, i li vaig demanar al Pep Blay.

PB: Que poc intel·ligent que vas ser! El Pep Blay era un pobre aprenent de periodista literari que feia més hores que un rellotge al diari Avui entrevistant escriptors del món mundial, i a sobre de no ser famós, en aquell moment es duia com el gat i el gos amb el David Castillo. Se la tenien jurada! Quan el Castillo va obrir L’N-340 a casa i va llegir el nom de Pep Blay, el va llençar a la tassa del wàter! Aleshores vas començar a entendre el món de la crítica literària…

AM: Algú va publicar que aquest segon poemari era beat, però jo aleshores no havia llegit Allen Ginsberg i només fragments de Keroac. Volia fugir, això sí, d’algunes obsessions del primer llibre i volia matar Ferrater, que se m’apareixia massa a l’Entre malucs. Almenys no vaig haver d’improvisar el títol. El tenia claríssim!

PB: Poesia beat. Per què poeta beat? En aquest país, si enlloc de citar en els teus versos Persèfone, Jasó, Afrodita o Idomeneu, parles de Lou Reed, Dalí, Modigliani o Andy McDowell, llavors ets un poeta beat. Així de senzill. El que no han entès molts crítics és que aquests personatges són part del teu propi univers mític, i els referents directes del teu entorn. Per què no citar-los? És que el lector de poemes només entén de mitologia clàssica? De vegades penso que aquesta és una de les raons per les quals molta gent jove ha abandonat la poesia. Per ells és una excentricitat que cau molt lluny…

AM: Aquell mateix any, em sembla que la bona amiga Olga Xirinacs, que m’havia presentat L’N-340, em va ensenyar un llibre de la Zoraida Burgos, L’obsessió de les dunes, de narracions molt poètiques, que havia guanyat el Pin i Soler, i em va animar a escriure en prosa. Jo, que en aquell moment ja tenia escrites unes narracions, em vaig engrescar, i sota l’òrbita de les meves obsessions poètiques vaig acabar els 90 folis que demanaven, i el 1994 va veure la llum el meu fins ara únic llibre de narracions (una de les quals és una mena de monòleg interior que havia escrit als disset anys!, quan tenia de professor, un altre bon amic —en això he tingut molta sort—, el Joan Masdéu). En aquest Garites deshabitades vaig escriure a l’ombra de Peter Handke, de Kafka, de Mann, de Kundera, de Vila-Matas, però amb un to molt líric i amb molt de treball del provocar sensacions al lector. La primera narració és un mica allò que en diuen ara gore (encara que no hi ha sang) i els errors estructurals que jo hi veig m’han fet reflexionar molt sobre l’art d’escriure en prosa.

PB: Sempre t’havia tingut per poeta. És el que sempre havies volgut ser i sempre ho havies tingut clar. Per això em va sorprendre molt el teu llibre de relats. I no només perquè demostraven una versatilitat estil·lística i una recerca formal, sinó pel contingut. Assassins, bogeria, esquizofrènia, el somni… et podria ensenyar textos meus que giren al voltant dels mateixos eixos. Sense saber-ho, doncs, em vaig sentir en una mateixa galàxia. I no cal dir que dins la narrativa catalana contemporània, els teus contes formen part d’un petit oasi que viu a mig a camí entre la prosa poètica i el relat, amb una personalitat molt pròpia. Ah, i la mala llet. O és que no és literària la mala llet?

AM: El jurat del Pin d’aquell 1993, entre els quals hi havia el també després amic Jordi Tiñena, va apostar pel volumet i em consta que s’havia presentat gent bona. Obtenir el Pin i Soler a Tarragona va ser una alegria inenarrable. Quan penso que em van presentar el Garites el Magí Sunyer a Cambrils, la Montse Palau a Reus i el Quim Mallafrè a Tarragona, em dic que se’m devia veure el luxe a la mirada, com diu un vers del Lluís Figuerola. Recordo que a partir d’aquell moment em sentia valent i vaig pensar que em faria molta il·lusió guanyar el Miquel de Palol de Girona perquè és la ciutat natal d’un altre amic, el Narcís Comadira. Però l’any que vaig guanyar, el Narcís ja no hi era.
A hores d’ara tinc mig embastat un volumet de cinc narracions més que segurament es titularà com un vers de Marcel Duchamp que dóna títol a una de les narracions, però això no ho ha vist ningú.

PB: Doncs ja és hora que veiem alguna cosa nova. És de molt mala educació guardar-se bons relats al calaix. Tenint en compte la bassòfia que es publica…

AM: A partir de L’N-340 em sembla que he deixat anar llasts i escric amb més llibertat. Per versa (1999) és un llibre d’encàrrec i va ser un repte perquè tenia un temps fixat per lliurar-lo i perquè la part visual del volum em va desconcertar de tant refotudament no sé com dir-ne si ridícula, kitsh o trencadora per irònica: la història d’amor d’una barbie i un ninot. El repte el vaig suplir imposant-me alguns paràmetres formals i ser pervers amb el que em proposaven les imatges, com no podia ser d’una altra manera. Li agraeixo també al bon amic Magí que em posés en aquesta tessitura que de primer em va semblar un tort, però a mesura que vaig anar avançant i vist el resultat final em sembla una manera de provocar-me un repte poètic molt hàbil i estimulant. Finalment, vam acabar codirigint la col·lecció i l’experiència ha estat de vegades delirant.

PB: No deliris massa. Per versa és innocent, no li vas fer cap mal a la Barbie –i mira que és una nina que s’hi presta, al sadomassoquisme– i tot sovint caus en la transcripció del que diu la imatge. Els poetes sou tan individualistes que us costa molt treballar en conjunt. Per això ara t’haig de renyar. Com a càstig, repetiràs deu vegades per tu mateix: no tornaré a escriure poemes per encàrrec, no tornaré a escriure poemes per encàrrec, no tornaré…

AM: Una part del proper llibre, Finta, el que van premiar a Girona, és deutora d’unes imatges d’un artista bessó meu, el Jordi Abelló Vilella; en aquest cas ens vam posar a treballar sense veure’ns fins al final del procés i en van sorgir unes imatges, una de les quals constitueix la portada del volum i uns versos que són l’apartat titulat “Clus”, que, al seu torn, comença amb el darrer vers de L’N-340. Les altres dues parts de Finta són “Nuo”, una sèrie de poemes en què alguns jocs de sonoritat aconseguits per diversos mitjans en són una part important perquè els volia nuar, i “Galerades”, en què hi ha poemes que s’havien quedat fora dels altres llibres per algun motiu i exercicis com una sextina dedicada a l’actriu Andie MacDowell i una resposta a un poema del Magí que m’hauria agradat escriure jo.

PB: A mi sí que m’hauria agradat escriure els poemes de Finta. Són, amb diferència, els millors que has escrit. Suaus, calms, amb un poder evocador subjugant… No ho sé, potser és que som de la mateixa generació, o potser no hi té res a veure. El que et vull dir és que has trobat molts versos que me’ls puc fer meus perquè expressen situacions o estats d’ànim molt propers, molt íntims. Això sí, els enllaunes en paraules que són reducte de diccionari però que sonen… sí, sovint sonen estranyes per a un lector com jo, que el que més llegeixo és la tele, alguna revista i traduccions del ianqui, per molt que vulgui polipoetejar…
I parlant de polipoetes i altres éssers que reciten versos, trobo especialment deliciosos els jocs fonètics dels poemes de “Nuo”. Són tan desvergonyits, tan polits, tan estètics i tan… tan bonics de llegir en veu alta… Perdoneu-me la cursileria, però són pures delicatessen per a l’orella. En aquests versos és on demostres com pot ser de lúcida la combinatòria entre la inspiració primària, la que ve de l’estómac, i un savi coneixement de la nostra llengua. Perquè ho entengui la gent, m’agradaria que llegissis “Dunes”, que és per mi el poema rodó.

Les dunes em cremen el fred dels llavis
Quan la destral mulla la llum dels focus.
Senyals de fars, i la mirada em fot
Flames de les pestanyes a la cara.
Tens la mirada rara, com d’almívar,
Quan em mires. Ets els ulls que em dibuixen,
Respiro vidres quan em respires
Et trobo l’alè al quer de les cuixes.
Sóc perquè m’enfoques. Ets perquè em respires.

Ja ho veus. Abans de Finta, tenia l’esperança que algun dia podria ser reconegut com a millor poeta tarragoní que tu. Però després de llegir Finta, he decidit tirar la tovallola. Sort que encara no has fet novel·la, esclar que… tot arribarà.

AM: Rèquiem+Clus és ja un llibre pensat sencer a partir dels quadres del Jordi. El llibre és un objecte d’art. La depuració i el desig de pintar i escriure sobre la part invisible, de buscar l’epifania d’ulls clucs, era el repte de tots dos. Amb el Jordi sovint ens emocionem junts, no hi podem fer més.
Això que em passa amb el Jordi deu ser de família perquè amb son germà Xavi també tenim moltes complicitats literàries i d’altres tipus. Ens hem embarcat en iniciatives apassionants com traduir poesia i fer-ho junts és un plaer d’aquells que duren.

PB: El negre. El penúltim apunt de la teva obra. El negre i el sinistre. Un punt de vista lunar de la vida i uns breus apunts sobre les nostres pors. Estem tancats, encaixats. Aquest cop sí que la vas encertar jugant a dobles amb el Jordi Abelló. Però això no era un encàrrec, era una qüestió de sentiment, d’una complicitat emocional…

AM: Bé, doncs, aquestes últimes ratlles són per dir-vos que està apunt de sortir un llibre que em fa una il·lusió que no m’ha fet cap altre; El baobab, la lluna de coure i la fulla de roure. L’esca d’aquest llibre ha estat l’amiga Anna Ollet, soprano reusenca. I quan apostes amb amics sempre guanyes. És un llibre singular perquè és al mateix temps un cedé d’àries, un conte il·lustrat per nens, un conte per grans, etc. És un regal que ens hem fet per poder donar els guanys a uns quants d’infants de l’illa de Madagascar. És un llibre-carícia. Res més.
Així que… ja t’ho vaig dir Rosa, la meva obra cap a la butxaca.

PB: Ai, ai, ai, ara, què li vols vendre a la Rosa. “La meva obra cap a la butxaca”… Això és el que em rebota de tu: què vol dir aquesta humilitat? Qui és millor escriptor: el que escriu molt o el que escriu bé? Qui treballa més: el que ho vomita tot d’una i es queda tan panxo o el que s’ho mira i s’ho remira, s’ho pensa i s’ho repensa, s’ho toca i s’ho retoca?
Ho sento, Adam Manyé: això que acabes de dir és una cursileria. I tu no vols ser cursi. Que si una frase t’he vist repetir mil i una vegades en les teves entrevistes és que no suportes la cursileria. I que hi ha una paraula que la tens vetada en els teus poemes perquè és cursi: “llàgrimes”. Doncs saps què? Tu ets un cursi. Perquè tu mateix has fet servir “llàgrimes” en el teu últim llibre. Que no te’n recordes?

sóc la partió
i sóc cec
i de la fusta el nus
i sóc exili
i sóc psicosi
i sóc semen
i sóc òvul
i sóc la vinça
i sóc l’angoixa
i sóc la balda
que tanca l’alba
dels teus ulls
sóc el maquillatge
la desgana
i sóc del sexe
la llàgrima
que l’engalana
i sóc un cony de miop
que no hi veu

No és pas aquest! Llegeix el que diu el primer vers de Finta:

“Ah, but those tears are pearl which thy love sheeds…”

Ho has sentit? “Tears”, que en anglès vol dir llàgrimes. És clar que els versos no són teus, però ets tu qui els cites. I de qui són? Digues-ho, va digues-ho…
Són de Shakespeare. És que Shakespeare és cursi?

AM: No, és un clàssic!

PB: Tu sí que acabaràs sent un clàssic!
En fi, més val que ho deixem aquí… Moltes gràcies.

AM: Moltes gràcies.